Sobre la taula del seu despatx hi ha un exemplar del llibre ‘Une évasion de France par l’Andorre’ de Marc Fournié que ha prologat. L’acadèmia va deixar de donar classes el 30 de juny i tot i que s’ha anat buidant de mobles i llibres encara queda molta feina. Caldrà omplir encara moltes caixes i emportar-se també molts records.
Ha tancat el Centre Andorrà de Llengües i es jubila. Bé, de fet no crec que ho faci.
Em jubilo d’aquí però continuaré fent coses.
Si aquests parets parlessin...
Aquestes parets han tingut molta vida. Això era un lloc de trobada. La gent venia a demanar consells i tot. Fins i tot el meu fill deia sembles ‘El padrino’. Era una mica com el confessionari. Això m’enriquia molt perquè a mi també m’agrada parlar amb la gent i compartir i això ho he fet molt aquí. M’ha vingut a veure molta gent. S’ha barrejat tot aquí, política, esport...És potser el que falta a Andorra, aquests punts de trobada.
Una mica com aquella àgora dels grecs.
Hem fet reunions amb molta gent. Aquí va sorgir la PIME (Petita i Mitjana Empresa), es va fundar aquí com el moviment AdHoc, i algun club ciclista com el Bicisí.
I aquí es va organitzar aquella manifestació contra el forn incinerador del 2002.
Era en aquella sala gran del fons. Hi havia unes quaranta persones i era molt divertit perquè també hi eren els ecologistes i tots fumant i els hi vaig dir: “esteu fumant i voleu participar en una manifestació contra el forn i em dèiem però no és el mateix”. En aquest local he estat més de vint anys. Abans havia estat a Escaldes-Engordany, en un pis del número 83 de l’avinguda Carlemany.
Potser va ser la primera acadèmia d’idiomes del país o la segona.
La primera [Interllengua] la portava el marit de la Rosa Mari Sorribes [Jordi Gigó] a Escaldes-Engordany. Quan ell acabava jo muntava aquesta. No sé si vam arribar a coincidir.
Veig que encara conserva el primer registre de comerç penjat a la paret.
Imagina’t, és del 5 de juliol del 1976. Ja fa anys.
“Per l’acadèmia han passat uns cinc mil alumnes”
La quantitat d’alumnes que han passat per aquí.
Jo no he comptat mai. El meu fill diu que uns 5.000. Gairebé són tres generacions d’estudiants. Hi han passat ministres, cap de Govern, consellers...He tingut gent molt maca i professors de molts països com el Canadà o els Estats Units. He volgut que fos un lloc de cultura, que no hi haguessin només les classes, també molta relació humana, que és important. He posat molt èmfasi en la relació en la gent.
Va néixer a Bourg-Madame el 1950 i al 1957 la família s’instal·la a Andorra, justament molt a prop d’on ara tenia l’escola d’idiomes. En aquells anys això havia de ser una mena de terra de ningú entre Escaldes-Engordany i Andorra la Vella.
Aleshores eren tot camps. Quan era petit això era un gran terreny de joc. Era molt maco. Entenc que difícilment podia quedar així però crec que hem anat massa lluny. És el país de les grues. Hauríem hagut de conduir el país, de dirigir-lo perquè tothom visqués bé.
Era un gran camp per jugar a futbol que arribava on hi ha ara el centre comercial Illa Carlemany amb el seu masover inclòs.
Li dèiem el masover de l’hòstia. No volia que trepitgéssim l’herba. S’amagava darrera dels murs de pedra i ens agafava la pilota. Alguna se la quedava i no la tornava.
En aquells anys, pels nens, qui tenia una pilota tenia un tresor.
Era un bé preuat. Ara tenen de tot. Era una altra Andorra. Amb els meus anys he pogut veure tota aquesta evolució.
I li ha permès fins i tot remuntar una mica més. Arribar a l’arbre genealògic de la família fins el 1.600 i a constatar que el cognom Benet ve de la zona de Carcassona.
Vaig fer un treball i tinc el nom de tots els meus avantpassats. Venim de Carcassona, efectivament.
I hi ha un padrí a la Cerdanya, Pere Mas.
Era un home molt maco. Jo penso molt en els meus avis. La meva àvia es deia Emilia Fortuny, noms supercatalans ja ho veus. El rebesavi, nascut en un poble a prop dels Alps, va ser gendarme a cavall, i el besavi, inspector general dels correus francesos a l’Àfrica. A aquests ja no els vaig conèixer.
La família obre una botiga de les d’abans. És a dir d’aquelles amb la tenda a la planta baixa i l’habitatge a la de dalt.
Exacte. He llegit la història de la Margaret Thatcher i els seus pares tenien una botiga de queviures i ells vivien a sobre. Quan vam arribar era una Andorra de noms, casa tal. Nosaltres érem nom de botiga, Cal Claude. Estàvem desconnectats d’Andorra la Vella i d’Escaldes-Engordany, amb una terra de ningú. Hi havia molt bona relació amb els Pantebre, els Martisella, amb els Ginesta que tenien el bar Els Cargols i hi havia el Roca Ribes. En aquells anys, Escaldes començava on ara hi ha l’hotel del Messi, l’antic Canut. Nosaltres estàvem al mig i era divertit tot i que en aquell moment el joc dels nens era tirar-se pedres.
O m’equivoco o vostè rebia pedres dels dos costats?
Quan venien els d’Andorra la Vella dèiem que érem d’Escaldes-Engordany, cosa que no era veritat i quan venien els d’Escaldes dèiem que érem d’Andorra la Vella. Eren jocs de nens però sempre hem tingut bona relació. En aquells anys la mainada es coneixia gairebé tota. Esquiàvem aquí mateix, als prats. Hi ha una roca des de la qual saltàvem, que l’altre dia la vaig anar a mirar i està a l’altre costat de la carretera [de l’Obac} que en aquell moment encara no estava feta. Jo diria que era una Andorra idíl·lica. Els meus pares treballaven moltes hores. Veníem roba i nosaltres ajudàvem. Durant el dia hi havia tanta feina que no hi teníem temps de plegar les peces i ho fèiem a la nit, quan tancàvem, molt tard. Era diferent.
Va estar intern en un col·legi a Perpinyà i d’allà va anar a Montpeller.
Vaig estar sis anys intern en aquest col·legi i formo part de l’associació d’antics alumnes. Vaig coincidir amb alguns andorrans, tot i que la majoria anaven a Prada de Conflent perquè a Andorra no es podia fer el batxillerat, anaves fins a troisième . A Prada hi havia una diàspora andorrana molt potent. A Perpinyà, en canvi, érem sis o set andorrans. Vaig anar a estudiar Filologia Anglesa a les universitats de Perpinyà i a Montpeller.
Ha escrit llibres i articles històrics. Es considera, però, més investigador que historiador?
No soc un historiador, soc un investigador. He fet molta recerca i rebo consultes de diversos països. Els hi aporto informació.
Hi ha etapa que ha investigat i és la de la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra mundial. Dos conflictes que van afectar de ple Andorra.
Ens havien d’afectar perquè tenien lloc a deu quilòmetres d’aquí. S’acaba el conflicte d’Espanya i pocs mesos després esclata el mundial. Molts refugiats van passar per Andorra. Era interessant ja que s’hi podien estar un temps per refer-se, cosa que no passava si creuaven els Pirineus per un altre lloc ja que entraven a l’Espanya franquista. Passaven del nazisme al franquisme.
La infraestructura hotelera va ser fonamental en aquesta acollida de refugiats?
Totalment. Els particulars no rebien refugiats, tret d’algun cas excepcional. Hi havia establiments i tota una estructura.
“Ens estem, malauradament, uniformitzant”
Hem d’incloure en aquest apartat el Mirador a Andorra la Vella.
El cas del Mirador és molt interessant i ho dic sempre que faig xerrades. Allà hi havia tots els bàndols, els republicans, els franquistes, la Gestapo, els francesos de Pétain o britànics. Allò era com la pel·lícula ‘Casablanca’. Es malfiaven i es vigilaven. La realitat superava la ficció. Era un hotel que tenia el seu encant com el Casino a Escaldes amb una galeria que s’hauria pogut aprofitar. No tenim aquesta sensibilitat. A Andorra, l’antic fa nosa. Costa sensibilitzar la gent.
Quin és el futur d’Andorra?
És esport, és cultura. Fer conèixer la nostra idiosincràsia. Ens estem, malauradament, uniformitzant. A nivell comercial tot són franquícies, farmàcies o perfumeries.
Comentaris (9)