L’Alt tribunal recorda a la formació parlamentària que només determinades decisions estan subjectes al seu control. Però que fer de missatger no forma part d’aquestes decisions perquè, ni en el fons ni en la forma, no són decisions. Però Andorra Endavant sí que mantenia i manté que si el síndic va transmetre una documentació sense fer cap retret al Govern ve a ser que assumeix com a seva la documentació -o la resposta negativa donada en aquest cas- lliurada i, per tant, aquest lliurament podia ser ‘atacat’ davant el Constitucional.
En fi, Andorra endavant “assenyala que la Sindicatura es va limitar a remetre la negativa governamental, de manera que constitueix una omissió qualificada o, subsidiàriament, una desestimació tàcita de la petició d’empara”. Indica també que “l’acte impugnable és la resposta final de la Sindicatura, la qual assumeix institucionalment la negativa del ministeri de Finances” i manté que “la Sindicatura pot convertir-se en un canal de transmissió i que el dret fonamental queda sense protecció efectiva”. El grup parlamentari insisteix que “la Sindicatura no és una simple bústia, sinó que és un òrgan amb funció d’ordenació i de tutela del funcionament parlamentari; el fet de no adoptar cap mesura equival a una desestimació o a una decisió de no actuació i aquesta decisió és imputable al Consell General i, per tant, susceptible d’empara”.
Entre les seves al·legacions reproduïdes en l’aute de desestimació del recurs d’empara, Andorra Endavant també lamenta que s’hagi sustentat “la inadmissió pel nomen iuris i per reconducció imperfecta vulnera l’accés a la jurisdicció constitucional” i exposa que “la lectura del Tribunal Constitucional quan assevera que aquesta part identifica com a objecte del recurs la comunicació del ministeri de Finances és parcial. I que així es pot buidar de contingut el mecanisme d’empara parlamentària”. I també malda del fet que “la inadmissió a tràmit impedeix qualsevol control constitucional efectiu de les vulneracions denunciades”.
ARGUMENTS DEL TC
El Constitucional desestima formalment el recurs de súplica perquè dit recurs no aporta, a parer del tribunal, res de nou. I el formalisme de desestimació és fer-li saber a Andorra Endavant que no hi ha res de nou respecte del que ja s’havia dit abans. Però aprofita la fonamentació jurídica de la seva decisió per tibar les orelles a la formació política. I de manera sonora. “Esdevé necessari ressenyar que aquest Tribunal Constitucional no va inadmetre el recurs d’empara a causa d’una errada en la denominació del recurs, ni en el fonament jurídic d’aquest”, li diu d’entrada.
I després aprofundeix en la primera tibada d’orelles que li havia fet a Andorra Endavant en el recurs d’empara pròpiament dit. “Sí que és cert que es recorda a la recurrent que el fonament d’una impugnació de les disposicions, de les resolucions i dels actes del Consell General no es residencia en l’article 95 de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional, sinó en el 94 després de l’aprovació de la Llei 21/2023, del 23 d’octubre, de text consolidat qualificada del Tribunal Constitucional”. “Però aquest recordatori es realitza als efectes de clarificar la base legal del recurs i no és el motiu que provoca la seva inadmissió a tràmit”, diu l’Alt tribunal entre altres coses.
Una vegada establertes les consideracions anteriors, “la recurrent sosté que aquest Tribunal Constitucional ha incorregut en un error rellevant, perquè desconeix la natura de la petició d’empara parlamentària. Així, addueix que la Sindicatura no és una simple bústia, sinó que és un òrgan amb funció d’ordenació i de tutela del funcionament parlamentari; segons el seu parer, el fet de no adoptar cap mesura equival a una desestimació o a una decisió de no actuació i aquesta decisió és imputable al Consell General i, per tant, susceptible d’empara”.
De la lectura de l’aute impugnat en súplica, recorda el Constitucional, “es copsa que l’objecte del recurs d’empara se cenyeix a les decisions, a les resolucions i als actes del Consell General i en aquest cas no existeix cap d’aquests objectes. La recurrent mateixa identifica com a objecte del recurs la comunicació del ministeri de Finances i impugna la seva fonamentació. És a dir, no existeix cap decisió, resolució o acord del Consell General que sigui objecte d’impugnació, sinó que clarament és la decisió del ministeri de Finances, la qual es traslladada a la part recurrent per la petició que en aquest sentit efectua a la Sindicatura”.
Per tant, “pretendre ara, en seu de súplica, que l’actuació de la Sindicatura de traslladar la seva petició i el contingut de la decisió de Govern a la recurrent constitueix una decisió per omissió o un acte susceptible de control per part del Tribunal Constitucional no solament és alterar la base del seu recurs, que clarament identifica com sent el seu objecte el comunicat del ministeri de Finances, sinó també pretendre convertir en decisió o resolució, el trasllat d’una petició d’un grup parlamentari al Govern, així com la resposta rebuda; extrems que no s’adiuen amb l’abast objectiu de l’article 94 de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional, ni tampoc amb el contingut excepcional del control parlamentari per part del Tribunal Constitucional”, conclou abans de desestimar la súplica.
Comentaris