- El cap de Govern, aprofitant les divergències internes entre Ld’A i els seus socis de Sant Julià, aconsegueix furgar en la ferida del principal partit de l’oposició, desmarcar-se de les maneres de fer d’una Laurèdia en Comú que DA va contribuir a impulsar i posar pals a les rodes a una eventual candidatura de Gilbert Saboya
L’habilitat estrategicopolítica del cap de Govern, Toni Martí, s’ha evidenciat novament les darreres setmanes. Martí ha vist l’escletxa entre Liberals (Ld’A) i Unió Laurediana (UL) i si ha llançat de cap. El mandatari governamental, d’un sol cop, ha aconseguit, com a mínim, tres efectes. El més rellevant, erosionar encara més el principal partit de l’oposició furgant en les seves divergències internes. Però també desvincular-se de la política i les maneres de fer de la majoria comunal de Sant Julià, que ha viscut alguns dels sainets més esperpèntics els darrers temps; i enviar en certa manera un senyal enverinat al ministre d’Economia i aspirant a rellevar-lo, Gilbert Saboya. Martí potser mira per Demòcrates per Andorra (DA). Però, sobretot, el que el preocupa és el seu futur. O més exactament, lligar una successió -ja no al partit, més encara al Govern- que li garanteixi que no es furgarà en els tripijocs que ell hagi pogut fer tot aquest temps.
A can liberal, inclòs encara UL, ningú sap massa què coi està passant. Ningú que no siguin els tres o quatre dirigents de banda i banda. I enmig de tanta confusió és on Martí ha clavat la seva estaca. Més que aliats que sumin, que potser també, el cap de Govern busca dividir els altres. És una tàctica que el polític escaldenc ha fet servir sempre. O, com a mínim, molt sovint. També és sabut que UL és una especialista a jugar a totes bandes. A deixar-se estimar. De fet, a ningú li hauria d’estranyar si arriba a l’extrem, la formació parroquial laurediana, de presentar als propers comicis generals amb una llista territorial sense haver arribat abans de la cita a les urnes a cap acord formal. No seria el primer cop que UL es planta al Consell i que llavors usa els dos escons com més li convé. Al 2011 no li va funcionar del tot bé perquè la marea taronja no la necessitava. Però el 2018 s’haurà de veure què passa.
Els lauredians, els militants de base, fins i tot alguns electes, no saben què passa. Estan convençuts que no hi ha hagut contactes formals per arribar a cap acord amb DA. Ara, també tenen clar, a parer seu, que Liberals els està menystenint i que volen mantenir aquella manera de fer tan pròpia de la política de poble de no mostrar la carta fins dos minuts abans de parar la taula. Liberals, per convicció o necessitat, ha decidit activar el procés d’elecció de candidat i això s’ho ha agafat UL, en gran mesura, com a mínim els caps visibles, com tota una declaració de guerra a Josep Pintat. Ell és militant liberal. Però molts dels afiliats a UL no ho són a Ld’A i, per tant, no poden participar al procés de designació de cap de cartell liberal. I en aquest marc és on Martí ha posat la banya. I d’aquesta mateixa confusió també li va bé, en certa manera, participar a Pintat. Perquè així, creu, pensa, manté obertes totes les portes i quan arribi el moment podrà escollir, considera, la que més li convingui. Justament això és el que vol evitar Liberals d’Andorra. En canvi, fer caure les caretes deu venir a ser el que pretén la direcció liberal.
Martí, amb aquesta estratègia de posar el nas a l’entorn liberal i jugar amb un suposat acostament a UL, evidencia també el seu enuig amb la majoria comunal de Sant Julià que DA va contribuir de manera decidida a impulsar. El cap de Govern està molest amb el cònsol lauredià, Josep Miquel Vila, per l’afer de les transferències i les competències. Si les lleis arriben al Tribunal Constitucional i aquest s’encarrega alguns dels articles que constitueixen el moll de l’os de la reforma, serà una patacada que Martí segur que intentarà vendre com el mal menor per fer efectiu, realment, un canvi en l’encaix consagrat en el règim del 1993. Però més enllà de l’enuig amb Vila, Martí, aproximant-se a UL s’allunya de Laurèdia en Comú. S’allunya, especialment, dels comportaments delirants que una part de la majoria laurediana està duent a terme. El xou fa mesos, potser tot el mandat, que dura. Però el deliri de les darreres setmanes ha estat de traca.
La gestió comunal laurediana no està sent ni molt menys eficient en les formes. Certament, Josep Miquel Vila s’ha centrat en la qüestió financera i fa mans i mànigues per reduir l’endeutament de la corporació. Però hi ha decisions lligades amb Naturlandia, com el manteniment en la direcció d’Enric Ordóñez, que no ajuden. Ara, més enllà de la tasca consolar, el que la ciutadania no entén ni comparteix és el desgavell que evidencien molts dels consellers. Allò que més es comenta a Sant Julià és que l’actual majoria “farà bona la Montse i el Manel”. Per Montserrat Gil i Manel Torrentallé. I els dos han acabat jutjats per ús indegut de béns públics. Vaja, per tibar de targeta pública quan no tocava. També ho sap el l’interventor comunal, que també va haver de passar per una detenció de 48 hores per una suposada manca de diligència.
No cal, doncs ara, pensar que el funcionari públic és més diligent que mai. Encara que això faci perillar el coll de la seva camisa. Per on asseguren fonts coneixedores de les interioritats comunals que el va agafar un dels consellers de la majoria perquè l’interventor es negava (i es va negar de fet) a donar per bona una despesa que el funcionari va considerar abusiva i indeguda. Que hi hagi justificant no vol dir que la despesa estigui justificada. Aquest seria el missatge. De situacions desagradables, al comú lauredià se n’ha donat més d’una. Alguns funcionaris les han viscut en primera persona. I ara, quan els metges hi han començat a dir la seva, no cal furgar en les vicissituds del conseller menor Joan Vidal, protagonista absolut de la FiraEsport i el certamen sobre els microproductors de vi. Parlar d’‘esperpentisme’ seria massa suau.
Els enfrontaments amb funcionaris, amb dirigents de DA -que acabarien portant a la dimissió del partit de Vidal-, amb responsables de mitjans de comunicació… amb tot i més ha estat fora de lloc en el cas del conseller menor, ara de baixa. Però el que ningú no acaba d’entendre és, per exemple, com se li ha permès que Joan Vidal es plantés amb un amic de la infància (Juan Jesús Espina Suárez) com a assessor personal i home que havia de ser clau per a l’èxit de les fires malgrat que això hagi suposat, de facto, una mena de degradació de professionals d’anys i panys a la casa comunal laurediana que, en essència, són els que han acabat fent la feina. I com aquesta, tantes.
I, de fet, amb tot això ha volgut o pretén tallar Martí. Hàbil com és. I hàbil com és, també, sap que acostant-se a UL i allunyant-se de Laurèdia en Comú és, també, marcar una línia, posar una llosa (¿una més, potser caldria dir?) respecte de Gilbert Saboya. El ministre ara d’Economia va ser un dels dissenyadors de l’actual majoria comunal laurediana. Més encara, pretenia ser el màxim responsable del comitè parroquial de DA. Pretenia ser-ho, gairebé, per imposició divina. Aquest és un dels elements que va enutjar Joan Vidal i alguns més que han mirat de mantenir-se en un pla més discret. Martí i Saboya no es porten gens bé d’ençà que el segon el va deixar ‘tirat’ amb la negociació amb Europa però li va exigir una cartera ministerial on pogués lluir-se. On pogués mostrar les seves habilitats comunicatives i cops d’efecte i imatge. No podia ser, Saboya, que comparegués menys que Xavier Espot i que ho fes perdent plomes amb una negociació complexa amb Brussel·les. Vendre fum amb l’obertura estrangeria i la innovació és més fàcil i bonic.
Però Martí no li ho perdona i enfrontant-li davant per davant Josep Pintat, és donar-li un petit ventallot al ministre en les seves ànsies d’aspirar a ser candidat a cap de Govern. No necessàriament perquè en últim extrem l’ara president del grup parlamentari liberal hagués de ser el candidat de DA, fet que difícilment passarà, si no perquè posar pel mig o davant de Saboya un home amb el qual fa quatre dies t’hi enfrontaves en contra… és mal negoci. I el millor negoci que amb tot plegat busca i persegueix el fill del barber és que una vegada estigui fora de l’edifici administratiu no hi hagi ningú que el pugui afaitar. Sap Martí que de pèl per treure n’hi ha. Que d’embolics per descobrir, si es busquen, se’n trobarien. I justament això és el primer i últim motiu de tot plegat. Garantir-se una mena de tabula rasa. I qui dia passa any empeny.
Comentaris