“Escriure és el meu vici solitari, que a més em manté el cap despert”

Ha passat més de vint anys des del seu darrer poemari ‘Entre l’aigua i la pedra’. Què el va portar a tornar a escriure poesia?

Feia vint anys que no publicava, perquè realment amb la poesia segueixo un sistema en què vaig guardant carpetes i, quan tinc prou material que es poden connectar entre elles, aleshores el trec.

I això és el que precisament és ‘A quarts de quinze’.

És un recull dels poemes que he anat escrivint al llarg d’aquestes dues dècades. El meu sistema és que un dia en poso un, un altre dia en faig un altre, i així vaig fent. Quan crec que en tinc prou i que tenen un cert sentit connectar-les, aleshores les vinculo per tenir una certa concordança.

Un fil conductor.

Exacte. N'hi ha dos: les experiències d’Andorra i els records de fora, i després la lírica. Tots els poemes són molt personals. L’anterior llibre de poesia, ‘Entre l’aigua i la pedra’, se centrava fonamentalment en paisatges, mentre que una de les característiques de ‘A quarts de quinze’ que és minimalista i difícilment passa d'una quarteta. Els més abundants són els que jo anomeno “haikus anarquistes”, perquè no segueixen les normes del haiku, ni el ritme continu.

Quin gènere se sent més còmode escrivint?

Em trobo a gust quan trobo sobre què escriure, tant em fa el mitjà. Per a mi, el mitjà de comunicació predilecte, que no ho sembla per l’experiència viscuda, és la ràdio, perquè és “calenta”. No saps qui t’escolta, però sempre tens algú que t’està escoltant. La premsa escrita m’agrada més perquè "hi ha una permanència", però alhora li tinc més por, perquè el que poses allà es queda. El que menys m’agrada de tot és la televisió, perquè és molt artificiosa, necessites tot un equip, la il·luminació, no es pot fer cap soroll… Jo, per exemple, tinc la mania d'anar obrint i tancant el bolígraf [riu].

I la poesia?

La poesia és tot el que escric fora del periodisme. Són coses que em venen i surten simultàniament, i és una mena de desfogament de sensacions.

El poemari ha estat descrit com a “popular però punyent, amb un humor àcid però íntim”. Es reconeix en aquesta definició?

Aquesta descripció del bon amic Manel Gibert és molt benèvola, perquè a un llibre que edites mai posen res contrari [riu]. A més, ens coneixem fa molts anys i hem sintonitzat sempre. Ell sempre ha vingut a les meves presentacions i jo a les seves. 

De fet, en l’epíleg el descriu a vostè com un “humanista crític, un idealista romàntic i un racionalista empíric”.

Òndia! S’ha quedat descansat [riu].

Com va decidir el títol ‘A quarts de quinze’?

És el títol d’un dels poemes. Em semblava que englobava bona part del recull, ja que molts dels poemes estan dedicats a la dona, i aquest també ho és.

Abans d’aquest poemari, va publicar amb la mateixa editorial (Marinada Edicions) Aquí les penjaven, la reedició d’un treball d’investigació que li va suposar el guardó del Premi d’Investigació Pirineu l’any 2003.

És el llibre més rendible que he escrit mai. És un treball d’investigació que em va portar quatre anys. Quan el vaig fer, no hi havia ni un índex sistematitzat per dates, no hi havia res. Era qüestió d’anar a l’Arxiu i mirar caixes i caixes de tots els judicis del Tribunal de Corts de totes les èpoques.

Va recollir molta documentació.

Jo anava buscant i, quan veia una dona, m'hi aturava per veure si havia estat executada per bruixeria. Em va ajudar molt la Susanna Vela, que en aquell moment era la directora de l’Arxiu, i la resta de persones. I de fet, li vaig demanar a la Susanna si em podia fer un pròleg pel llibre.

Hi ha algun cas que l’hagi colpit especialment?

El més típic i el més similar al que passava a fora és el de la Cortinada. És la més llarga i la més semblant a les caceres de bruixes del País Basc. Allà eren molt més barroques; aquí a Andorra n’hi havia algunes que fins i tot eren una mica avorrides, perquè l’aquelarre basc era molt fort.

Va ser una feinada.

Sabia que se m’escaparia alguna, i em sap greu perquè se’m va escapar la que menys volia que passés. La Joana Call d’Engordany, coneguda com la Sucarranya, perquè és una de les primeres del segle XV que van esquarterar. És l’execució més bèstia que hi ha a tota la història. Les altres, normalment eren penjades. Com que tenia centenars de papers, aquest no el vaig veure. A la segona edició ja l’he inclòs. Hi ha els testimonis recordatoris de veïns. Normalment, eren els veïns i veïnes els que sospitaven. Qualsevol dona que fos gran, estigués sola i qualsevol catàstrofe que passés a la parròquia, l’assenyalaven. Si queia una pedregada, ja havia estat la dona.

De cara a futurs projectes, ha comentat en més d’una ocasió que està treballant en una novel·la anomenada Foscors per Ponent. En quin punt es troba?

Ja la tinc acabada. La té ja el Joan Ramon Marina (Marinada Edicions). No sé quan sortirà, però abans que finalitzi l’any. És una novel·la que m'agrada anomenar com la bandera de Jamaica: negra i verda. És una novel·la negra de crims i d’investigació policial. Hi ha dos personatges centrals que estan inspirats en persones reals. Un és el periodista, que no investiga com a l’americana, sinó que simplement s’informa amb el cap de la policia. Amb el temps es fan amics. Aquest cap també està inspirat en una persona real que, a més de ser director de la Policia durant un temps, va ser assessor del que s’escrivia de novel·la negra a Andorra.

Però aquesta no és l’única novel·la que té entre mans, també treballa en ‘Salvatja’.

Aquesta va per llarg. Primer perquè serà llarga, i també perquè, tot i que bona part ja està explicada ‘Aquí les penjaven’, és una història que avui no se li diu bogeria, sinó fenòmens paranormals en cases. Jo vaig conèixer una dona que estava convençuda que passaven coses estranyes a casa seva.

Ha estat més de 40 anys exercint de periodista. Com ha influït aquesta trajectòria en la seva escriptura literària?

Per malament. El meu millor amic del País Basc em deia que tenia un problema, que escrivia massa de pressa per la immediatesa a què estava acostumat. I ara ja no. O si escric de pressa, després ho reviso moltes vegades. La literatura creativa requereix uns altres temps. Soc un cul inquiet, i per tant és impossible estar sense escriure. Jo sempre dic que escriure és el meu vici solitari, a més, va molt bé per mantenir el cap despert, perquè jo mai he tingut por de morir, però sí de l’Alzheimer