- Les darreres aparicions de Villarejo i Martín Blas han fet evident unes pràctiques policials allunyades de qualsevol legalitat i amb una clara obstinació política
- L'obsessió per aturar el sobiranisme català va portar Madrid a voler demostrar el botí irregular dels Pujol i d'aquí a l'acostament amenaçador i coactiu sobre el banc andorrà
- Les dades sobre l'expresident català que inicialment va obtenir la policia política no els van convèncer i va fer efectiva la seva amenaça per poder accedir a la 'cuina' de BPA
La guerra entre comissaris, essencialment entre José Manuel Villarejo i Marcelino Martín Blas, ha fet evident les pràctiques il·legals, o irregulars com a mínim, que una part de la policia espanyola, la més vinculada al poder polític, ha dut a terme. Les anomalies fa molt que duren. Però des de l’arribada al govern espanyol del Partit Popular amb Mariano Rajoy al capdavant hi ha hagut dos eixos que han centrat la preocupació dels polítics i, en conseqüència, del grup policial dirigit per Eugenio Pino: tapar les vergonyes del PP i aturar el procés sobiranista català. És aquesta segona línia de combat de la policia política espanyola que acaba apuntant contra el Principat i destruint Banca Privada d’Andorra (BPA). Primer amb un xantatge coactiu per obtenir les dades bancàries de la família Pujol. Després amb un míssil via FinCEN convençuts que des del banc presidit pels germans Cierco no es deia la veritat.
Les darreres compareixences públiques, a través dels mitjans de comunicació, de documentals, han deixat clar l’enfrontament entre Villarejo i Martín Blas, però encara han aclarit més el cúmul de pràctiques ancorades al passat que en ple segle XXI s’han dut a terme. Amb matisos, però els dos comissaris conflueixen en l’essencial: es feia qualsevol cosa per aconseguir allò que es pretenia. Qualsevol cosa fora de la llei fins i tot, que quedi clar. Dimecres a la nit es va presentar un documental ‘de part’ -els promotors del treball periodístic són propers a Martín Blas- que va revelar molta de la porqueria de les clavegueres de l’Estat. De l’Estat espanyol. En va ser testimoni directe el batlle instructor del cas de les coaccions i les amenaces a dirigents de BPA, Manel Santolària. L’acompanyava la seva secretària judicial, Gràcia Porté.
Tots dos, segons algunes fonts, van sortir del cinema Aribau convençuts que els tentacles d’aquella maquinària bruta i delictiva havia arribat a Andorra. I que, més enllà d’això, les clavegueres en el seu conjunt són un xafarranxo de combat, un entramat fosc i brut que ha escampat la seva xarxa per molts llocs. Durant més d’un any, així ho va reconèixer Villarejo a ‘Salvados’, a Catalunya. Martín Blas no va pas contradir aquest fet. En d’altres qüestions els dos comissaris es contradiuen. Neguen (o matisen) la realitat no pas perquè no hagi passat. Simplement, per salvar-se ells mateixos. Ells dos i els seus superiors i inferiors saben que han fet el que no podien i alhora que escampen les vergonyes i el gran públic pot conèixer, més o menys, què va passar, també miren de defensar-se. Segurament, almenys davant l’opinió pública com a mínim, tots estan condemnats.
No hi ha dubte, asseguren diverses fonts, que durat molt temps Pujol va ser la seva obstinació. Pot ser que encara ho sigui parcialment. I seguint els Pujol es van carregar BPA. Segons Villarejo, perquè no es va voler cercar per allà on semblava (avui ja no ho sembla, se sap) que havia passat el botí de la família de l’expresident de la Generalitat: Andbank. Martín Blas fa silenci sobre aquesta qüestió. Però no nega que la policia ‘es va haver d’acostar’ a BPA. Evidentment, en matisa les formes per no evidenciar la gravetat de la maniobra delictiva comesa. Però és clar que posa contra les cordes dirigents de BPA. O es facilita les dades dels Pujol o els bancs del Grup BPA se n’aniran en orris. En cas contrari, si hi ha col·laboració, hi haurà pau i res no passarà.
Els fets han evidenciat que la segona premissa no va passar. Al contrari. El 10 de març del 2015, el FinCEN, d’acord amb autoritats espanyoles, posava la primera pedra de la mort de BPA. Després, els passos donats per les autoritats andorranes en van facilitar la mort sencera. Assegurant, a més, que el banc seria regirat del dret i del revés. I que si els Pujol o qui fos hi havien tingut comptes, apareixerien. Dos anys llargs després, de l’únic lloc on ha quedat clar que la família de l’expresident català hi va tenir un arsenal de milions arribats al Principat en metàl·lic és a Andbank. A BPA hi va haver les escorrialles que des del juliol del 2014 va transcendir. Res més.
El famós ‘pantallazo’ al qual els comissaris també s’hi han referit aquests darrers dies encara no està gens clar d’on va sortir. L’únic clar, això sí, és que Martín Blas, després del tempteig previ d’altres policies vinculats a Andorra (Bonifacio Díaz, Celestino Barroso) va protagonitzar un festeig xantatgista-amenaçador vers dirigents de BPA. Fins a allò que el detectiu Francisco Marco en diu ‘l’opereta del Villamagna’. Pretenia saber tots els diners que erròniament pensava que el banc andorrà tenia dels Pujol, els Mas i els Junqueras. Res de res. Després de la regirada que ha patit BPA si hi hagués hagut diners del sobiranisme català objectiu de la policia política espanyola tot plegat hauria sortit. Zero.
Però per corroborar aquest zero Espanya va haver d’articular el procediment necessari via FinCEN per poder entrar, fins a la cuina en aquest cas, de BPA. Els agents que van sondejar, insinuar, advertir, amenaçar els dirigents del banc andorrà mai no es van creure el que aquests els deien. No hi havia res de tot allò que els deien. No s’ho van creure perquè hi havia un ‘poder sobrenatural’ que els insistia una vegada i una altra que el cau de tot plegat era a BPA. L’advertència que els americans vindrien va acabar sent certa. El més cert de tot plegat. I BPA va caure per poder ser esbudellada. Després vindria un segon procés, que encara dura, més autòcton andorrà: l’articulació de tot un moviment per mirar d’exculpar, d’amagar, les maniobres que van dur el banc ‘Pura Sang’ a la mort. Per justificar una mena d’aberració que ha matat l’entitat, ha certificat la defunció d’una plaça financera que ja no existeix i ha posat el país en el camí del passat. El passat que la policia espanyola havia fet servir per coaccionar. Per advertir. Per ‘assassinar’.
Comentaris