Després d’una tensa jornada de dimecres, la darrera sessió judicial de la setmana, que s’ha iniciat repassant novament alguns detalls en relació amb els tres casos que serien essencialment objecte de la nota del FinCEN (‘Emperador’, ‘Petrov’ o ‘Clotilde’, i ‘Veneçuela’), ha tornat al camí del relat per part de l’ex-CEO de com treballava el banc i quin model de prevenció aplicava. En aquest sentit ha assegurat que «la política compleix a bastament amb tota la normativa legal» i que es va anar adequant amb el temps com no podia ser d’una altra manera. Per exemple, Joan Pau Miquel ha explicat que des de sempre, ja molt abans que s’establís l’obligació legal, es mirava de poder assegurar qui era el beneficiari final d’un compte.
El bancari ha tornat a lamentar «la voluntat criminalitzadora massiva» de les autoritats andorranes, «dit amb el degut respecte a com es fa la feina des de les institucions»
No obstant, ha recordat que no sempre era possible, menys encara quan els clients mentien i la perícia dels gestors, dels controladors interns de l’entitat, no arribava a descobrir certes pràctiques anòmales. De fet, Miquel ha recordat que hi ha límits a la responsabilitat d’una empresa com pot ser un banc i que no es pot traspassar a l’entitat bancària la culpa perquè un client acabi sent eventualment condemnat. Ho ha dit, per exemple, explicant el ‘cas Petrov’, tot recordant que el directiu que estava implicat en l’afer finalment va ser absolt.
De fet, ha estat en aquest marc, recordant la situació dels tres casos enunciats en altres jurisdiccions, que Miquel ha tornat a lamentar «la voluntat criminalitzadora massiva» de les autoritats andorranes, «dit amb el degut respecte a com es fa la feina des de les institucions». L’ex-CEO ha tornat a defensar que el banc havia de defensar els treballadors de l’empresa que podien resultat imputats en algun cas concret, entre altres coses, perquè preval «la presumpció d’innocència» sense treure que s’obrís un expedient disciplinari per aclarir «una situació excepcional i anòmala». Joan Pau Miquel ha explicat que en aquesta matèria, al 2012 es va plasmar «una política que fins i tot emanava de la manera de fer del Banc d’Espanya».
I és que, en general, tot i l’evolució que van anar tenint les polítiques de prevenció del blanqueig i els protocols d’actuació davant de determinats casos concrets al llarg dels anys, sense que el comportament de manera general de l’entitat «representés cap incompliment» de la normativa, el funcionament va modificar-se de manera molt important a partir del moment que, al 2011, BPA adquireix Banco Madrid i això «fa variar el prisma perquè la política del grup ha d’englobar aquest negoci» subjecte a un règim legal menys flexible i més normativitzat com pot ser l’espanyol. Fins llavors «no es prestava especial atenció a si (normes estrangeres) eren aplicables a una petita filial que hi havia a Espanya o a una oficina de representació que teníem a l’Uruguai».
Joan Pau Miquel, que ha deixat clar que no tots els empleats coneixien fil per randa tota la normativa en polítiques de prevenció igual com no tots sabien dur a terme les més de cinc-centes operacions transaccionals, ha explicat que a partir del 2012, la política de prevenció de blanqueig de BPA estava subjecta als que s’executava a Banco Madrid. I «aquesta política complia els estàndards» de la legislació espanyola atès que les autoritats del país veí «no ens han recriminat absolutament res en relació amb la gestió del banc».
Comentaris