El Tribunal Suprem ha rebaixat de 23 anys a 14 anys i mig la condemna de presó imposada a un resident que hauria abusat sexualment de la seva filla aparentment durant els anys 2006 i 2012, quan la nena tenia entre 7 i 12 anys. La menor, internada en un centre d’acollida tutelat per la comunitat de Madrid des del 2011, hauria estat víctimes de l’assetjament del seu pare aprofitant aquest les temporades que la nena passava amb ell, ja fos per les vacances d’estiu, Setmana Santa o Nadal.
Inicialment, l’Audiència nacional espanyola, que per raons de territorialitat va jutjar el cas, va condemnar l’home, resident a Andorra la Vella, on desenvolupava una activitat de comerç minorista i hostaleria, a dos delictes diferents d’agressió sexual, diferenciant l’episodi en què hi hauria hagut penetració amb aquells fets on no hauria existit dita pràctica agreujant. D’aquí que es condemnés a nou anys per uns delictes i a catorze més pels altres. A més, se l’inhabilitava per exercir la pàtria potestat durant sis anys, se l’imposava la prohibició d’entrar en contacte amb la menor i d’acostar-se a menys de cinc-cents metres i se’l condemnava a indemnitzar la víctima amb 60.000 euros.
Totes les penes accessòries, el Tribunal Suprem, en una sentència recent, les manté. Però pel que fa a la condemna principal, la que suposa empresonament de l’acusat, estima parcialment el recurs de l’home i rebaixa substancialment els anys que el resident a Andorra hauria d’estar-se a la presó. L’acusat va recórrer contra la sentència de primera instància, dictada el 30 de juny de l’any passat, en considerar que se li havia vulnerat el seu dret al principi d’innocència atès que la condemna es fonamentava en les declaracions de la menor, que, a parer del recurrent, presentaven contradiccions. Afirmava també el recurrent, per exemple, que no s’havia tingut en compte escrits fets per la nena d’estima vers el seu pare o les manifestacions de la companya d’aquest que al·legaria que pare i filla mai no es veien a soles.
La sala penal del Tribunal Suprem, en la seva resolució, justifica el motiu pel qual es dóna credibilitat al testimoni de la menor i hi afegeix que hi ha també diversos informes mèdics d’índole diversa que avalen les declaracions de la noia encara que presentin alguna imprecisió. Recorda la sala que les agressions sexuals haurien començat el 2006 i la menor no hauria prestat les primeres declaracions fins al 2014. La noia viu en un centre d’acollida perquè la seva mare, gallega, no se’n pot fer càrrec ja que la maltractava i tenia problemes d’addicció amb l’alcohol. La menor havia viscut amb l’àvia materna i la relació tampoc no era bona.
Segons s’exposa en els considerants de la sentència, la noia patiria seriosos problemes psicològico-afectius, de personalitat i acusat estrès post-traumàtic. Una situació derivada, en gran part, pels abusos dels quals va ser víctima per part del seu pare. I que l’haurien portat, en tres ocasions acreditades i datades (totes durant el 2014), a intentar-se llevar la vida, una d’elles a la Seu d’Urgell i arran de veure a distància el seu pare.
En la resolució del Suprem en què es reprodueixen els fets descrits en la sentència de l’Audiència nacional, s’hi descriuen els abusos i agressions de diversa índole que haurien afectat la menor. I després de sentenciar l’Alt tribunal que s’ha de donar per majoritàriament bo el posicionament de la nena amb el reforç dels diversos informes que es van elaborar en el marc de la causa, acaba matisant la decisió de l’Audiència en considerar que no es poden diferenciar dos delictes diferents.
Considera la sala penal del Suprem que, encara que espaiats, hi ha una unitat de fets que porten a haver de condemnar l’home ‘només’ pel delicte més greu -el que incorpora el fet agreujant de la penetració- amb l’afegit de la reiteració, per tant, amb la fórmula del delicte continuat. Per això se li acaba imposant els catorze anys i mig de presó més les condemnes accessòries ja descrites.
Comentaris