Què trobarà el públic a ‘Per fi sol’?
Trobarà una sèrie d’anècdotes viscudes al llarg de quaranta anys de professió. Anècdotes personals, però també anècdotes professionals de l’etapa que vaig viure amb Tricicle. Històries molt boges, molt divertides. I el que és més interessant, rellevant: totes són reals. Per molt inversemblants que semblin, totes són reals. Això fa que tothom –no només els que hagin conegut la trajectòria de Tricicle– ho gaudeixi al mateix nivell.
Com va néixer la idea d’explicar interioritats i anècdotes?
Un cop presa la decisió –el 2020– de posar punt final a Tricicle, em vaig plantejar si, a nivell personal, jo –en solitari– també volia posar punt final a la meva professió. Vaig rumiar, en aquell moment, si volia fer alguna cosa més. I el cert és que m’agrada molt aquesta professió. Estava clar, però, que no podia fer el mateix que havia fet amb Tricicle. Vaig decidir, doncs, passar-me a la paraula. I vaig començar a buscar idees. De fet, va ser la meva dona qui em va animar a explicar anècdotes que ja treia habitualment en sobretaules on els comensals no paraven de riure. Treballant el projecte me’n va sortir moltíssimes. Crec que va ser una gran decisió, la veritat. El públic riu entre quatre i cinc vegades per minut. I això ho sé perquè ho he comprovat. Un dia vaig fer-ho certificar per un regidor i va sortir aquesta proporció.
Hi ha alguna anècdota de l’espectacle que t’emocioni especialment o que encara avui et faci riure?
Ara ja és més complicat perquè totes les he explicat desenes de vegades. Pensa que el factor sorpresa és imprescindible en el món de l’humor. Jo gaudeixo igual, realment. Sé que la gent riurà molt quan he de dir una cosa, quan he de recordar un moment. És molt engrescador fer-ho.
“En els meus orígens m’hauria agradat estudiar Periodisme. Afortunadament, vaig tirar per una altra banda. I dic afortunadament perquè crec que he sortit guanyant escollint aquesta professió”
Bé, potser, de vegades, tu mateix et provoques el riure quan saps que expliques un fet còmic.
Al final, és un joc entre el públic i jo. És com si la sobretaula fos ampliada a tot el pati de butaques. Quan veig que el públic s’ho passa tan bé, jo també m’hi poso bé, m’engresco.
Què és el més difícil de fer humor en solitari després de tants anys formant part d’un trio?
El més difícil és saber portar aquesta hora i mitja dalt de l’escenari sense parar sent conscient que no tens el suport de dues persones més. Quan estava amb Tricicle i anava a veure un company actor que estava fent un espectacle tot sol– un monòleg–, sempre pensava: “Quins pebrots, quina valentia, quin valor”. Em semblava un acte de valentia molt gran. Em semblava una cosa que jo podria fer. Al final, però, tot és un aprenentatge: sempre pots arribar a fer que fins i tot tu no t’imaginaves.
Com ha evolucionat la teva trajectòria durant l’etapa posterior a Tricicle, aquests cinc anys?
He dirigit, per exemple. Ara acabo de dirigir un ‘Tenoriu’ humorístic, molt divertit amb l’Andreu Buenafuente i la Sílvia Abril. I ja és el segon any que el fem. Faig direccions, faig cosetes. Escric a ‘El Periódico’ i al diari ‘Sport’ perquè, en el fons, duc un periodista dins. En els meus orígens m’hauria agradat estudiar Periodisme. Afortunadament, vaig tirar per una altra banda. I dic afortunadament perquè crec que he sortit guanyant escollint aquesta professió. Soc ‘tastaolletes’. L’evolució ha estat, en resum, aquest pas del gest a la paraula. Crec que m’ha enriquit molt.
“Ser actor demana tenir la capacitat de saber estar sol amb un mateix. De vegades, has d’esperar un grapat d’hores en un hotel mentre no arriba la funció. Totes aquestes hores les has de saber omplir”
T’ha ajudat a madurar.
Exacte. I, de fet, aquest ‘Per fi sol!’ arriba a Andorra en un moment òptim. En el món de l’humor, a mesura que vas fent les actuacions, vas agafant solidesa, vas millorant. I ara que arribem al final de l’explotació d’aquest espectacle és el millor moment per dur-lo a Andorra.
Vas haver-lo d’entrenar aquest pas a la paraula?
En certa manera, sí. No és que necessités ajuda d’un professor, però sí que em vaig adonar que, gràcies a la direcció del José Corbacho i a altres indicacions de persones properes a mi, havia de rectificar certes coses. La direcció, la mirada de l’exterior és bàsica. La veritat, però, és que el pas no ha estat massa costós.
Quin creus que ha estat el secret de la longevitat de Tricicle?
Crec que vam crear un gènere molt personal, molt particularment nostre a través de la gestualitat. Utilitzàvem molt poc la paraula, només algunes onomatopeies. El treball gestual va connectar molt bé amb el públic. Explicant unes històries que també connectaven molt fàcilment amb la gent. Quan dèiem, a l’inici, que volíem fer teatre sense text, ens deien que era una contradicció. A part de la dansa, semblava que el teatre sense text no tenia sentit. Vam crear un ‘gènere Tricicle’, un segell propi. De fet, a l’espectacle ‘Per fi sol!’, la gent descobrirà, també, la gestualitat tan característica de Tricicle. L’èxit de ‘Per fi sol!’ radica en la unió del que explico amb la manera com ho explico.
“Quan dèiem, a l’inici, que volíem fer teatre sense text, ens deien que era una contradicció. A part de la dansa, semblava que el teatre sense text no tenia sentit. Vam crear un ‘gènere Tricicle’, un segell propi”
El que expliques són anècdotes, moments dels quaranta anys amb Tricicle, però no cal explicar-ho tot. Alguna cosa t’hauràs guardat.
Explico tot allò que crec que és divertit. Podria explicar altres coses que ens han passat que són interessants, però que no fan riure i que, per tant, no tindrien cabuda en un xou d’humor, còmic. Alguna anècdota potser sí que he preferit guardar-me-la perquè a alguns públics els agradaria i a altres no. En aquest sentit, continuo una línia similar a la de Tricicle: intentar fer un humor molt familiar, que agradi a tothom.
Vius les gires, els bolos de manera diferent ara que surts tu sol? T’hi has hagut d’acostumar?
Al principi, en certa manera, una mica, però no tant. Al final, viatjàvem junts amb Tricicle, però després cadascú, a l’hotel, feia la seva vida. Quedàvem a l’hora de dinar, potser. Sempre ha sabut estar sol. No és una cosa que m’angoixi. Sé passar les hores sol. Ser actor demana tenir la capacitat de saber estar sol amb un mateix. De vegades, has d’esperar un grapat d’hores en un hotel mentre no arriba la funció. Totes aquestes hores les has de saber omplir. He conegut gent que ha hagut de deixar de fer gires perquè no podien suportar aquesta espera, aquesta manera de treballar.
Quin lloc té avui l’humor gestual –que implica silenci, austeritat, senzillesa– en un món tan digital, sorollós, ple d’impactes visuals, d’imatges i de text?
L’humor gestual continua sent un humor minoritari. Més enllà de la dansa, que és un art meravellós, on la gestualitat és central, amb un punt més estètic, l’humor purament gestual sempre serà una disciplina minoritària. Una disciplina que existirà, però de públic reduït. Un dels valors que va tenir Tricicle és que ho va portar a la majoria. Ho va fer realment comercial.
Comentaris