Julia Amor. Sense accent.
Vaig treure l’accent per una qüestió visual. Els textos del primer àlbum estaven escrits, tots, en lletra minúscula. El disc tenia una estètica de lletra lligada. Va ser, doncs, una decisió estètica. Després ja m’ho vaig haver de menjar. Sí que vaig pensar que sense accent podia semblar un nom més castellà, però no: és Júlia.
Qui hi ha darrere Julia Amor?
Porto el projecte amb en Chri Blau, que és la persona amb qui faig les cançons. Ell fa de productor, sobretot. Però juguem una combinació perquè jo també produeixo de vegades. I ell també pot acabar fent feina de composició. D’altra banda, el projecte també suma la contribució de Marc Luguera, que s’encarrega de tota la part visual i audiovisual. Així, els tres estem una mica pendents de tot. Ara bé, les cançons són meves. Tot el que explico són vivències pròpies. Des de fora del projecte, també comptem amb la col·laboració del productor Sergio Pérez.
Quina és la contribució de Sergio Pérez, que ha treballat amb gent com ara La Bien Querida, Soleá Morente, Los Punsetes o El Guincho?
Ell és qui, realment, ha fet la feina de disseny de so. La veritat és quan portem les cançons al Sergio, aquestes ja estan bastant tancades. Entre el Chri i jo les hem afinat bastant. El Sergio, però, ens acaba de guiar, de fer-ho sonar tot ‘pro’. Si tenim una cançó que no sabem per on tirar, ell és qui proposa i ens guia. Ens orienta. La seva tasca és dissenyar el so, que tot acabi de sonar bé.
“A mi, el que m’interessava era parlar de vulnerabilitat. L’amor ho engloba tot. El més interessant és explorar totes les emocions i les capes de l’amor. Vull parlar de tots aquests matisos. Sempre m’he preguntat per què feia les coses com les feia, com estimava, de quina manera…”
Julia Amor perquè l’amor és el sentiment central d’aquest projecte, el concepte que l’alimenta?
El tema del nom va venir una mica perquès sí. Jo buscava un nom i, de sobte, em va arribar una proposta. No va ni cosa meva, crec recordar. Algú ho va plantejar i a mi em va sonar bé. Després, es va donar la casualitat que les meves cançons anaven cap a aquesta banda, tractaven aquest tema. Sembla fet expressament, però no és així.
L’amor: un tema clàssic que genera molta literatura.
A mi, el que m’interessava era parlar de vulnerabilitat. L’amor ho engloba tot. El més interessant és explorar totes les emocions i les capes de l’amor. Vull parlar de tots aquests matisos. Sempre m’he preguntat per què feia les coses com les feia, com estimava, de quina manera… El primer va néixer d’una reflexió que vaig fer en adonar-me que durant molts anys vaig estar vivint i estimant a través dels altres. Em vaig convalidar a través de la relació amb els altres i estava intentant sortir d’això, destruir aquest idea que ens han transmès sobre el que és l’amor. El nou àlbum ja tracta de tot el que ve després: de fer camí sola, de veure el món amb els teus propis ull, acceptar les coses que venen, com ara la soledat.
Hi ha alguna cançó al disc que parli especialment d’això, que sigui significativa?
És difícil dir-ne una perquè les temàtiques són diverses. ‘armadura’ m’agrada molt perquè parlar de treure’s les capes que has anat heretant per poder encaixar. ‘hielo afilado’ o ‘algo para pasar los días’ també parlen de deixar anar. Sempre ha parlat molt d’aferrar-me al passat, és un tema al qual li he donat molta importància, hi he aprofundit molt. I crec que aquest aprofundiment ja s’ha acabat.
Quines diferències destacaries entre el debut i aquest segon?
El primer era més electrònic. I el segon, en canvi, no. Pel que fa a la composició, potser soc més descriptiva? Però no, no ho sé. No ho tinc clar. Quan vaig publicar el primer disc, ja estava fent el segon. La diferència més gran és que el primer era més electrònic.
Quines referències musicals tens?
Sempre em costa parlar de referències. Quan faig les cançons, no penso a assemblar-me a algú, a una altra cosa. Puc dir, però, que escolto molt El Último Vecino, Serú Girán, Charly García, Stella Donelly, Alice Phoebe Lou, LCD Soundsystem, Extremoduro…
“Sempre ha parlat molt d’aferrar-me al passat, és un tema al qual li he donat molta importància, hi he aprofundit molt. I crec que aquest aprofundiment ja s’ha acabat”
Malgrat ser andorrana, vas triar com a llengua artística principal el castellà. Per quin motiu?
He escrit cançons en català, però trobo que hi ha una diferència molt gran quan canvies de llengua creativa. Diferències en la forma d’escriure, en la forma amb què sona tot. Amb les cançons que componia en català mai acabava d’estar convençuda, de sentir-me còmoda. Les que faig en castellà, en canvi, amb el temps, em continuen agradant. Això, en català, no em passava. És cert que en aquest últim disc hi ha una cançó en català (‘quan et miro’). És un tema de Cavinet (Marc Luguera) que em va ensenyar en Chris perquè jo hi fes uns cors. Em va arribar així, sense conèixer Cavinet. Però em va encantar i, durant el procés de fer l’àlbum, la vam recuperar, vam recordar existia. Encaixa molt amb tota la idea del disc. No és una composició meva i això també la fa molt diferent.
Els teus orígens –Sant Julià, Andorra…– t’han influït? Es cola el país en la teva música?
De fet, la cançó ‘hielo afilado’ parla de la sensació de tornar a casa i veure que casa ja no és el que era. Les coses sempre van canviant. Aquesta cosa d’apreciar el passat i alhora també desprendre-te’n. La part visual de la cançó la vaig crear recuperant els meus records de quan era petita i vaig créixer allà. He fet referència a Andorra més d’una vegada. El videoclip, per exemple, d’‘algo para pasar los dias’ està gravat a Sant Julià, sobretot.
Com valores poder publicar sot el paraigua Primavera Labels?
És un privilegi, la veritat. No és tan evident arribar a estar dins del marc del Primavera havent publicat un sol disc. I ja amb el primer vaig poder sortir sota el seu paraigua.
Comentaris (8)