En quin estat es troba el projecte per posar en marxa el Centre de Salut Mental Sant Lluís?
Si fos un pacient, li diria que evoluciona satisfactòriament. L’obra, si Déu vol, estarà acabada a la tardor en la seva primera fase, tal com estava previst. Llavors quedaria, per a més endavant, la segona quan acabem de tancar concertacions en funció de la demanda que tinguem. Els contractes estan fets, tant amb el ministeri d’Andorra com amb el departament de Salut de la Generalitat i la regió sanitària de l’Alt Pirineu així com la relació amb l’ajuntament de la Seu d’Urgell, que és molt cordial i positiva. Per tant, tot està evolucionant i ara estem més una fase de concrecions com ara les tipologies de pacients, els circuits assistencials o com ens coordinarem amb els proveïdors que estan a l’Alt Pirineu o temes específics amb Andorra. En resum: Tot està avançant molt satisfactòriament.
Es compleixen, doncs, els terminis previstos...
Sí. Efectivament.
“Si fos un pacient, li diria que el projecte evoluciona satisfactòriament. L’obra, si Déu vol, estarà acabada a la tardor en la seva primera fase, tal com estava previst. Llavors quedaria, per a més endavant, la segona quan acabem de tancar concertacions en funció de la demanda que tinguem”
Quan ha d’entrar en funcionament la primera fase?
Si tot va bé i res es complica, que desitgem que no, durant el primer trimestre del 2027.
Com arriba la Fundació a aquest projecte?
Arribem a través del bisbat, que ha liderat la iniciativa. Fa anys que amb monsenyor Vives parlàvem de la necessitat de complementar i reforçar l'atenció al salut mental del Pirineu i a Andorra. És un projecte al qual arribem amb la vinculació de la nostra institució, les germanes hospitalàries, i la que jo, particularment, he tingut primer amb Vives i després amb monsenyor Navarro. Tots vam veure la necessitat i el bisbat s’ha implicat i ha finançat l’obra. Ells han volgut que nosaltres ho gestionéssim.
I què és el que els atrau del projecte?
Que és una obra per ajudar les persones. Nosaltres tenim uns principis i uns valors. Un propòsit que és bàsicament humanitzar l’atenció en salut mental. Aquesta obra és una col·laboració entre institucions eclesiàstiques, entre el bisbat i la nostra congregació, i també de cooperació públicoprivada Com a institució, tenim molta experiència en aquesta mena d’aliances estratègiques i vam pensar que era molt important poder treballar amb el bisbat i altres entitats per complementar, reforçar i ajudar a l’atenció a les persones que viuen aquí dalt. Volem fer les coses amb ètica, amb dignitat, respectant els drets de les persones, atenent les vulnerables i les que tenen necessitats en salut mental. A partir de l’estudi que vam fer, vam veure que hi havia camí per afrontar i complementar aquest servei i, en aquest sentit, ens identifiquem molt clarament amb els valors, l’orientació i la visió del bisbat, lògicament, com a institució cristiana que som i també amb les necessitats que tant el ministeri de Salut d’Andorra com el departament de la Generalitat ens van manifestar. Estem acostumats a fer-ho amb aquestes aliances estratègiques, amb aquestes col·laboracions en la qual cadascú aporta el millor que té en benefici de la ciutadania.
Quins exemples d’experiències similars prèvies destacaria?
En posaré dos. En primer lloc, l’any 2001 vam fer una aliança amb l’hospital de Granollers. Enguany farà un quart de segle. Portem la salut mental del Vallès Oriental i els nostres professionals donen servei allà però són personal de la Fundació. És un procés d’ajuntar dues cultures, però sempre amb la idea d’ajudar la ciutadania perquè tinguessin tots els serveis unificats. Va ser una aliança important en el seu moment; ens van cedir uns espais i la persona que és atesa no distingeix si el professional és d’aquí o d’allà. Un altre projecte molt important, entre altres, és la unitat polivalent de salut mental de l’Hospitalet de Llobregat. L’ajuntament ens va cedir un terreny i allà vam edificar una unitat de 6.000 metres quadrats, en la qual presten serveis tant d’ingrés com comunitaris, similar al que farem a la Seu. Per tant, nosaltres estem molt acostumats a treballar amb administracions i a treballar en xarxa amb diferents proveïdors. Treballem molt amb visió territorial, amb l’assistència primària, ho fem en xarxa per garantir la continuïtat assistencial perquè la persona pugui fluir pel sistema amb bona coordinació entre tots. Estem molt acostumats a treballar de bracet amb diferents institucions i administracions, fent-ho amb la idea de beneficiar les persones i que hi hagi una continuïtat i una garantia d’assistència integral.
“Ens atrau sobretot que el centre serà una obra per ajudar les persones. Nosaltres tenim uns principis i un valors. Un propòsit que és bàsicament humanitzar l’atenció en salut mental”
Què ha de suposar aquest centre pel que fa a l’atenció als pacients d’aquesta regió, del Pirineu i d’Andorra?
En primer lloc, es podran donar serveis que, fins ara, no es podien oferir; es complementaran els que ja tenim. I això és molt important perquè serà estalviar desplaçaments a les persones. Molts pacients d'Andorra que ara estan a diverses institucions de l'Estat espanyol podran tornar al costat de casa seva, aquí, a la Seu. Serà molt important per a ells i per a les seves famílies, a qui tindran al costat. En salut mental és clau la proximitat, integrar la persona amb la seva comunitat i el seu entorn d’origen. Això afavoreix molt el procés de recuperació. I per a les persones de la Seu suposarà que no hagin de fer desplaçaments a Lleida. Això és molt valuós. Tindran més serveix i baixarem dràsticament aquesta necessitat de moure’s. Quedi clar que els treballadors que ara ja estan aquí ho fan molt bé. Nosaltres venim a col·laborar, a sumar, a treballar plegats amb els professionals que ja estan al territori amb la idea d’ajudar les persones. Venim a fer-ho amb les persones que ja estan aquí.
Com està funcionant aquesta col·laboració a quatre bandes?
Com tots els projectes que suposen un avanç és complex, però sí que li he de dir hi ha hagut molt bona disposició com la que ha tingut el bisbat per finançar l’obra, amb el seu lideratge i generositat, però també hi ha hagut la màxima sintonia amb el ministeri d’Andorra, el departament de Salut i l’ajuntament. Quan es vol treballar en una mateixa direcció que és ajudar la ciutadania ens posem d’acord ràpidament amb el que són els elements essencials. Hi ha hagut aquesta voluntat, tot i ser un projecte complex, i això ha facilitat molt les coses. Caldrà, evidentment, acabar d’afinar algunes coses: els procediments, les coordinacions, els professionals, com podem harmonitzar tots aquests recursos, posar-los en valor aquests recursos o quina és la dedicació dels professionals. Això ho farem dins d’aquesta bona entesa i bona disposició que totes les institucions han manifestat.
Quina capacitat tindrà el centre?
En una primera fase, parlaríem de 59 llits, places d’ingrés amb visió comunitària, amb un model que, si vol, li puc explicar. Es dirà Àgora; serà un espai obert a la comunitat, permeable, accessible a pacients d’altres regions. La persona podrà venir a qualsevol hora del dia a parlar amb un professional, demanar cita prèvia o fer activitats de vida o culturals. Fins i tot, si vol, dutxar-se. També parlar amb altres persones. Seran, com li he dit, 59 places. D’aquestes, 44 seran d’Andorra i quinze, de la regió sanitària de l’Alt Pirineu i l’Aran.
Parlava vostè d’un model innovador...
Nosaltres apostem pel model de recuperació, que en salut mental vol dir que la persona és protagonista de la seva evolució i de les seves decisions. L'acompanyem i el que volem és una integració en plenitud en la societat. Evidentment, amb malalties mentals a vegades és difícil i hi ha limitacions, però ajudem la persona a què s’empoderi i pugui escollir camins per progressar i fer una vida tant normalitzada com sigui possible, sempre amb una visió de comunitat; que pugui participar en activitats dins del seu entorn de referència perquè això és fonamental. Parlem d’itineraris, que són camins. Per exemple, el laboral. Sabem que la feina és molt important per integrar-se en la societat i, per tant, les persones amb necessitats en salut mental han de poder trobar el seu camí per progressar i integrar-se. També hi ha itineraris artístics o culturals, en el sentit que activitats d’aquesta mena, creatives, afavoreixen que el pacient pugui expressar-se, desenvolupar les seves capacitats i aprendre noves habilitats. També tindrem itineraris esportius, perquè és una eina que ajuda molt a les persones. Jo mateix en faig i em va molt bé. Per tant, forma part d'un empoderament de la persona, d'una millora del seu estat general, físic I psíquic. A la vegada, permet tenir vinculacions. La pots ajudar des de l’equip terapèutic a integrar-se en aquestes activitats esportives de la comunitat, que participi en un club i que un cop donada l’alta ho pugui continuar fent. Tot això és un gran reforçament per a la salut mental. Parlem també d’un itinerari espiritual, que no vol dir religiós, sinó cultivar l’esperit. En medicina parlem de model biopsicosocial i espiritual. També ajudar-la a créixer en aquest aspecte. I la base, que no podem deixar de banda, és mèdica, perquè es necessita tractament i hi haurà un equip, segons el cas, de psicòlegs, psiquiatres, treballadors socials, integradors, tècnics de cures, etc... I això és important posar-lo en la base perquè la persona pugui tirar endavant. Amb aquest model de recuperació busquem empoderar les persones, que siguin protagonistes de la seva vida amb un equip terapèutic que els ajuda i els acompanya amb la idea que puguin integrar-se en la societat, tornar-hi un cop hagin superat la fase més aguda de la malaltia.
“Al centre es podran donar serveis que, fins ara, no es podien oferir; es complementaran els que ja tenim. I això és molt important perquè serà estalviar desplaçaments a les persones. Molts pacients d'Andorra que ara estan a diverses institucions de l'Estat espanyol podran tornar al costat de casa seva, aquí, a La Seu”.
I en la segona fase, quantes places hi podria haver? De què depèn que es tiri endavant?
La segona fase seria, en concret, serien 15 places de llar residència, concertades amb el departament de Serveis Socials i entre 13 i 15 més per als serveis de salut mental de CatSalut. Això ho veurem una mica en funció de l'evolució. Entenem que hi ha una necessitat. Els estudis ens demostren que aquesta demanda existeix. Quan aquesta necessitat es consolidi la idea és fer aquesta segona fase. Pel que fa referència a la llar residència ja hem tingut converses amb Serveis Socials i la idea és tenir aquestes quinze places. En definitiva, tenen un enfocament complementari. No són sanitàries; són socials. Servirien per a persones amb un procés de salut molt estabilitzat i que per les seves circumstàncies no tenen el que és un suport familiar adient. Serà una residència, amb un règim absolutament obert a la comunitat, on se’ls faria aquest acompanyament de part de l'activitat terapèutica. I, ja més endavant, es podrà complementar amb places en forma de pisos aquí a la Seu, en una ja tercera fase. Donar un habitatge a la persona i que pugui tenir un acompanyament substitutiu a la llar.
Es treballa ja en una llista de possibles pacients que puguin acollir-se als serveis que doni al centre?
Hem començat a parlar amb els serveis de salut mental d’Andorra per temptejar possibilitats. Som conscients de les necessitats que tenen i hem parlat i hem començat a orientar aquests eventuals casos. Encara, lògicament, no hi ha res tancat. La voluntat és atansar aquestes persones al Principat.
Quins serien els criteris de selecció? Què es prioritzaria?
Venen marcats per la tipologia de pacients que hem establert. Per part d’Andorra, hi haurà dotze llits per a adolescents i per a la mateixa evolució dels casos aguts que ja es tracten al país hi haurà una continuïtat de tractament a la Seu amb una mica més a llarg termini. I l’altre són casos amb perfil de mitjana o llarga evolució, que estan en una diàspora per l'Estat espanyol i que s’aproparien aquí. Estarien molt beneficiats amb el model de recuperació que li acabo de comentar. Les tipologies marquen bastant els criteris d’ingrés, però no seran en cap cas restrictius, però sí que, clínicament, hi haurà una sèrie de variables que es tindran en compte. El determinarà molt la tipologia assistencial de la personal.
Quin personal serà necessari?
Quan estigui a plena dedicació, entre serveis directes i indirectes, uns 100 persones.
“Amb aquest model de recuperació busquem empoderar les persones, que siguin protagonistes de la seva vida amb un equip terapèutic que els ajuda i els acompanya amb la idea que puguin integrar-se en la societat, tornar-hi un cop hagin superat la fase més aguda de la malaltia”
I com està el procés de selecció?
Ara hem d’acabar de definir funcions. Això donarà ocupació qualificada al territori. Molts joves ben formats s’hi podran quedar, tant del Principat com de l’Alt Urgell o de comarques properes i això és important i té un valor en si mateix. Passat estiu ens posarem en l’aspecte més tècnic del procés.
Farà falta buscar fora del territori?
Espero i desitjo que no. La idea és que, tant de bo, puguem cobrir la demanda amb gent del territori, a nivell de psiquiatres, psicòlegs o tècnics. Com a fill del Pirineu m’encantaria que ho poguéssim cobrir íntegrament amb persones del territori. Sí que és veritat que alguns perfils som conscients de la carència que hi ha de professionals i es farà tot el possible per atreure’ls i perquè surtin gent del país que vulgui estar aquí, radicar-s’hi i treballar en un projecte d’alt valor afegit ajudant les persones del Pirineu.
Es pensa també en professionals d’Andorra, entenc?
I tant, absolutament.
Tem que la problemàtica actual amb l’habitatge pugui ser una dificultat tant pel que fa a la recerca de professionals com per l’evolució posterior del projecte?
Sí, absolutament. És una realitat i una dificultat que tenim per davant i que hem de veure com la podem afrontar. Tal com li comentava abans, per a un bon procés de recuperació, l’habitatge és fonamental. Sense habitatge digne no hi ha salut mental que valgui. L’altre dia vam fer una jornada a l’Hospitalet sota el títol ‘Habitatge i salut mental’. Precisament, ens vam fer ressò d’aquest gran problema. Com a fill del Pirineu, sé que aquí dalt, tant a Andorra com a la Seu, tot està molt tensionat. Per això, li comentava la idea de tenir en una segona fase places de llar residència com a substitutiu de la llar i, també, eventualment, places de pisos, tal com tenim a Sant Boi, on tenim 34 per a persones que poden viure en comunitat amb el suport de l’equip terapèutic. Aquest model el volem replicar aquí dalt i som conscients de les dificultats d’habitatge. Per això, com a institució, faríem un esforç.
Quina és la inversió necessària per a la primera fase i quin seria el cost anual de funcionament?
Estem parlant de més de deu milions d’euros d’inversió. Ha estat una aposta forta i una gran generositat per part del bisbat destinar aquests recursos a salut mental. La despesa operativa l’hem d’acabar de perfilar, però en números gruixuts, seria d’uns cinc milions anuals.
I el finançament d’aquest funcionament?
Bàsicament, els acords amb el ministeri andorrà, amb les 44 places que hem comentat i amb el Servei Català de la Salut pel que fa a les altres quinze places i l’espai Àgora. Més endavant, amb la segona fase i la llar residència, entraria també el departament de Serveis Socials. Seran acords públics perquè tenim aquesta vocació de fer les coses de manera que la gent pugui venir a través del sistema públic, amb absoluta accessibilitat i transparència.
“Això donarà ocupació qualificada al territori. Molts joves ben formats s’hi podran quedar, tant del Principat com de l’Alt Urgell o de comarques properes i això és important i té un valor en si mateix”
El centre, ha assegurat vostè, també pot convertir-se en un motor de diversificació econòmica per a la regió. Com?
Absolutament. Un primer element és el fet de crear nous llocs de treball qualificats al Pirineu. Això és molt valuós perquè vol dir que persones joves, amb formació, podran quedar-se aquí. I això genera un valor no només econòmic sinó també de talent i coneixement, vertebrant el territori. Sabem que els Pirineus són àrees despoblades i que la gent va a buscar oportunitats allà on hi són, que és a les grans ciutats. Per això, el fet que professionals bons i formats puguin quedar-se al territori és molt important. És creació de talent i qualificació. I després, un centre de salut té un efecte arrossegament en forma de proveïdors: neteja, restauració, laboratoris, material sanitari, etc... És creació de valor econòmic amb un efecte multiplicador. I, finalment però no menys important, també hi ha l’àmbit de la investigació i del talent. Tenim una fundació, FIDMAG, que ´s referent tant a l’Estat espanyol com a nivell internacional. És molt bona, per exemple, en àmbits com la psicosi o neuroimatge o altres camps que cobreix. Podríem fer investigació a la zona, participar en estudis multicèntrics o en altres fets ad hoc. Per tant, podríem posar en valor tota l’àrea del Pirineu o atreure jornades o congressos i fer-ho també amb Andorra i la Seu. Sincerament, penso que Andorra i la Seu, el Pirineu, té un potencial molt gran per ser un centre de talent i de referència en salut mental al sud d’Europa. És la meva visió i ho penso sincerament perquè la voluntat i la capacitat hi és. Posarem la Fundació al servei del centre i els professionals també tindran l’oportunitat d’investigar i participar en estudis, que són aspectes que atreuen perquè molts d’ells tenen aquest neguit. És normal fer avançar el coneixement i això ens pot ajudar a fidelitzar-los perquè podran fer el que farien en un hospital d’una gran ciutat.
Pot obrir la porta a altres col·laboracions de la Fundació al territori i, especialment a Andorra?
Absolutament. Estem absolutament oberts amb la nostra trajectòria a treballar en xarxa i a col·laboracions i aliances amb el territori, per exemple en temes de bioètica, que és una ciència que ve a ajudar a fer millor les coses, amb uns valors, uns principis i dignitat. Ja tenim una llarga trajectòria i podem treballar amb el Govern en aquest àmbit on en altres o amb les associacions de familiars i pacients. Hi ha un camp molt gran de col·laboració tant a Andorra com a Catalunya. Quan comencem l’activitat, s’obriran noves possibilitats. Ho sabem per com ha anat a Sant Boi o Granollers. Ho fem perquè volem ser bons ciutadans i els projectes realment valuosos són els que es fan conjuntament.
“Sincerament, penso que Andorra i la Seu, el Pirineu, té un potencial molt gran per ser un centre de talent i de referència en salut mental al sud d’Europa. És la meva visió i ho penso sincerament perquè la voluntat i la capacitat hi és”
De salut mental es parla molt darrerament, realment, globalment, és un període on col·lectivament s’ha anat a pitjor?
Sincerament li diria que sí. Tenim grans reptes i necessitats en salut mental i cal donar l’atenció que mereix. La societat està més tensionada i això es tradueix en la salut que s’expressa quan es va a visitar a un professional. Ho veiem en els altres centres comunitaris. Hi ha més necessitats i més agreujament de les patologies. També afecta l’abús de substàncies, especialment, en adolescents i joves, que afavoreix l’aparició de trastorns psicòtics i mentals. És una realitat. I també la tensió social, com ara amb la pandèmia, que va fer patir molts joves. La salut mental és un aspecte que engloba moltes dimensions de la persona i, per tant, tot el que passa a la societat en els diferents àmbits té una incidència. Per això, cal tenir una visió gran del que és el tractament i de l'assistència i no una de reduccionista com s’ha fet històricament amb els fàrmacs. El fàrmac és important però ni de bon tros ho és tot. Cal posar dispositius, cal treballar junts, cal posar recursos en salut mental, perquè és un dels aspectes que al sector XXI s'està notant i molt. També fer un enfocament preventiu, com ara empoderar els joves, educar-los, donar-los bons hàbits... I crear àmbits saludables a les empreses i a la societat perquè les persones puguin tenir una bona salut mental.
I davant d'aquesta realitat, hi ha prou consciència d'aquesta situació i de la necessitat que fan falta més recursos, que cal posar més el focus per trobar solucions?
Encara potser no prou. S’ha parlat més de salut mental, de l’estigma, que també és important i estem compromesos a eliminar-lo, però encara queda camí amb l’assignació de més recursos per part dels poders públics però també amb la creació de polítiques preventives. Hem de posar la salut mental al centre. És la base de tot. Una de cada tres consultes en assistència primària són de salut mental i amb això ja li ho dic tot. Per tant, cal prioritzar-la i posar-la en valor. Nosaltres volem venir aquí a ajudar amb això, posar-ho sobre la taula, col·laborar junts per fer un enfocament preventiu i aquest model de recuperació que integra totes les dimensions de la persona. El segle XXI és el de la salut mental, per molts motius.
Comentaris (1)