Si al seu dia ja va ser complicat que els responsables de Banca Privada d’Andorra (BPA) obtinguessin una còpia documental de la suposada comissió rogatòria internacional (CRI) que avalava la ‘xuclada’ de la base de dades dels clients, com a mínim, de la filial espanyola de BPA, ara, documents publicats pel digital català ‘El Món’ fan evident que encara tres setmanes després, el 10 d’abril, aquella investigació prospectiva que s’estava fent no tenia cap cobertura judicial. I que la informació obtinguda per la còpia de la base de dades estava sent analitzada buscant qualsevol element que permetés esquitxar dirigents polítics catalanistes per la ‘temuda’, pels invents que va arribar a fer, unitat de delictes econòmics i financers (UDEF) de la policia nacional espanyola.
Durant dies la policia espanyola va estar ‘collant’ responsables de BPA, ja intervinguda, perquè lliuressin la informació sol·licitada. Finalment, i a requeriment judicial andorrà, i amb l’aparent conxorxa de la fiscalia andorrana i l’anticorrupció espanyola, amb el controvertit José Grinda al capdavant, es va tirar endavant el ‘clonatge’ del disc dur a la legació diplomàtica, on es van traslladar dos responsables tècnics de BPA, i que va durar diverses hores. De fet, no va ser fins força estona després de l’arribada dels dos tècnics informàtica del banc que va arribar la demanda formal de la fiscalia espanyola.
Però és evident que una comissió rogatòria no la promou, ni en el cas espanyol ni en l’andorrà, el ministeri públic. La fiscalia pot sol·licitar el que li convingui. Però ha de ser un jutge o un batlle, segons el cas, qui avali la petició, qui se la faci seva, i qui posi en marxa tot el procés, que ha de seguir uns tràmits interministerials, també. Tot això, evidentment, no es va donar. S’ho van fer entre fiscalies encara no dues setmanes després de la intervenció de BPA -a Espanya li corria pressa tenir dades d’eventuals dirigents polítics catalans- i Mingorance va avalar judicialment la còpia a Andorra a toro passat.
Ara, segons els documents revelats per ‘El Món’ queda clar que a Espanya eren del tot conscients, també, de l’anomalia. I és que dues setmanes després de la ‘xuclada’, i quan agents de l’UDEF ja havien fet feina de formigueta, és a dir, d’anàlisi de la informació que s’havia obtingut a partir del clonatge del disc dur amb la base de dades històrica, com a mínim, de Banco Madrid, el màxim responsable de la UDEF, el comissari Manuel Vázquez, informava per escrit el director operatiu de la policia espanyola. Eugenio Pino, de l’estat de la situació.
I segons ‘El Món’ ho feia advertint, en majúscules, que la “investigació encara no està judicialitzada”. Una part de la informació la tenia la fiscalia per un acord amb la policia. Vázquez deixa clar que la UDEF tenia “buidat el servidor de Banc de Madrid, a l’oficina central de Capitán Haya”, en referència a l’adreça de la seu a Madrid de la unitat policial. Era clar: havien estat agents d’aquest cos els que s’havien desplaçat el 24 de març a l’ambaixada d’Espanya a Andorra a fer el corresponent clonatge. També deixa el cap de la UDEF que s’han “escanejat els contractes d’obertures de compte” i que han accedit “tots els contractes de clients des de 2012”.
A més, recorda a Pino que tenen els “correus del personal del banc, entre els treballadors i dels treballadors amb els clients i a la inversa”. Així mateix, Vázquez comunica que té les “dades de risc de cada client” i els “expedients de cada client”. És a dir, tota la documentació de les investigacions internes que feia l’entitat sobre els seus clients sobre solvència, patrimoni, ingressos o origen dels fons que ingressaven. I tot sense cap mena de control judicial més enllà de l’aval de Mingorance per autoritzar, a ulls de la Justícia andorrana, la ‘xuclada’ de les dades.
Però sense que cap homòleg seu hagués considerat que aquella informació era rellevant i, sobretot, era legal obtenir-la perquè hi havia algú sospitós d’haver comès algun delicte. És evident que s’anava a fer una investigació prospectiva. A arrasar-ho tot i, a toro passat, mirar d’incriminar algú, quan en un Estat de Dret és just a la inversa. Si algú es sospitós, s’investiga aquell algú. Però ningú més. I garantint els seus drets i la seva presumpció d’innocència.
Comentaris (11)