Per enèsim cop, doncs -i probablement no pas el darrer-, el TC ha de picar el crostó a la Justícia per dilacions que s’entenen indegudes a l’hora de fer la seva feina. Així ho fa després d’estimar els recursos d’empara presentats pels afectats, que al·legaven, i així ho reconeixen ara les sentències de l’alt tribunal, que se’ls està vulnerant un dret fonamental com és el de tenir un judici (o en aquest cas un procediment judicial) de durada raonable.
El primer dels casos arrenca l’any 2017. Llavors, la secció especialitzada 1 de la Batllia va iniciar unes diligències prèvies davant les sospites d’un presumpte de delicte de blanqueig contra el recurrent. En el marc d’aquesta investigació, es va dictar un aute en el qual s’acordava l’embargament i el segrest de tots els comptes bancaris, fons i productes financers que tingués al Principat.
En tots dos casos, els magistrats consideren que els dos recurrents tenen dret a ser indemnitzats per l’excessiu temps que ha trigat la Justícia a tractar els afers judicialitzats
Des de llavors, l’afectat ha demanat en diferents ocasions que s’aixequi aquesta mesura i, també, que s’arxivés la causa oberta. En totes elles, sense sort. Ara bé, a la vegada, no va ser fins al març del 2025 que va declarar com a investigat. Després d’això, un cop més, la seva defensa va demanar novament que es deixés sense efecte tant la investigació com el bloqueig dels béns. Novament, la petició va ser refusada. Per això, es va optar per recórrer al TC.
En la sentència, els magistrats recorden que hi ha prou jurisprudència anterior que acota el que s’ha de considerar “durada raonable”. I si això es trasllada al cas, es recorda que “les diligències prèvies s’han de tramitar de manera àgil i ràpida i l’absència de resposta a les comissions rogatòries internacionals exigeix al tribunal adoptar els mitjans al seu abast per posar fi a les dilacions”. I aquestes “s’han perllongat durant més de set anys sense que la complexitat de la causa, el nombre de persones encausades -només una- o la necessitat de tramitar comissions rogatòries internacionals justifiqui el lapse temporal transcorregut”. Al contrari, “excedeix amb escreix allò que es pot considerar habitual o ordinari per a la tramitació d’un procés penal d’aquest tipus”. En aquest cas, la dilació es reconeix des del 2020.
Per això, se li reconeix el dret a ser indemnitzat. I, a banda, es reclama a la Batllia que “en el termini més breu possible, com a màxim en tres mesos susceptible de ser prorrogat per uns altres tres mesos si concorre una justa causa”, es dicti una resolució sobre la finalització de la instrucció.
L’altre cas pel qual el TC ha picat el crostó a la Batllia és més recent. En aquest cas, un bufet d’advocats va querellar-se contra els clients per un presumpte delicte de frustració de procediments executius de cobrament -antigament conegut com a aixecament de béns-. Ho va fer a finals d’octubre del 2024 i posteriorment, dues seccions de la Batllia es van inhibir. El març de l’any passat, vist que tot plegat no avançava, va presentar un escrit d’insistiment per reclamar que tot s’accelerés. No va funcionar i, llavors, va recórrer al Constitucional per primer cop.
Llavors, els magistrats van admetre que tot s’estava retardant en excés, però no prou per declarar una vulneració de drets. Per això, no va admetre el recurs d’empara. A partir d’aquí, la societat va fer un nou escrit d’insistiment i, vist que novament no va tenir resultat, va presentar un segon recurs d’empara al TC. I aquest sí que es va acceptar i s’ha acabat donant-li la raó.
En la resolució, s’admet que hi havia un element que, almenys inicialment, podia justificar un endarreriment del procediment, que era el fet de resoldre sobre la competència de la secció d’instrucció que havia de conèixer el litigi. A partir d’aquí, però es recorda que la societat ha fet el possible per reclamar celeritat i és aquí on apunta que, efectivament, un cop solucionat el dubte competencial, calia accelerar. I el temps transcorregut es considera “excessiu a la vista de les necessitats processals de la instrucció”. I, per tant, es reconeix la vulneració de drets i que s’ha d’indemnitzar la part afectada.
Comentaris