Stefi Troguet // Alpinista

“Darrere del pintallavis vermell hi ha un equip i una feina molt gran que molta gent no veu”

Nascuda a Andorra el 25 de maig del 1992, va marxar a Barcelona per estudiar la carrera d’Administració i Direcció d’Empreses, però la va abandonar 15 dies després de començar-la. Apassionada de l’esport de muntanya, va treure’s totes les formacions d’esquí i de guia de muntanya que hi ha al Principat. Després de treballar durant 10 anys a l’Esquí Club, va començar a endinsar-se en el món de l’alpinisme amb reptes cada vegada més ambiciosos, fins a arribar a coronar cims com el Nanga Parbat o el Manaslu, entre molts altres. Aquest estiu, afrontarà l’expedició més gran de la seva carrera professional al K2.  

Estefi Troguet
Estefi Troguet

Per preparar el repte, l’esportista té dos projectes més per completar. La propera aventura començarà d’aquí a 10 dies al Dhaulagiri, al Nepal. Juntament amb Jonatan García, Troguet mirarà de coronar la sèptima muntanya més alta del món i, just abans d’atacar el K2, escalarà el Broad Peak, la dotzena muntanya del rànquing. Tot plegat forma part del mateix objectiu: portar la bandera d’Andorra als 14 cims que hi ha al món per sobre dels 8.000 metres. Abans de tot això, va conversar amb l’Altaveu.  

Sempre ha volgut coronar cims? 

La veritat és que m’ha vingut de casualitat per dir-ho d’alguna manera. Sí que és veritat que de petita anava a les colònies d’Aina i he fet muntanya tota la vida, però jo anava més enfocada cap a l’esquí. De fet, el meu pare era entrenador d’esquí i he après a esquiar a l’hora que a caminar. Després d’estar competint molts anys no pensava que el meu futur anés encarat cap a les muntanyes i encara menys cap a les de 8.000 metres, va ser el fet d’estar cada dia a la natura i d’exigir-me cada vegada una mica més. Vaig fer la Pica d’Estats, que per mi va ser el meu primer repte i és un 3.000...i després vaig voler fer l’Aneto, més tard els més alts de cada continent, que encara no he acabat, i a poc a poc, vaig anar creixent.  

Per què l’alpinisme?  

Penso que el món de l’alpinisme és molt complet i que contra més t’hi fiques i més vols fer i més has d’aprendre. Hi ha moltes vessants: esquí, escalada, alta muntanya...són tantíssimes coses juntes que has de ser molt complet en moltes disciplines. Això és el que més m’agrada, és molt motivant perquè sempre pots aprendre, si abandones alguna de les disciplines no ho pots compaginar bé i, per tant, has d’estar sempre molt actiu. És molt interessant.  

Quants anys fa que practica l’alpinisme?  

No ho sabria dir exactament. Deu fer uns 5 o 6 anys que vaig començar. No fa tant. Des del 2015, més o menys, amb coses molt senzilles, però bé, tots evolucionem i crec que això és el que m’ha portat fins a on estic ara.  

“Quan vols dedicar-te de manera professional a l’alpinisme et roba molt temps, sigui pels entrenaments o per les temporades de l'Himàlaia o Karakorum, per exemple, que marxo i torno als quatre o cinc mesos. Això és el més difícil de compaginar, les relacions personals.” 

Quin va ser el seu primer repte professional?  

Potser els Alps. Va ser un salt qualitatiu que per a mi va ser brutal. També anar cap als cims més alts de cada continent. El Kilimanjaro tècnicament és molt fàcil, però en va despertar la passió per les expedicions, muntar campaments, aclimatar...a nivell tècnic crec que l’Ama Dablam va ser un cim molt bonic perquè ja és un 6.000 és una mica tècnic, em va semblar un bon repte.  

A l’hora de fer aquestes fites ja tenia representats i patrocinadors?  

El representant, el Marc, va arribar més tard i la veritat que és una ajuda enorme. És la meva mà dreta i la meva mà esquerra. Els patrocinadors van arribar bastant abans. Vaig començar a fer els que he comentat abans, el Kilimanjaro, l’Elbrus, vaig estar pels Andes fent trekking i fent pics de 6.000 metres...vull dir, m’he anat movent bastant i per sort he tingut empreses que, a petita escala, m’han ajudat moltíssim des d’un principi i segueixo amb elles. És molt bonic això d’anar creixent i que les empreses segueixin sent part de la teva família, és veritat que els projectes van pujant de magnitud i els preus van incrementant-se, però és molt bo tenir els mateixos patrocinadors que van començar amb tu. 

A què ha de renunciar un alpinista? Què és allò que troba més a faltar?  

Jo crec que a res. Si vols, pots compaginar el que vulguis. És veritat que tinc molt menys temps per estar amb la meva gent, sóc una persona molt familiar, que té pocs amics de veritat i que li agrada molt estar amb ells i és veritat que quan vols dedicar-te de manera professional a l’alpinisme et roba molt temps, sigui pels entrenaments o per les temporades de l'Himàlaia o Karakorum, per exemple, que marxo i torno als quatre o cinc mesos. Això és el més difícil de compaginar, les relacions personals.  

La Stefi Troguet al cim del Nanga Parbat
L'Stefi Troguet al cim del Nanga Parbat

Quina és la pitjor situació que ha viscut fent alpinisme?  

Fins ara sempre he dit una, que ha estat el Cervino. Vaig viure una experiència que pensava que seria l’última. Ens vam quedar atrapats a la muntanya perquè feia mal temps i van decidir continuar endavant quan la decisió encertada hagués sigut donar la volta. Fins i tot vaig trucar a casa i em vaig acomiadar del meu pare i això va ser duríssim. D’altra banda, dins del món de l’alpinisme, penso que aquest K2 hivernal ha estat una experiència que puc catalogar com de les pitjors de la meva vida i no l’he viscut jo, però emocionalment...ha estat la pitjor.  

Va perdre dos companys, no?  

Sí. De fet, al K2 hivernal ha mort molta gent, dels quals dos han estat persones molt estimades per a mi. No ho he viscut de prop, no hi era, però interiorment ha estat un cop molt fort.  

Tornem al Cervino. Què va passar allà?  

Vam pujar per la via Suïssa. Surts d’un refugi guardat que és molt gran i a la part de dalt hi ha una cabana d’emergència. Quan vam arribar allà de pujada entrava mal temps i hauríem d’haver marxat, però vam decidir tirar cap al cim. Vam arribar, però ja ni el vam veure. De baixada vam aconseguir arribar a la cabana i ens vam haver de quedar tres nits perquè no es veia res. Hi havia molta boira. El Cervino no és molt difícil tècnicament, però és molt perdedor, és tot roca descomposta. Va ser una agonia, després de tres dies et pots imaginar la situació. Teníem un fogonet i per sort va nevar i vam poder beure una mica d’aigua, no molta, perquè has de conservar el gas. Teníem dues barretes energètiques i una llauna de tonyina per a dos i això és el que vam menjar. A l’hora de baixar, semblava que marxaria la boira, però no. Ens vam perdre, vam haver de fer molts ràpels a llocs molt ‘xungos’, vull dir, cada vegada que els fèiem ens jugàvem la vida. També vam intentar trucar a emergències i ens van dir que volar era impossible i llavors ens van intentar guiar, però el mateix noi d’emergències ens va dir que no tenia ni idea d’on estàvem, que intentéssim dormir al ras i que si sobrevivíem li truquéssim al dia següent. Ens donaven per morts. Al final no sé com vam sortir d’allà.  

“Arribar al cim és un moment màgic, sobretot a les muntanyes de 8.000 metres perquè és molt dur pujar. Quan arribes tens primer un moment de silenci, de pensar en el que has aconseguit, observes, mires...jo he tingut la sort de tenir bon temps i veure el món als meus peus.” 

En què pensa quan està en una situació així?  

En un primer moment no tens temps per pensar, busques solucions. Et tornes boig. L’única cosa que vols és sortir d’allà i estàs molt centrat. Quan arriba el punt que penses que això és el final, sincerament, no podria dir que és el que passava pel meu cap. Ens vam asseure un moment i vam pensar què podíem fer. Recordo que el meu pare em va trucar i em va dir de broma “home, estàs viva!” i vaig començar a plorar. No et puc dir que em va passar la vida pel davant, penses que és el final i ja està, no vaig pensar en res més.  

I quan arriba a un cim, escolta el silenci o pensa en alguna cosa?  

Bé, arribar al cim és un moment màgic, sobretot a les muntanyes de 8.000 metres perquè és molt dur pujar. Quan arribes sí que tens primer un moment de silenci, de pensar en el que has aconseguit, observes, mires...jo he tingut la sort de tenir bon temps i de veure el món als meus peus. Després arriba el moment d’abraçar-te amb els companys, inclús al Nanga Parbat em vaig ficar a plorar i jo no sóc de fer aquestes coses. Només he plorat dues vegades d’emoció, una al sortir del Cervino i l’altra en arribar al cim del Nanga Parbat. Per mi són moments únics i tot el cansament i la destrucció que portes a sobre d’hores i hores caminant i patint marxa. T’oblides completament i l’energia torna per un moment.  

És com arribar als núvols. 

Sí, sí. Totalment...totalment.  

Una imatge de l'alpinista enmig d'un temporal
Una imatge de l'alpinista enmig d'un temporal

A banda dels dos vuit mils que ha fet, quina és l’expedició que més li ha agradat? 

És difícil. Cada expedició ha estat una aventura. La gent amb qui ho comparteixes fa molt. Com he dit abans, L’Ama Dablam per mi va ser un cim molt màgic perquè és una muntanya que em tenia enamorada estèticament i per mi va ser un gran repte, però també guardo molt bons records per exemple del Denali, que està a Alaska, perquè va ser un lloc que em va deixar fascinada, era increïble i a més vaig compartir-ho amb Marc Toralles, que per a mi és un dels millors alpinistes del món, i va ser una experiència molt propera.  

Hi ha gent que pensa que l’alpinisme no és una manera de guanyar-se la vida. Que els hi diria?  

Penso que és part del joc. Estic exposada a les crítiques a les xarxes socials, no m’importa ni m’afecta. Darrere de les fotos, del pintallavis vermell, hi ha una feina molt gran que molta gent no veu, que es pensa que sóc milionària, que surto cada dia a les muntanyes a passar-m'ho bé i que això és un joc per a mi. No és així, darrere hi ha molta feina, no només estic jo, hi ha tot un equip. Aquesta gent que critica sense parar a pensar un segon, més que a mi, falten al respecte a tota la gent que treballa amb mi. Em sap més greu pel meu equip que per mi. Els comentaris que parlen de com vaig vestida o del color dels meus llavis crec que s’han quedat al segle passat. Cadascun pot anar com vulgui a on vulgui i no crec que sigui una cosa criticable.  

Aquests comentaris també els fan les dones?  

Sí, no només arriben per part dels homes. Hi ha moltes dones que són més tancades i he rebut crítiques. És veritat que a mesura que m’he anat professionalitzant, encara que he d’aprendre molt, he rebut més ‘feedbacks’ positius i de suport per part de les dones i això m’ha sorprès moltíssim perquè fa un temps era tot el contrari. Sempre hi ha gent que critica, però avui dia m’arriben més missatges positius.  

“A mesura que m’he anat professionalitzant he rebut més ‘feedbacks’ positius i de suport per part de les dones i això m’ha sorprès moltíssim perquè fa un temps era tot el contrari.” 

I la família, entén la seva professió?  

Al principi només l’acceptaven, sobretot la meva mare, que és més tradicional en aquest aspecte i l’ha costat molt entendre que el que faig és una feina. Avui dia penso que ho entenen, tot i que sóc conscient que és molt dur, sobretot després d’aquesta hivernal al K2, que jo estava a casa, he vist la manera de patir que tot això implica.  

Li va passar pel cap deixar l’alpinisme?  

No, quan et passa una cosa així no t’ho planteges. Quan tot això va passar jo ja sabia que la meva pròxima expedició era el K2 i el que penses és si tens ganes d’afrontar el repte amb tot el que està passant, amb tots els companys que han caigut. Et planteges reestructurar l’alpinisme potser, no abandonar-ho perquè al final quan estic dos dies a casa no m’aguanto a mi mateixa. No em plantejo deixar-ho en cap moment. Canviar de plans si, però toca ser una mica freda en aquest aspecte i sobreposar-te als temes emocionals.  

Finalment, K2 i Broad Peak.  

Sobretot el K2 era un repte que volia deixar per més endavant perquè és una expedició cara i la muntanya és molt vertical amb zones molt delicades, estem parlant de 8.600 metres i hi ha un món des dels 8.100 metres, que és on jo he arribat. No ho he viscut, però si he parlat amb molta gent amb experiència i aquests 500 metres de diferència són molt significatius. És una muntanya que em donava molt respecte, però bé, aquest any a nivell econòmic tot s’ha parat, els diners de l’expedició que teníem fixada per l’any passat me’ls han retornat i he després de renovar amb els patrocinadors tenia una mica més de poder adquisitiu i vaig pensar que era el moment de provar un repte que fins ara no podia afrontar. Pel que fa a la part tècnica, com els últims mesos he fet moltes sortides pel Pirineu, pels Alps, rodant en zones tècniques...i em sentia més preparada per afrontar l’ascens al K2.  

L'Stefi fent servir l'escala per travessar un precipici
L'estefi fent servir l'escala per travessar un precipici

I sense oxigen. És probable que, per qüestions mèdiques, sigui necessari utilitzar-lo?  

Cada cos és un món. Tot això ho descobreixes quan estàs allà. La base en aquestes muntanyes d’aquest tipus és conèixer-se a un mateix i saber quan estàs passant el teu límit. El que està clar és que l’última part del K2 és molt exigent. Hi ha un serac que és molt gran i s’ha de creuar per sota, això és una cosa que un no controla. Si aquesta paret de gel col·lapsa i es desprèn no sobrevius, per tant, has de ser el més ràpid que puguis, però ja has passat els 8.000 metres i és la zona en la qual ets més lent. Veurem que passa. Només faria servir l’oxigen si tinc un edema i m’han d'evacuar, perquè al final l’objectiu principal no és arribar al cim, sinó tornar a casa. Per mi estem la muntanya i jo soles i si no em trobo bé i estic al meu límit tornaré a baixar i em prepararé millor.  

I l’Everest, li agradaria fer-lo aviat?  

Jo penso que potser més tard. No sé. L’Everest no és la que més em motiva ni la que més m’agrada, però si és la més alta. És un projecte que potser me’l deixaria per un dels últims. No puc dir massa, perquè també pensava que el K2 el faria més endavant i mira, marxo d’aquí res.  

Com és la fase de preparació prèvia a fer una expedició com la del K2?  

Tot depèn. Jo he decidit anar amb una empresa gran i un ‘portejador’ pakistanès. Com que jo vaig amb una empresa que s’ocupa de tot, jo només he de gestionar els vols, els visats...però els permisos, el muntatge del campament base i altres tasques és feina de l’empresa. En aquesta expedició marxava sola i per a mi trobar un equip muntat és una bona opció. Si el que vols és fer-ho amb un equip més petit, tota aquesta part de la logística varia al 100%. Has de gestionar tots els permisos, has de contractar algú que et munti el servei del camp base, has de trobar un bon cuiner, ‘portejadors’...tot depèn de com es vulgui fer.   

“Al moment d’atacar cim del K2, tot depèn del ritme de cadascun. El meu ‘portajador’ no m’acompanyarà, per tant, si hi ha algú de l’equip que va al mateix ritme que jo, compartirem la fita, sinó la meva decisió ha estat arribar sola.” 

Un ‘portejador’ vindria a ser un guia?  

No. Hi ha guies internacionals, titulats com a tal, que s’han format. En aquest cas l’empresa amb qui vaig és austríaca. Cadascun dels membres de l’equip pot triar si vol un ‘portejador’ o un ‘sherpa’. Vindria a ser el mateix, són gent local que coneix molt bé la muntanya, que han nascut allà i que no tenen cap mena de formació. Fan la mateixa tasca que un guia, però no han estudiat per fer-ho. El ‘portejador’ t’ajuda amb el pes. És una figura que potser ni el veus durant les pujades i baixades, ell et transporta part del material on tu li demanes i quan arribes al punt en qüestió ja ho tens allà. És una mica el que tu arreglis amb ell.  

Qui més estarà allà amb vostè?  

És un equip gran. Cadascun tindrà el seu ‘sherpa’, però jo he optat per l’opció del ‘portejador’, que és molt més econòmica. La idea és que les rotacions que tu fas, les realitzes amb el conjunt de l’equip. Al moment d’atacar cim, tot depèn del ritme de cadascun. El meu ‘portajador’ no m’acompanyarà, per tant, si hi ha algú de l’equip que va al mateix ritme que jo, compartirem la fita, si no...la meva decisió ha estat arribar sola.  

I amb el turisme d’alçada, què fem?  

És molt difícil. Fins ara el que s’ha fet és apujar els preus perquè sigui menys accessible, però al final el que et trobes és gent amb un poder adquisitiu molt alt que no tenen cap mena d’experiència, ho han fet tot en aquesta vida i volen continuar provant coses noves. Es connecten la mascareta d’oxigen i en comptes d’un ‘sherpa’ porten tres o quatre i es fan arrossegar. Com regular-ho? És molt complicat. Demanant experiència prèvia? Tothom mentirà. Crec que l’única manera seria que cadascun tingui una mica de sentit comú, jo abans d’anar un 8.000 he fet molts pics de 6.000 metres, m’he mogut molt tècnicament, pels Pirineus, pels Andes...per molts llocs.  

L'alpinista escalant una paret de gel
L'alpinista escalant una paret de gel

Llavors, una persona amb diners i que estigui més o menys de salut, amb quatre ‘sherpas’ pot arribar a coronar un 8.000? 

Jo ho he vist al Manaslu. He vist com han arribat allà, han obert la bossa i no sabien que hi havia a dins. No sabien ni quin material portaven a sobre. Aquesta persona, per exemple, no va arribar a cim, però es va quedar a prop. El problema d’això és que posen la seva vida en perill, però també la del ‘sherpa’. Jo, per molt suport que tingui al costat, sóc autosuficient i el 90% de la gent que fa aquestes expedicions no ho és. Aquest és el problema.  

Entenc llavors que els ‘sherpas’ es guanyen molt bé la vida. 

Sí. Evidentment, els salaris van en funció del que un fa. Hi ha gent que treballa al camp base, hi ha cuiners, hi ha gent que està als pobles i tenen una casa on la gent dorm...aquesta gent es guanya bé la vida, però és veritat que un ‘sherpa’ se la guanya molt millor. Els seus salaris són elevats i esperem que segueixi sent així, que les grans empreses no canviïn això. En cas d’arribar al cim, les propines també són molt elevades i són gent que al final posen en risc la seva vida perquè gràcies a aquesta feina la seva família pot viure molt bé.  

La darrera, què li agrada fer en el seu temps lliure?  

Intento no relaxar-me gaire perquè els dies que estic a casa i miro de descansar em torno boja. Tinc papers, llibretes, idees, nous projectes, llistes...llavors intento no estar gaire a casa. O estic a la muntanya o me’n vaig a veure la família o amb els companys a sopar a algun lloc i poca cosa més. Sóc una persona molt senzilla, intento estar el mínim de temps possible desocupada perquè si no torno boja a la gent que m’envolta.  

Etiquetes

Comentaris (1)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.