70+1... un lema buscat amb gràcia... però també amb cert punt de resignació, no?
Sí, però els directors artístics que l’han decidit volen demostrar clarament que continuem endavant, malgrat tot, malgrat la Covid. És un missatge simbòlic. Ens ha tocat fer una gran festa en un any trist a nivell mundial, però el país i tothom estem superant la pandèmia i nosaltres volíem marcar que seguim sumant.
Des de quan es preparaven els actes de celebració, previstos pel 2020?
Feia tres o quatre anys que teníem certes coses al cap, com ara el documental. Dos abans ja miràvem idees sobre el que es podia fer i anàvem demanant pressupost.
“Poder complir 71 anys, malgrat les altres modes que criden la joventut, i fer-ho amb una entitat tan tradicional és un orgull”
I, llavors, arriba la Covid...
I ens ho fot tot. Teníem moltes ganes de celebrar els 70 anys. Recordo que, un dia, a Santa Anna, a la plaça, on ens troba tota la gent que ama l’Esbart, em vaig trobar amb el Tonet, el primer president. I vaig pensar que si feia 70 anys i encara el teníem allà, l’havíem d’entrevistar perquè és una font de saviesa i de detalls que no es poden perdre. D’aquí sorgeix la idea del documental i també la d’iniciar un recull de fotografies i vídeos, amb el suport de Cultura i l’Anna Garcia. Vam fer una crida al poble perquè les aportessin, que s’arxivarien perquè no es perdessin i es quedessin en calaixos. La feina és de tres anys. Pel 2020 volíem fer deu o dotze cosetes. Ara farem tres, que déu n’hi do tal com està tot.
Com va anar el festival?
Va ser un èxit; més del que pensàvem. Teníem la por de la Covid i havíem anat esperant per veure si sanitat obria més l’aforament. Al final, tot va sortir molt bé. Vam omplir el límit que ens permetia la capacitat del Prat del Roure, que eren 500 llargs. La gent, nosaltres, els altres dansaries... tots vam sortir molt contents. Rafa Martín va fer un festival molt emotiu, en record a tots els directors artístics que hem tingut. Va sortir, m’està mal dir-ho perquè sóc el president, bé. La ministra, tot el comú, tots estaven contents del resultat final i de la reacció del poble i del públic.
Què suposa per a vostè, com a president, poder dir que s’han complert 71 anys?
Som la part menys important. El primer consell que em van donar quan vaig entrar de vicepresident va ser del Quique, un dels dansaries més antics. Em va dir que podíem tenir la millor roba i la millor música, però que sense dansaires, que són els que la fan lluir, no serveix de res. Poder complir 71 anys, malgrat les altres modes que criden la joventut, i fer-ho amb una entitat tan tradicional és un orgull. És fantàstic veure la gent, buscar la manera que no es perdi aquest amor cap al que es tradicional. Sóc un dels presidents; no en seré l’últim. He posat el meu gra de sorra i estic tranquil.
“Teníem clar que no anàvem a deixar morir l’Esbart per culpa de cap virus, quan tants anys ens ha costat portar-lo fins a aquí”
És la seva família?
Quan entres, tothom s’emporta aquest sentiment, amb el bo i el dolent que tenen les famílies. Tenim problemes, les diferències o tots els caràcters que en pot tenir qualsevol.
Com arriba a l’Esbart?
Ens crida algú d’urgència. Jo hi estava relacionat perquè els germans eren dansaires i la mare estava a vestuari. La junta ho volia deixar de cop. Es va moure tothom perquè l’Esbart no podia parar; no ho havia fet mai. Va entrar en Jordi Moreno, que ja havia estat a la Unió Pro Turisme, sabia gestionar coses d’aquest tipus i ens coneixia a nosaltres. Ens va dir que calia tirar endavant. I com a escaldenc, això no es podia quedar aturat. La idea era estar sis mesos fins que hi hagués una nova junta. I ell va estar set i jo ja porto quinze.
Però ballar, no havia ballat...
Jo no. Tenia la família, els germans que gaudien fent això, que el dia de Santa Anna ballava i hi anava i ho gaudia com qualsevol escaldenc més.
Entén Escaldes sense l’Esbart?
No. Escaldes té dos símbols: l’Esbart i la Unió Pro Turisme. I no s’entendria sense ells. Som més antics que la parròquia.
“Escaldes té dos símbols: l’Esbart i la Unió Pro Turisme. I no s’entendria sense ells”
Què creu que han representat per a la parròquia i per al país?
Som una font de memòria. Fa 70 anys tot just es començava a viure del turisme i un grup de persones van tenir la idea de crear-lo per fer promoció a l’estiu als grups de francesos. S’anava amb la furgoneta i s’ensenyaven els balls perquè prenguessin alguna cosa a la fresca de la plaça. Som cultura, som tradició... Som importants en aquest sentit. I a més s’han creat altres tradicions. El d’Andorra ja en té 40; 10 els de les valls del Nord. Malgrat totes les modes, els Esbarts aguantem tot el que se’ns ha passat.
Fins i tot la Covid...
Fins i tot.
Quin impacte ha tingut en l’àmbit de la cultura popular?
Hem hagut de lluitar contra una cosa desconeguda dels nostres temps. La gent de fa 50 anys potser sí que venia de coses semblants. Ens hem hagut d’adaptar, com ha fet tot el país. No pots parar i plorar. Has de tirar endavant, ser sensat, no tornar-te boig ni ensorrar-te. Has de lluitar contra la problemàtica respectant les normes. Hem aguantat, hem estat pacients, hem respectat totes les recomanacions que se’ns ha fet, esperant poder tornar a la rutina. S’ha ballat quan s’ha pogut; s’ha assajat com s’ha pogut, el grup d’infantils vam fer un sistema per ballar per videotrucada. Teníem clar que no anàvem a deixar morir l’Esbart per culpa de cap virus, quan tants anys ens ha costat portar-lo fins a aquí.
“El que hem fet amb el ball i amb el festival de la setmana passada, amb el suport dels altres esbarts, va ser un cop de peu a la Covid. Va ser di que aquí estem, la tradició d’Andorra, i podem contra tot i contra el que sigui”
El coronavirus no es carregarà l’Esbart...
No. Igual que no es carregarà el país, perquè entre tots estem demostrant que som gent sensata. Entre tots defensem Andorra; estem en una bona línia perquè continua funcionant.
Quan van fer la primera actuació des de la pandèmia?
Pel 2020, vam fer el ball de Santa Anna, on va canviar tot, amb mascareta, separació... Va ser tot molt estrany. I aquest any, tot i no fer el festival, també vam fer l’actuació a la plaça Coprínceps i Santa Anna de nou. La gent tenia energia.
Què van sentir des de l’Esbart aquell dia en què van tornar a ballar?
Tothom ha plorat. Han tret la pressió que es tens i les ganes de tornar a la normalitat i mantenir la tradició. A vegades entres en la rutina i no li dones a les coses el valor que tenen. Érem lluïres i feliços en el dia a dia i sense adonar-nos. I ara veus que no hi ha res més important que el que ja teníem: passejar, fer esport... o ballar, però no li donàvem la importància justa. El que hem fet amb el ball i amb el festival de la setmana passada, amb el suport dels altres esbarts, va ser un cop de peu a la Covid. Va ser di que aquí estem, la tradició d’Andorra, i podem contra tot i contra el que sigui.
Costa trobar relleu, gent jove?
A nosaltres ens ha anat prou bé. Joves n’hi ha sempre. Sempre hi ha molta noia, tot i que nois ens falten més. És la problemàtica principal.
Per què?
Suposo que els nens busquen altres coses, de mal dir, d’homes. I després, en canvi, els qui venen s’ho passen bé. L’Esbart aporta socialització i integrar tothom, vingui de la cultura que vingui.
“Mentre hi hagi un noi i una noia, tindrem una parella de ball i l’Esbart podrà continuar”
Hi ha gent d’altres nacionalitats?
O andorrans que s’han fet però que han vingut de Filipines, Portugal o altres orígens de la immigració. Tots els esbarts demostrem que som un lloc d’unió i integració fantàstic. No hi ha colors, sexes ni cap problema social. La gent ve a gaudir i treballem per ballar. Cuidem els jovenets perquè siguin educats. Des de la junta i la gent de vestuaris sempre posem normes. Per ballar amb qualitat calen uns principis i deixar clar què es pot fer i no. Per tant, ajudem a educar també els fills.
Com veu el futur?
És bo. Hi serà sempre. Amb més o menys gent. Dansaires hi ha fins als disset o divuit anys, que es quan marxen a estudiar fora, que és el que talla la continuïtat. Tenim dansaires magnífics, fets des del 5 anys, que marxen fora i després és difícil tornar a entrar. Però mentre hi hagi dos, sempre tindrem una parella de ball i amb això ja podem continuar.
Alguna anècdota que hagi viscut i es pugui explicar?
Amb l’Esbart plores molt. Nosaltres vivim la creació de tot i hi ha molta pressió, però també diversió. Recordo que un dia vam marxar pensant que estava tot controlat a fer una cervesa i el director ens va estar buscant dues hores i no contestaven. Ens volia matar. Ens cridava. Ens va tocar abaixar el cap.
Quanta gent ha passat per l’Esbart?
Hem intentat fer el càlcul, però no hi ha manera. I mira que amb el treball que hem anat fent aquests anys han sortit moltes coses que no sabíem. Per exemple, als anys 50 vam baixar la verge de Meritxell a Barcelona. Com que llavors només hi havia nens, les noies que surten a la imatge són d’un esbart d’allà. Han passat centenars i centenars de persones. Més de 500 i em quedo curt.
Comentaris (1)