Alàs explica que una bateria de fets l’han dut al tancament. Essencialment: l’edat que té –76 anys– i el canvi de propietaris de l’edifici on està ubicat el local, al carrer Mossèn Cinto Verdaguer de la capital, a tocar de la plaça Guillemó. “Els meus propietaris han venut l’edifici a uns altres de nous. I els nous han plantejat unes condicions diferents que no m’anaven bé. No les podia assumir. A banda, jo ja tinc una edat i penso que el millor que podia fer era tancar”. Arriba, doncs, el moment d’una jubilació merescuda. Quant a les noves condicions del contracte d’arrendament, el principal canvi era l’augment del preu de lloguer: “Ha augmentat, però no ha estat una actualització bàrbara. I és normal que l’augmentin”. Alàs naturalitza que el preu canviï a l’alça: “Amb els pisos passa el mateix: quan arriben nous propietaris, ja se sap…”. A més, en cas d’haver volgut renovar el contracte, havia d’assumir un compromís “massa llarg”.
La línia de negoci sempre ha estat la mateixa, un tarannà molt similar entre pares i filla: oferir un producte de qualitat, alimentació d’alta gamma, menges gurmet. “Tot molt precís, de màxima qualitat”, matisa.
Els nous propietaris també volen renovar les canonades de l’edifici i Alàs no veia compatible una obra com aquesta en una botiga d’alimentació: “No podia tenir obert el negoci amb una rasa al mig del local”. Una “sèrie de coses” que l’han dut a decidir retirar-se, plegar: “Tot ho he vist negatiu. Potser si haguéssim continuat parlant…”. L’edat, clarament, ha influït. Per tot plegat, “no era possible” seguir. La Manduca la van obrir el 1965 els pares d’Alàs. La línia de negoci sempre ha estat la mateixa, un tarannà molt similar entre pares i filla: oferir un producte de qualitat, alimentació d’alta gamma, menges gurmet. “Tot molt precís, de màxima qualitat”, matisa: “No era ben bé una botiga de barri”.
“Lamento molt haver plegat, però tanco per decisió pròpia. De fet, aquest matí [dijous 12] he donat les claus. Vinc de donar un tomb a la botiga, de mirar-me-la; forma part de la meva vida. Sempre hi ha, però, un començament i un acabament. Tot s’acaba”, afegeix la botiguera, que no sap a què es destinarà a partir el local que ha ocupat La Manduca: “Ho hem retirat tot. Hem deixat el local buit”. El negoci, al llarg dels anys, ha estat rendible, però no eludeix els alts i baixos: “Sempre hi ha pujades i baixades; èpoques daurades i èpoques feixugues. Com a tot arreu. En aquest sentit, els negocis no sempre poden estar en una posició horitzontal”.
Alàs, que té un record grat dels sibarites que s’abastien a La Manduca (“encara dono gràcies a la meva clientela. Una clientela preciosa. No eren clients, eren amics”), assenyala que, com passa sovint quan s’afronta la jubilació, cal imaginar com s’ompliran les hores: “Ara he de buscar coses per ocupar-me. Mira, a casa ho tinc fet tot un desastre i això ja m’omple el temps. Ara bé, hauré de buscar coses per fer, informar-me”. La formació és una opció, avança Alàs, que vol “ser últim i no seure al sofà”.
Comentaris (2)