Gonzalo Fernández // Alpinista

“A certa altura sols et tens a tu, la teva capacitat de raciocini i l’ajuda dels teus companys”

Va néixer el 23 de gener del 1992 a Galicia, però fa més de 20 anys que viu a Andorra. L’esport sempre ha estat present a la seva vida, practicava futbol sala fins que es va comprar una bici de muntanya. Després, va fer el recorregut des del principal fins a Bòsnia, sol. Curses de muntanya, escalada... I finalment, set anys enrere, va començar amb l’alpinisme, que s’ha convertit en la seva vertadera passió.

Gonzalo Fernández a una expedició anterior
Gonzalo Fernández a una expedició anterior
Gonzalo Fernández

Gonzalo Fernández ja ha coronat alguns pics d’Europa, però el pròxim juliol s’enfrontarà a l’expedició més extrema de la seva vida. Juntament amb un equip de joves alpinistes del Pirineu, ‘Altitude Team’, posaran rumb a Pakistán. Concretament, a les muntanyes del Karakorum, per aconseguir el pic Gasherburm II, de 8.035 metres. Sense sherpes, oxigen embotellat i amb la il·lusió d’aconseguir un dels majors reptes de la seva vida, Gonzalo ja està concentrat al que ell anomena el projecte ‘Pirinestan’.

Com es comença a l’alpinisme? Clarament, amb curiositat, però com va creixent gradualment?

Jo, personalment, vaig començar perquè a l’estiu feia molta bici i a l’hivern, amb el fred, sortia a córrer. També esquiava, i vaig arrencar a fer aquest deport per la muntanya. A partir d’aquí, necessitava fer progressió. Finalment, quan me’n vaig adonar, ja estava fent escalada en gel o pics més alts. Va tot una mica de la mà, la condició física i el cap també juga un paper molt important.

Pensa que qualsevol persona està capacitada per a fer alpinisme? Es necessiten unes característiques específiques?

No, tothom està capacitat per a fer alpinisme sense problema. Però depèn de les ganes que tingui cadascú d’assumir els riscos que comporta aquesta pràctica. No es tracta d’un esport qualsevol, mai ho tens tot sota control. Mentalment, s’ha d’anar treballant. El que sí que considero complicat és arribar a un estat mental adequat. Tampoc pots passar de zero a cent, per molt que siguis una persona que practiqui esport de manera habitual.

Abans de fer una expedició d’aquestes característiques hi ha una preparació, en què consisteix?

Hi ha dos tipus de preparació. La primera és el teu recorregut, la teva experiència, el teu currículum a la muntanya. L’altre és als mesos previs, que és específicament per a l’expedició. Jo sempre practico esport, però mesos abans es tracta d’acostumar-se a certes condicions. Per tant, vaig a córrer amb pes, per exemple. Això ho faig perquè nosaltres no portarem sherpes, haurem de portejar el nostre equipatge i són molts quilòmetres i molt de pes.

Ja ha estat abans en una expedició similar?

Sincerament, aquesta és l’expedició més portada a l’extrem que he fet. Es tracta d’un pic de 8.000 metres. He fet abans muntanyes, però sempre més menudes. Mai havia encarat una altura així, principalment perquè és molt car. Al final, el principal filtre per escollir expedició és l’econòmic. No ho sembla, però una diferència de 500 metres entre dos pics, pot suposar molts diners.

Gonzalo Fernández al cim del Razdelnaya, de 6.148 metres.
Gonzalo Fernández al cim del Razdelnaya, de 6.148 metres.
Realment, el cost de l’expedició, què es el que engloba?

Nosaltres anem amb el mínim, tenim el mínim que es pot contractar. En aquest cas, conté el permís per ascendir que atorga el govern de Pakistan, que s’ha de tramitar amb molta antelació, i el servei de camp base. Així, des de l’últim poble que arribem en cotxe, fins al primer camp base, gent d’allí ens ajudarà a portar el material, tindrem cuiner i electricitat. La resta, ja ho farem tot nosaltres. A expedicions més comercials és paga més, però t’ho fan pràcticament tot. Fins a muntar-te la tenda o portar-te gran part del pes.

“Volíem tenir la sensació que havíem lluitat  i treballat per aconseguir el pic, que ningú ens ha regalat res”

Per al seu equip, l’experiència completa implicava viure tot en primera persona...

Al final es tracta de com veu cadascú la muntanya. Nosaltres volíem tenir la sensació que havíem lluitat  i treballat per aconseguir el pic, que ningú ens ha regalat res. A muntanyes així, molta gent prefereix contractar aquests serveis. O, fins i tot, utilitzar oxigen. Per a mi és una petita trampa, l’opció més ràpida i també la més segura, clar. Però tot necessita un procés d’adaptació i jo crec que aquesta via no és la fórmula.

I la idea d’aquesta expedició com surt? A més, ha iniciat un crowdfunding, com va madurant la decisió?

El crowdfunding realment és a títol personal, per poder fer front al cost  real de l’expedició. Quant a la idea de pujar al pic, jo tenia contacte amb Lluís Cortadellas i li quedava una plaça a l’equip. Realment, no fa gaire que ho parlarem seriosament i vaig decidir anar, dos mesos més o menys. Jo tenia una expedició muntada, però em va convèncer per unir-me a l’equip. Per a mi va ser un canvi prou dràstic del que jo tenia planejat. Així que, per a assumir el cost vaig crear el crowdfunding, però també tinc en venda la meva furgoneta i quan marxi deixaré el pis de lloguer. La gent no és conscient de l’esforç que es fa quan realment t’agrada la muntanya. Vas allà al 100%, sigui com sigui, de manera cega.

Què és el que espera realment d’aquesta expedició? Com compensa tot aquest esforç?

Des d’aquí a casa, a menys de tres mesos vista, venen molts records d’expedicions passades. Moments al camp base, per descomptat, trepitjar el cim... Però jo realment vaig per agafar experiència i veure com reacciona el meu cos a aquesta altura. Sense dubte, el meu objectiu és tornar sencer i que l’amistat que tenim l’equip es pugui mantenir igual. En aquelles condicions, podrà ser complicat mantenir el llaç que ens uneix.

Tenen algun pla front a imprevistos? Què passa si alguna cosa surt malament?

Un dels nostres companys ens va proposar fer una teràpia de grup. Els cinc ens portem molt bé, però per fer alpinisme has de tenir caràcter i, de vegades, costa prendre decisions, fins i tot les més absurdes. En aquella altura, sols et tens a tu, la teva pròpia capacitat de raciocini i l’ajuda dels teus companys per solucionar qualsevol problema.

“Si ho continuo fent és perquè tinc una passió pràcticament incontrolable”

Abans m’ha comentat que recorda moments d’expedicions passades, un moment especialment bo i un de dolent?

A una de les expedicions, el meu company no es trobava bé i vaig continuar sol. No vaig fer cim, i tenia molta por d’estar sol a 6.000 metres, no vaig dormir en tota la nit. Em vaig aixecar molt matí, i vaig arribar a un dels pics. Justament allí, serenitat total, vaig veure sortir el sol, una gran sensació de pau. Moments mals, a Montblanc, per exemple, vam haver de rescatar un noi. Són situacions molt complicades, en les que et planteges fins a quin punt t’agrada el que fas. Però crec que si ho continuo fent és perquè tinc una passió pràcticament incontrolable.

Després d’aquesta expedició, alguna cosa que li agradaria fer? Algun projecte o expedició?

Segurament, quan torni, necessitaré un temps de relaxació. Seguir actiu físicament, però de desconnexió de la muntanya. Aquest és el moment dolç de l’expedició, quan tot ha sortit bé i ja estàs a casa amb la família. Aleshores és quan es comencen a plantejar noves expedicions.

Etiquetes

Comentaris

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.