La defensa pretenia que, com a molt, que s’imposés al processat una pena de reclusió ferma de sis anys, alhora que volia evitar l’expulsió del país. Els arguments se centraven en el fet que l’home, resident d’una quarantena llarga d’anys que treballava en el sector de la restauració quan va ser detingut just quan sortia de treballar, sempre ha negat els fets mentre que la víctima, la seva filla, teòricament hauria anat oferint versions canviants. I s’hauria mostrat contradictòria amb el pas del temps.
El Tribunal de Corts havia imposat, d’entrada, la pena màxima sol·licitada pel ministeri fiscal. Quinze anys de reclusió. Però en seu d’apel·lació, la sala penal del Tribunal Superior no ha aconseguit acreditada la violació consumada que se li atribuïa a l’acusat, que fa més de dos anys que està empresonat. Això sí, se l’ha condemnat per un abús continuat (avui agressió sexual no constitutiva de violació) consistent en tocaments reiterats en el temps, per maltractaments físics també seguits i per un delicte sobre el qual inicialment no s’acusava l’home: temptativa de violació.
Tot plegat ha servit per rebaixar en cinc anys la condemna inicial. De quinze a deu anys. Ara caldrà veure la tècnica jurídica exacta per saber si és correcte la condemna per un delicte que no se li atribuïa a l’inici i si hi ha alguna vulneració que sigui subjecte d’invocar-lo davant del Tribunal Constitucional.
Comentaris (1)