El cas es remunta al juliol del 2016. En efecte, el cas s’ha allargat moltíssim. La primera instància es va demorar anys i panys. Però tant el Tribunal de Batlles com el Superior han arribat a la mateixa conclusió, deixant clar que perquè l’actuació de l’administració -en aquest cas el Servei Andorrà d’Atenció Sanitària (SAAS)- generi responsabilitat hi ha d’haver un nexe causal directe que en aquesta ocasió, tot i que hi pogués haver hagut una lleu desatenció, no es va donar.
L’home va acudir l’estiu d’aquell 2016 a l’hospital per un dolor abdominal. El metge que el va tractar va dur a terme els procediments que va creure escaient i va enviar l’home a casa advertint-lo que si la situació no millorava, tornés al servei. Uns dies després hauria de tornar a acudir als metges i posteriorment se li va detectar una complicació urinària que l’afectat va considerar que se li hauria pogut resoldre -o, almenys, minimitzar el dolor, el malestar- si aquell 17 de juliol del 2016 el facultatiu que el va atendre a Urgències hagués estat més encertat.
“No hi ha dubte, doncs, que l’agent no tenia cura de la seva salut, tot i patir còlics nefrítics de repetició, portar un catèter al ronyó dret des de feia anys –ço que requereix seguiment-, i ser diabètic, entre d’altres patologies, i que no va oferir una informació complerta al facultatiu que el va atendre el 17 de juliol del 2016, tot i ser una persona adulta però no anciana”
Entenia l’afectat que el metge li hauria pogut fer una analítica de sang i una ecografia renal i, a més, ordenar el seu ingrés durant 24 o 48 hores. Amb tot els pèrits que han informat de la situació durant la tramitació de la causa consideren que el tractament inicial no va ser pas dolent i qualsevol altra actuació no hauria comportat necessària un canvi en el pla terapèutic. El diagnòstic inicial va ser, segons els tribunals, en base els informes que consten en la causa, “correcte i complert” i no es va posar en perill la vida del sol·licitant de la indemnització.
Certament, un dels peritatges estableix que “hi ha una lleu infracció de la Lex artis ad hoc en relació a la valoració de la urgència de la situació del pacient i la pràctica de proves complementàries, però no es pot saber si la pràctica d’aquestes proves hauria suposat algun canvi en el pla terapèutic.” Més encara quan l’home afectat patia una insuficiència renal crònica amb un intervenció seriosa -la col·locació d’un catèter en un ronyó- sis anys abans i sense cap mena de control atesa la deixadesa del reclamant.
La sentència de segona instància diu que “no hi ha dubte, doncs, que l’agent no tenia cura de la seva salut, tot i patir còlics nefrítics de repetició, portar un catèter al ronyó dret des de feia anys –ço que requereix seguiment-, i ser diabètic, entre d’altres patologies, i que no va oferir una informació complerta al facultatiu que el va atendre el 17 de juliol del 2016, tot i ser una persona adulta però no anciana”. Encara no 59 anys quan va acudir al seu dia a l’hospital.
I més enllà de la deixadesa respecta la seva pròpia salut, els tribunals, de comú acord amb els experts, també consideren que “aquesta manca d’informació per part del pacient en el moment de l’anamnesis -que és element important per realitzar el diagnòstic d’un còlic nefrític, segons la pèrit judicial-, de ben segur no va permetre que el facultatiu considerés necessària la realització de proves complementàries”. És a dir, que ni es cuidava ni es va explicar. Per tant, venen a dir els magistrats, davant tal desgavell no cal que reclami gran cosa.
Comentaris (3)