L’Institut Nacional Andorrà de Finances (INAF), la Unitat d’Intel·ligència Financera (UIF) i l’Agència estatal de Resolució d’Entitats Bancàries (AREB) no es poden escudar en una suposada reserva de confidencialitat per no lliurar la informació que els sigui sol·licitada pel Consell General i els seus integrants. Hi pot haver certes limitacions, però mai una negativa generalitzada com la que haurien protagonitzat en alguns moments des de l’exdirectora de l’INAF Maria Cosan al president del consell d’administració de l’AREB, Albert Hinojosa, passant pel cap de la UIFAnd, Carles Fiñana. Encara més: “Els responsables públics estan obligats a una col·laboració lleial.” I la infracció d’aquest deure “pot constituir una infracció greu de les obligacions del càrrec i, si escau, donar lloc a un procediment sancionador o de destitució”.
Aquestes són algunes de les conclusions d’un estudi jurídic encarregat pel síndic general, Vicenç Mateu, al catedràtic de Dret constitucional de la Universitat de Barcelona (UB) i lletrat en excedència del Parlament de Catalunya Joan Vintró. L’encàrrec es va formalitzar el 6 de març arran de les negatives mostrades pels “responsables d’algunes entitats de dret públic de control i garantia de l’estabilitat del sistema financer” d’entregar determinats informes i documents sol·licitats per diversos parlamentaris, per exemple, en el marc de la denominada ‘comissió BPA’. Amb Vintró hi ha col·laborat el professor de la UB també especialista en Dret constitucional Eduard Roig.
L’estudi, ampli, detallat i aprofundit, d’una trentena de pàgines, és molt clar. Evidencia que els responsables públics tenen l’obligació de col·laborar amb el Consell General i de comparèixer en les comissions que se’ls sol·liciti i de respondre de forma “diligent” les qüestions que se’ls plantegin. “Aquesta obligació resulta d’aplicació no només al Govern i als càrrecs de l’administració general sinó a tota entitat pública que exerceixi funcions de caràcter executiu”. I especialment aquelles els integrants de les quals són designats pel Govern. Només se’n salven els òrgans judicials i el Tribunal Constitucional.
Les conclusions d'un estudi jurídic encarregat pel síndic general són clares i evidencien que els responsables públics tenen el deure de col·laborar amb els parlamentaris i sotmetre's al seu control
Per tant, “les entitats de control del sistema financer andorrà estan plenament sotmeses al deure de col·laboració, que resulta aplicable a l’INAF, la UIFAnd i l’AREB, independentment de les diferències existents entre elles quan al seu règim d’autonomia”. Cert que hi pot haver una certa confidencialitat, ve a dir l’informe; cert, també, que les normatives específiques reguladores de cadascun dels organismes citats dóna algun marge -més elevat en el cas de l’AREB que en el de l’INAF i la UIFAnd-, però en cap cas les entitats de control financer “no tenen un règim de confidencialitat general que s’estengui a tota la seva activitat o a tota informació de què disposen, doncs no existeix una previsió general en aquest sentit a les lleis corresponents”.
És possible, això sí, que s’apliqui un “règim especial d’informació (informació agregada, informació parcial, informació sota règim de reserva) o, fins i tot, en casos excepcionals, la impossibilitat d’accedir a la informació sol·licitada”. Una impossibilitat, però, que s’ha de circumscriure “tan sols a dades concretes i individualitzades, i no a informacions generals, agregades, resumides o valoratives”. Més encara: “La negativa a facilitar determinades informacions s’haurà de fonamentar expressament en cada cas en una finalitat legal que doni lloc a la reserva i s’estendrà només a les dades que poden afectar aquesta finalitat”.
Vintró i Roig (a la foto) insisteixen en diversos passatges del seu informe que una cosa es protegir els interessos privats en el marc del secret tributari, el secret bancari o el secret comercial i l’altra pretendre una reserva global. O dit d’una d’altra manera: una cosa és la informació individualitzada i, l’altra, la general. Aquesta segona no es pot amagar rere una pretesa confidencialitat. “La negativa a comunicar una informació emparant-se en el règim de confidencialitat aplicable pot donar lloc al plantejament per part dels membres del Consell bé d’una sessió sota règim de secret bé d’una demanda d’informació a l’empara de l’article 5 del Reglament del Consell General.”
Si hi hagués una sessió sota règim de secret o una demanda d’informació i la negativa a lliurar allò sol·licitat persistís, aquest fet podria “constituir una vulneració del dret del parlamentari a l’exercici del seu càrrec i, en conseqüència, donar lloc a un recurs jurisdiccional contra la decisió de l’administració i, si escau, a la intervenció en empara del Tribunal Constitucional”. L’informe ha estat transmès al president de la comissió legislativa especial de vigilància i control del sistema financer, el demòcrata Ladislau Baró. Recentment, l’estudi jurídic s’ha traslladat als representants de cada partit polític amb representació a la cambra i que assisteixen a la ‘comissió BPA’.
Mentre l'oposició creu que l'informe ve a donar-los la raó per les queixes per la manca de transparència de determinats òrgans, a DA el resultat del treball ha caigut com una galleda d'aigua freda
Encara que s’està en una fase incipient de l’estudi del document, també queda clar, asseguren algunes fonts, que entre els membres de l’oposició que havien criticat reiteradament en moltes ocasions la manca de transparència d’INAF, UIFAnd i AREB hi ha certa satisfacció per l’anàlisi feta i les conclusions a les quals arriba. S’estaria examinant quins canals es poden usar per intentar forçar de nou les tres institucions llegades directament al control i supervisió del sistema financer per tal que aportin aquelles dades o documents que des de fa molts mesos van ser sol·licitat i no han estat mai lliurat a l’empara d’una confidencialitat que l’informe recentment encarregat pel síndic manté que no existeix.
Els resultats de l’estudi haurien caigut com una galleda d’aigua freda, almenys, en una part de DA, que s’aixopluga en la llei de transparència en què el grup està treballant -i que més que facilitar la transparència en moltes ocasions el que sembla és que pretén regular l’opacitat- per treure ferro a l’informe i assegurar que es tracta d’un treball més a tenir en compte en el moment d’anar perfilant l’esmentada normativa.
Comentaris