Per què heu decidit deixar la Borda Raubert?
El principal motiu és l’edat. Tenim dos negocis i ens hem adonat que amb l’edat que tenim és massa per a nosaltres. Per aquest motiu, hem decidit tornar als orígens perquè Cal Serni és casa nostra i estarem tranquils.
El restaurant el van obrir els teus sogres, oi?
Sí. Van arribar a Andorra cap als anys 60. La meva sogra era filla d’una senyora que era cuinera a la Seu d’Urgell. Ella va agafar un bar a la Massana i va acabar regentant la Borda Raubert l’any 1972, sent, pràcticament, una de les pioneres d’Andorra. Tenia molt contacte amb la gent gran del país i creia que en el restaurant s’havia de fer la cuina que feien que les senyores de la seva època com les carns a la brasa i alguns guisats que es cuinaven al país. Quan els sogres es van retirar, ho vam agafar jo i el meu marit i vam pensar que si els havia anat bé, nosaltres havíem de continuar l’esforç que havien fet.
Tenies clar que volies ser cuinera?
No. La veritat és que no era cuinera. La meva mare m’havia ensenyat fer els plats típics de muntanya. Tant el Josep Maria com jo treballàvem a Govern i quan els sogres es van retirar, ell va decidir agafar la borda perquè no es perdés. Amb els anys veus que si un treballa a l’hostaleria i l’altre a l’administració és una situació incompatible i vam decidir fer els dos el mateix.
La restauració és agraïda?
Sí, ho és, malgrat que pots tenir un mal dia sabent que t’has esforçat, però la gent no t’ho ha agraït.
“Els dos plats típics més venuts han estat el trinxat i les mandonguilles, sent els últims que vaig servir”
Amb què et quedes dels 51 anys de la Borda Raubert?
Sens dubte amb els bons clients. N’hem tingut de fidels que els ha agradat la nostra cuina i venen a casa nostra, com tu que venies a menjar el trinxat i les mandonguilles [riu]. De fet, eren els dos plats típics més venuts i el secret del trinxat és la col verda. Precisament, aquests dos plats van ser els darrers que vaig servir el dia que vam tancar. Vull recordar que el nou propietari també els servirà, així com d’altres plats i la gent no s’ha de preocupar.
Tenir productes d’elaboració pròpia i de quilòmetre zero, ajuda a diferenciar-se?
Sense cap mena de dubte. Quan tens productes casolans això es nota. Part del que servíem ho elaboràvem nosaltres.
Quines sensacions vau tenir amb el teu marit el dia que entregueu les claus?
Va ser un moment molt emotiu i vam fer un comiat amb els familiars més propers perquè era casa seva. Els germans del Josep Maria havien treballat amb els pares, sense oblidar-nos dels treballadors, alguns dels quals portaven 24 o 20 anys i tots continuaran al nou restaurant. El nou gerent es queda amb tot el personal. Això sí, no et negaré que alguna llàgrima es va escapar.
Quins són els clients més il·lustres que heu tingut?
[Pensa una estona] Hem tingut ambaixadors de diferents països, personalitats del món de l’esport, gent del país i el Copríncep episcopal.
En quin moment es troba la cuina andorrana?
Amb els nous xefs que tenim al país ha evolucionat molt. Es pot fer un trinxat de diferent manera de com es feia als anys seixanta. La gent és partidària amb quedar-se amb els productors autònoms del país. A Andorra hi ha molts bons cuiners, però és important que no perdem les arrels i fer sempre plats amb productes de quilòmetre zero.
Tota aquesta tradició culinària a la Borda l’heu volgut plasmar en diferents llibres, per què?
El meu marit i la meva sogra han escrit llibres de cuina andorrana. Ella quan va arribar a Andorra anava per les cases i demanava a les padrines receptes i els va assegurar que les publicaria perquè no es perdessin.
“La meva sogra ha estat la meva mestra i la de molts altres, si la relació no hagués estat bona no hauria acabat a la Borda Raubert”
La teva sogra ha estat la teva mestra?
Sí, no només la meva i la de molts. Ha fet diferents activitats per al país. Amb la meva sogra vam tenir una molt bona relació sempre, si no jo no hagués acabat a la Borda, això t’ho puc assegurar.
Quin és el primer plat que vas aprendre a fer?
Les mandonguilles. Jo sabia fer molts plats amb conill, i la sogra em va ensenyar les seves receptes.
Com van reaccionar els clients quan els hi comuniqueu que tanqueu la vostra etapa al capdavant del restaurant?
Els hi va saber greu, però també accepten que portàvem molts anys i necessitem una mica de descans.
Quina serà la vida, a partir d’ara de la Dolors Pal i el Josep Maria Troguet?
Ens ho volem prendre amb més calma. Entre setmana volem descansar i fer les nostres coses i al cap de setmana treballarem a Cal Serni. Tot i que tenim una part d’habitacions que estan obertes sempre, la restauració només la fem el cap de setmana i festius. Ara, hem pensat a marxar de vacances per desconnectar i quan tornem ja ens adaptarem a la nova vida.
Comentaris (3)