Cultura

Ja no podrem dir allò que ‘menys dóna una pedra’

Valentí Turu

Geòleg. Fundació Marcel Chevalier.

Unes breus paraules de la trobada relativa a la temàtica de la pedra seca d’aquests darrers dies de la setmana passada. Com segurament haureu pogut assabentar-vos, a Cal Pal de la Cortinada s’ha organitzat la primera trobada d’experts en pedra seca, tècnica constructiva tradicional i que actualment està en desús a les nostres valls. Just després d’aquestes jornades s’enceta el segon curs sobre els murs de pedra seca organitzat des de diversos ministeris de Govern i Cal Pal, bàsicament des de Patrimoni Cultural, la qual cosa significa que la recuperació d’aquesta tradició constructiva s’està fent i és una bona nova. 

Com ha dit en aquesta jornada en Joan Reguant, arquitecte i activista d’ICOMOS (Consell internacional de monuments i indrets), la tècnica de la pedra seca segueix la regla de les tres R: no deixa residus (redueix), és reciclable i reutilitzable, és l’expressió de la sostenibilitat en el paisatge. Més encara: per a en Mies van der Rohe, reconegut arquitecte de la primera meitat del segle XX, “la pedra seca és una expressió arquitectònica bellíssima”. 

A aquesta reunió hi han assistit especialistes dels països veïns, però sobretot hi ha hagut una assistència nodrida de tècnics de l’administració (central i comunal) que ha eclipsat el públic. Aquest fet no deixa de ser una qüestió menor, ja que els hi correspon implementar sobre el terreny normes i protocols d’actuació. Menys nodrida ha estat la branca de la societat civil no governamental, tot i què segurament caldria disposar de la seva opinió en un futur. 


Tros de mur de pedra seca assentat estoicament sobre el substrat rocós polit pel pas de la glacera de la Vall d’Ordino en entrar cap a Segudet, en el marc de l’inventari de murs de pedra seca promogut per Cal Pal. | ALBERT RUZAFA

 

En una segona edició caldrà abordar amb més detall la qüestió del voluntariat. I sinó fixeu-vos en les següents dades d’Olivier Codina, historiador al Patrimoni Cultural d’Andorra): a la vall del Madriu (≈10% del territori nacional) s’han inventariat més de 1.500 estructures en pedra seca, i que corresponen a un període que es remunta al segle XVII, assoleix la seva màxima expressió als segles XVIII i XIX, per decaure al XX. 

En aquesta vall es comptabilitzen 61 quilòmetres de camins empedrats, dels quals un 16% estan destruïts; 6 quilòmetres de canals d’irrigació; 18 quilòmetres de feixes més unes 427 cabanes entre 1.200 i 2400 metres d’alçada. Aquestes xifres són senzillament esferaïdores si cal recuperar-les en hores retribuïdes.... amb pressupost comunal? Les cinc administracions que tenen un peu posat en ‘l’Antàrtida’ andorrana contribuiran per igual? 

I després hi ha els camins de pedra seca a Incles, al Pla de l’Estany, Sorteny.... mmmm i el Rocafort, la Solana d’Andorra (i l’obaga) i els Cortals d’Encamp, els de Sispony, Beixalís, i ja paro que m’agafa el mal d’altura. De nou l’enclavament andorrà enceta un camí de referència als Pirineus. Potser que demanem ajuda a la nostra societat en general, però també a Europa, no? Com a mínim cal poder integrar-se en els plans del Fons de Desenvolupament Regional Europeu (Feder) on les administracions locals i els particulars, així com les entitats no governamentals hi tenen cabuda. La recuperació de la pedra seca a Andorra pot ser un bon pla pilot per a la resta de la serralada pirinenca, però també serà pionera en buscar la manera de fer-ho. Ja no podrem dir allò que ‘menys dóna una pedra’.