Els tres joves, i en algun cas les seves famílies, entenien que aquells cent dies de reclusió suplementària hauria de ser equiparable a un error de la Justícia i, en conseqüència, hauria d’originar una compensació que cadascun dels demandants va quantificar en funció del que va considerar i de l’ocupació que tinguessin i no van poder realitzar durant aquells tres mesos que van passar-se de més a la presó. Ja durant la vista celebrada davant el plenari del Superior fa unes setmanes, tant la fiscalia com la representació del Govern en nom de l’Estat van oposar-se a les pretensions dels demandants.
En certa forma, i com ha retret encara ara la defensa dels joves, més enllà de ressaltar el fet que es tractava d’una diferència de criteri entre els organismes jurisdiccionals ordinaris i el Tribunal Constitucional, especialment la representació lletrada del Govern trencava el principi de presumpció d’innocència al·legant, entre altres, que els joves encara estan pendents de judici i que pot molt ben ser que se’ls imposi una pena de presó ferma molt superior a la feta ja fins ara i, en conseqüència, quan arribi aquell dia, ja se’ls descomptaran els cent dies fets, ara per ara, de més.
Com van al·legar llavors les defenses, però, això comporta condemnar de fet els processats i no respectar els seus drets fonamentals en cadascun dels moments procedimentals escaients. Tanmateix, segons que han posat les defenses dels tres joves demandants, el criteri en relació amb el càlcul dels còmputs no sempre ha estat interpretat de la mateixa manera pel Tribunal de Corts, que en alguns casos, segons les defenses, haurien calculat la llibertat condicional en el mateix sentit que ho va fer el Constitucional quan va decretar que s’havia vulnerat el dret a la llibertat dels joves i en va ordenar el seu immediat alliberament.
En essència, la Batllia i el Tribunal de Corts entenien que la decretació de la llibertat condicionada interrompia el termini de quatre mesos de presó provisional que s’ha d’anar renovant cada quadrimestre. Com que els joves, van sortir i tornar a entrar en pocs dies a la presó producte de diferents recursos van ser objecte d’una interpretació que fet i debatut va fer que el Constitucional, assimilant la presó preventiva a la llibertat condicional, determinés que se’ls havia vulnerat el dret a la llibertat i que n’exigís l’alliberament cent dies després del que hauria correspost.
ARGUMENTARI
En el cas concret, el plenari del Tribunal Superior, en una sentència molt recent en què en alguns arguments topa frontalment amb el criteri del Constitucional, recorda que “la revocació o anul·lació d’una resolució per un òrgan superior no comporta necessàriament l’existència d’un error judicial susceptible de generar el dret a una indemnització per part de l’Estat”. I manté que “pot existir una discrepància o criteri diferent en la interpretació i aplicació del dret entre els òrgans de primera i segona instància i entre aquests i el Tribunal Constitucional, en aquest cas en matèria de drets constitucionals, però la fixació pels òrgans superiors d’un criteri diferent no comporta que l’adoptat per l’òrgan de primera instància no sigui lògic, raonable i es pugui justificar intel·lectualment”.
“La revocació o anul·lació d’una resolució per un òrgan superior no comporta necessàriament l’existència d’un error judicial susceptible de generar el dret a una indemnització per part de l’Estat”
La sala defensa, citant jurisprudència, que “només es pot parlar d’error judicial quan es produeix una equivocació evident, indubtable i palmària en la determinació dels fets o en la interpretació o aplicació de la llei o, en altres paraules, quan la interpretació no resulta sostenible per cap mètode interpretatiu acceptable en la pràctica judicial”. I entén el Superior que aquest cas no s’ha donat tot i que el Constitucional “considera que la presó provisional i la llibertat condicionada són dues mesures cautelars que tenen la mateixa finalitat”.
Per al TS, que mantenen que les decisions adoptades en el marc de la causa pels òrgans jurisdiccionals ordinaris no són “una interpretació il·lògica ni jurídicament insostenible”, “d’entrada no sembla equiparable la situació d’una persona privada de llibertat per estar ingressada en un centre penitenciari que la de qui només ha de complir una sèrie d’obligacions i té una determinada limitació en la seva llibertat de moviments”. Alhora, recorda que el propi Constitucional “ja parla de l’existència de dues interpretacions” i que és en cas de dubte entre limitació i dret a la llibertat que s’ha de primar el segon al primer.
Per tot plegat, el plenari acaba desestimant la demanda, en sentències diferents i individualitzades però en el nucli essencial pràcticament idèntiques, perquè “si no ha existit error judicial no s’ha pogut generar cap dany indemnitzable derivat del mateix”.
Comentaris (5)