- Encara que no són les primeres, les noves resolucions del Tribunal Superior ja constitueixen una jurisprudència prou notable que deixa clara l’actuació poc diligent de les entitats
- La sala retreu a les empreses bancàries que es vulguin escudar en què eren simples intermediàries i els recorda l’obligació d’informar degudament, clarament i de forma individual
Les sentències que desestimen les pretensions dels bancs del Principat de no ser condemnats per haver col·locat a clients seus accions preferents d’entitats alienes -Bank of Ireland en els dos darrers casos- com si de tal cosa es tractés cauen ja com els castells de cartes. La sala civil del Tribunal Superior acaba de confirmar les condemnes imposades per la Batllia a les entitats -en les resolucions públiques no s’hi identifiquen les parts en litigi- que van vendre participacions sense donar la informació necessària, pertinent i detallada que calia donar als compradors.
En un cas obliga el banc concernit a tornar 43.000 euros més els interessos escaients. En l’altre, poc més de mig milió.
Certament, no són les primeres sentències condemnatòries -en aquest cas per omissió, per dir-ho així, perquè el que fan és desestimar els recursos interposats per les entitats bancàries contra les resolucions de primera instància- però ara sí que no hi ha dubte que la jurisprudència que es va configurant suposarà un cop dur per als bancs del país. Sempre que els clients s’hagin arriscat a emprendre accions legals contra les entitats.
També és cert que algunes de les empreses van optar per arribar a acords extrajudicials per evitar, justament, que s’articulés una jurisprudència contrària als interessos dels bancs.
Encara que amb diferències i pretensions o situacions lleugerament distants, l’anàlisi del tribunal, que en els dos darrers casos ha estat configurat pels mateixos magistrats (Joan Manel Abril, Vincent Anière i Carles Cruz), arriba a una conclusió molt similar i, justament, és el raonament pràcticament idèntic el que encara dóna més idea de la línia jurisprudencial que sense cap mena de dubte imposarà la sala.
En tots dos casos l’entitat bancària s’escuda en el fet que el client tenia experiència inversora ja que en altres ocasions havia adquirit altres productes. Alhora, el banc manté que ell només feia una tasca d’intermediació i no pas d’assessorament.
Però la sala es carrega de pla aquest argumentari i recorda que el fet d’haver adquirit amb anterioritat o de forma habitual productes financers no dóna necessàriament l’expertesa adient per conèixer del cert el risc de tots els productes que hi ha al mercat i, menys encara, de les accions preferents, un producte altament complex i molt específic, molt ‘perillós’ i que lliga de mans i peus l’adquirent. També deixa clar que el banc tenia l’obligació de fer un estudi individual del perfil del client per, en funció del resultat, recomanar-li un producte o un altre i, en qualsevol cas, exposar-li de forma transparent i detallada el risc al qual s’exposava.
En les dues ocasions, aquest estudi de perfil no s’hauria fet. Òbviament,
el tribunal no desconeix que la normativa i les pràctiques bancàries que es duien a terme al Principat el 2005, quan els dos clients demandants van contractar els productes, distaven molt del que seria després. Però això tampoc és un element en què, per als magistrats, es puguin escudar els bancs per treure’ls la responsabilitat. Recorda la sala que tot i els canvis normatius i les notes tècniques emeses per l’INAF els bancs habitualment no canviaves, no ampliaven, la informació que havien donat en l’inici de la relació contractual, de la compra-venda.
“La contractació d’altres productes financers no acredita el caire d’experts en l’àmbit financer”, deixa clar el tribunal, que d’alguna manera o altra en els dos casos ve a dir que
“no s’ha provat per l’entitat financera, i es tracta d’una càrrega probatòria que li pertoca, hagués facilitat la informació clara, precisa, suficient i correcta sobre el producte financer que s’oferia a la part adquirent”. També remarquen les sentències, com s’ha apuntat ja, que corresponia a l’entitat financera analitzar el perfil concret del client i en funció d’aquest procedir a informar respecte de qualsevol altre producte bancari que volgués adquirir.
Per tant, el fet d’haver comprat accions amb anterioritat o renda variable no té perquè servir com a element per exonerar el banc en compra-vendes posteriors de la responsabilitat d’informar degudament o, com diu la sentència, de procedir a ‘perdonar’ l’entitat bancària
“sense haver facilitat informació o sense l’estudi i anàlisi del perfil del client, no pot exonerar a la part defenent de la pretensió ara exercitada”.
En conclusió, com que
“va existir un notori dèficit d’informació sobre el producte financer que s’adquiria i sobre el risc que comportava aquesta operació, de manera que el consentiment prestat es trobava viciat per la concurrència d’una errada sobre una característica essencial del producte, como ho era el risc d’aquest en relació a la possibilitat de poder recuperar els estalvis o el capital invertit” no es pot estimar les pretensions de les entitats de no ser condemnades a retornar els diners que els reclamants havien invertit en accions preferents. En aquests casos, del Bank of Ireland.
Comentaris