Viladomat insta la Batllia a demanar a la FIS si va exigir la plataforma de Soldeu per a la Copa del Món

• La petició s'inclou com una proposició de prova en el marc de la demanda jurisdiccional contra la declaració d'interès nacional de la passarel·la esquiable
• Els màxims accionistes de Saetde també han sol·licitat més temps per poder presentar al·legacions a l'estudi d'impacte ambiental del projecte
• Preocupació al comú de Canillo per l'embolic que està suposant l'impuls d'una iniciativa que inicialment era privada i que, fins i tot, la corporació havia refusat

La família Viladomat, màxima accionista de Saetde, sol·licita a la Batllia que demani a la Federació Internacional d’Esquí (FIS) en quins termes va condicionar (o no) la celebració de la Copa del Món del 2019 a l’existència de la plataforma esquiable de Soldeu. Entre d’altres coses, per exemple, es proposa a la secció administrativa jurisdiccional que reclami a la FIS les actes de les reunions en què l’esmentat organisme va acordar la designació d’Andorra com a seu de les esmentades proves. Aquesta és una de les proves que els accionistes majoritaris de la societat que gestiona les pistes del Pas de la Casa i Grau Roig demana en el marc de la demanda judicial contra la declaració d’interès nacional de la passarel·la promoguda per Casa Calbó i finalment assumida com a pròpia per Ensisa.

La secció administrativa de la Batllia haurà de decidir si dóna curs a la proposició de proves feta pels tres germans Viladomat, que són els qui formalment porten a la Justícia la decisió del Govern de declarar d’interès nacional la controvertida plataforma. Si decideix fer la consulta, l’organisme jurisdiccional de primera instància haurà de triar la fórmula per fer el requeriment a la FIS, probablement per via de comissió rogatòria. Els accionistes principals de Saetde volen, d’una vegada per sempre, segons que han explicat les fonts, que el màxim organisme internacional d’esquí aclareixi les circumstàncies precises en les quals es va concedir la Copa del Món. I que quedi tot ben clar negre sobre blanc després de declaracions i contradeclaracions, cartes i cartetes.

Els demandants consideren que el posicionament de la FIS és cabdal atès que tant el comú de Canillo, a l’hora de promoure la declaració d’interès nacional, com el Govern, quan la va aprovar, van esmentar l’exigència de la federació internacional com un element decisiu. En cas que això no fos així, creu la part peticionària, es podria haver incorregut en algun tipus de delicte o il·legalitat reprovable. Més enllà d’això, els Viladomat insisteixen en qüestions i arguments que ja van usar en el recurs de reposició que el Govern, suportant-se en un informe de la comissió tècnica d’urbanisme (CTU), va tombar. Elements com que la plataforma no compleix els requisits taxats per ser declarada d’interès nacional o que no és ni l’executiu ni tan sols cap organisme estatal públic el qui tira endavant el projecte.

Els tribunals podrien, eventualment, suspendre la declaració d’interès nacional i, en conseqüència, impossibilitar l’inici de les obres o la seva continuació si aquestes ja s’haguessin encetat. Algunes fonts han assegurat que ara mateix, en l’òrbita comunal de Canillo, aquesta suspensió no es veuria amb mals ulls atès que, almenys una part de la majoria demòcrata canillenca, començant pel cònsol, Josep Mandicó, admetrien de portes endins que estan immersos en un embolic que mai no haurien pensat. Amb un projecte que ni tan sols té encara tota la documentació necessària definida, uns plets legals que poden demostrar que la corporació o els seus representants han incorregut en il·legalitats i, a sobre, amb el trencament d’un dels principals actius econòmics del país: Grandvalira.

La demanda jurisdiccional contra la declaració d’interès nacional no és l’únic procés legal que ha iniciat la família Viladomat i, quan s’escau, Saetde. Qualsevol pas que es fa en relació amb la plataforma és degudament atacat jurídicament atès que s’entén que penja d’un procés viciat des de l’inici. A més, la societat encampadana ha sol·licitat més temps -que d’entrada ha estat denegat i, per tant, també s’esta combatent legalment- per poder presentar al·legacions contra l’exposició pública de l’estudi d’impacte ambiental sobre la repercussió de la plataforma, que tindria conseqüències notables i, entre altres, obligaria a tallar uns 400 arbres. 

Viladomat i Saetde haurien demanat documentació -com el conveni entre el comú i Casa Calbó- que entenen necessària per comprendre l’entitat de tot el projecte i no s’ha facilitat. Diverses fonts consultades també han explicat que de la passarel·la encara no n’hi ha elaborat el projecte executiu definitiu i, en conseqüència, es fa molt difícil opinar sobre algunes qüestions. Per això, l’única ‘al·legació’ que s’hauria fet a l’exposició pública de l’estudi d’impacte ambiental seria, justament, poder disposar de més temps per tal de rebre la informació complementària sol·licitada i estudiar-la degudament.

Les fonts consultades han assegurat que el departament de Medi Ambient del Govern hauria fet una recomanació exigent en el sentit de dir que, almenys, abans d’atorgar els permisos i llicències constructives per poder iniciar les obres es fes una exposició pública de l’informe relatiu a l’impacte ambiental. D’aquí que, ara per ara, els moviments de terres que es volien iniciar amb tota celeritat s’estan retardant. No obstant això, les fonts consultades no descarten que en breu es processin els permisos i es posin en marxa els treballs.

Finalment, les fonts consultades han indicat, també, que el fet que hi hagi societats com Saetde, persones físiques com els germans Viladomats i algunes altres persones que han mostrat interès en saber la repercussió exacta de la plataforma de Soldeu, ha permès ‘descobrir’ anomalies en el pla d’urbanisme de Canillo. Anomalies de certa consideració en alguns casos però que no són anormals a Andorra, on sovint s’ha fet la vista grossa en matèria urbanística. D’aquí, per exemple, que s’hagi descobert que en les proximitats de la zona on s’ha de bastir la passarel·la hi hagi terrenys considerats com a sòl urbà consolidat quan no tenen el mínim exigit per gaudir d’aquesta consideració.