Ordino va presentar una demanda per la via civil que ja va ser desestimada en primera instància. Per això, va recórrer al Superior. Es volia que la Justícia modifiqués els actuals límits territorials entre totes dues parròquies a la zona de Santa Caterina i a la Gonarda. Per al comú ordinenc, no eren correctes per culpa “d’errors i omissions” que s’arrossegaven des de l’acord de delimitació territorial signat l’any 1974 i que, en aquest cas, el perjudicaven.
“En aquesta via civil no pot prosperar l'acció de delimitació dels territoris parroquials perquè són fruit d'un acte administratiu consensuat entre amb dues corporacions públiques i que no ha estat impugnat i deixat sense validesa i eficàcia per la jurisdicció administrativa per suposats errors i omissions, ni ha estat substituït per cap altre acte administratiu posterior”, remarca la sentència
Ja Batllia va posar en relleu un punt clau en tot l’afer. “La sentència d’instància considera que l’acta de delimitació del 17/07/1974 entre les dues parròquies en les zones indicades és un acte administratiu que no ha estat impugnat i que, mentre no sigui substituït per un altre acte administratiu o aquell no sigui anul·lat, cal estar al que es va acordar en 1974”, recordava el Superior. I els magistrats consideren que es tracta d’una apreciació correcta.
I ho fan, entre altres coses, recordant jurisprudència existent sobre els mateixos fets. És a dir, sentències anteriors vinculades al litigi pels límits territorials entre les parròquies. En aquestes es posaven en relleu les denominades ‘Rodalia’, actes de delimitació acordades pels dos comuns que afectaven també altres punts. I en tots els casos, la Justícia havia considerat que aquests documents “tenien plena validesa i eficàcia jurídica”.
I en una via similar va la sentència d’ara fa unes setmanes. En aquesta, la sala civil considera que, malgrat ser un conflicte entre administracions, el fons de l’afer sí que li permet tenir competència perquè Ordino no està impugnant l’acta del 1974 sinó que demana una acció de delimitació de la propietat entre dues parts. I aquí, entenen els magistrats, sí que hi poden entrar. I ho fan recordant que la clau de tot procés d’aquest tipus és que es pugui aportar “un títol de propietat” dels terrenys en disputa. En aquest cas, seria, justament, l’acord dels anys setanta. Aquest “no ha resultat ni substituït per un altre ni ha estat anul·lat per la jurisdicció competent, cosa que fa que, aleshores, hagi de ser respectat en la seva redacció acordada en el seu moment per les dues parts”.
La mateixa sentència admet que això que ara li permet desestimar l’acció ordinenca, en canvi, no ajuda a solucionar el conflicte territorial. Això només seria possible si canviés l’actual situació. “Si algun dia aquella acta de delimitació és substituïda per una altra o bé és declarada nul·la per algun motiu en el corresponent procediment en la via administrativa, pugui resultar possible resoldre definitivament les diferències territorials frontereres lamentablement ancorades en el temps i amb afectació de recursos públics”, indiquen els magistrats en la resolució, tot indicant que “mentre això no esdevingui o es trobi una fórmula de consens entre els comuns, hem de convenir amb la sentència d’instància que cal estar a l’únic acte administratiu consentit i ferm que disposem”.
I això porta a concloure que la petició ordinenca ha de ser refusada. “En aquesta via civil no pot prosperar l'acció de delimitació dels territoris parroquials perquè són fruit d'un acte administratiu consensuat entre amb dues corporacions públiques i que no ha estat impugnat i deixat sense validesa i eficàcia per la jurisdicció administrativa per suposats errors i omissions, ni ha estat substituït per cap altre acte administratiu posterior. Ni tampoc es tracta de propietaris d'uns terrenys propis o de comunals, sinó que són dues corporacions locals que discrepen dels límits territorials entre elles que varen pactar a l'any 1974 en diverses parts dels seus territoris”, remarca la resolució.
Comentaris (1)