El Copríncep mitrat veu "perillós" el joc d'atzar i, en conseqüència, refusa un casino a Andorra

L’arquebisbe ‘ad personam’ d’Urgell i Copríncep d’Andorra, Joan-Enric Vives, està en desacord amb la llei que regula el joc d’atzar i, per extensió, és contrari a l’obertura d’un casino al Principat encara que li consta que el Govern està tirant endavant un plec de bases que ha de comportar, a mitjà termini, la ubicació al país d’una sala de joc. Vives recorda que la permanència del titular de la diòcesi d’Urgell com a cap d’Estat andorrà “ha estat una demanda del poble” ratificada pels ciutadans en el referèndum en què es va aprovar massivament la Constitució, el 1993. I ha recordat, també, que el fet que un bisbe ocupi la prefectura estatal té “alguna servitud”.

Aquestes apreciacions les ha fet Joan-Enric Vives durant una entrevista emesa per Televisió de Catalunya en el marc del programa de temàtica religiosa ‘Signes dels Temps’. L’espai es va gravar durant la setmana passada al claustre de la catedral romànica de la Seu en motiu de la celebració de la Pasqua. I s’ha emès aquest Diumenge de Resurrecció. L’entrevista s’allarga durant poc més de mitja hora, i iniciant-se amb una exposició sobre què és ser pastor en l’Església i quin és el paper del bisbe (o arquebisbe) al capdavant d’un diòcesi o d’un conjunt de creients, repassa també les obres de rehabilitació que s’han fet a la catedral o la importància d’alguns dels textos, documents i obres d’art que es guarden al temple de la Seu i als seus edificis annexes, com el nou arxiu.

Abans de parlar d’aspectes relacionats amb la seva tasca de president de la comissió episcopal de seminaris i universitats en el marc de la Conferència Episcopal espanyola, Vives fa algunes referències al seu paper de Copríncep. El presentador remarca que l’arquebisbe d’Urgell és l’únic que comparteix amb el Papa el rol de ser cap d’Estat. Vives explica que després de 700 anys, els andorrans, amb la Constitució, van saber dotar-se d’una eina democràtica que posava fi a un model feudal però, alhora, van conservar alguns aspectes autòctons o molt particulars, entre els quals destaca la figura dels Coprínceps. D’aquí que asseveri que la presència de l’Església en la prefectura de l’Estat “ha estat una demanda del poble”.

El cap de la diòcesi d’Urgell també assegura que el dia que la ciutadania opini el contrari del que va opinar el 1993, el prelat urgellenc “a Andorra serà el bisbe però no serà el Copríncep”. En dos o tres ocasions cita Vives el seu antecessor, Joan Martí Alanis, per remarcar la feina feta, per exemple, amb François Mitterrand i els seus respectius col·laboradors, “juntament amb els andorrans” durant el període constituent. I es demana si el fet que uns bisbe sigui cap d’Estat (sense potestats ja executives, sols de moderació) “té alguna servitud? Alguna sí”, es respon ell mateix. I és aquí quan remarca la qüestió de l’atzar ara que s’està en la recta final per treure un casino a concurs. “A mi no m’agrada segons com el joc. Ho veig perillós”, afirma abans de recordar que “puc no firmar la llei. I això està regulat així”.

Per tant, deixa clar, com així va ser però en cap moment no es va ressaltar, que el cap d’Estat mitrat no va firmar la llei reguladora del joc i, en conseqüència, tampoc no avala la instal·lació d’un casino. I que el Copríncep francès també pot deixar de sancionar alguns textos legislatius si així ho creu per algun motiu. “Ens respecten”, diu en relació amb els andorrans i la Mitra. Alhora, i també ell com a ciutadà del Principat, recorda que “no volem ser enemics de França” i tampoc del Regne d’Espanya. I, per tot plegat, Andorra “tampoc ha de ser enemiga de l’Església catòlica si no al revés. Ha d’estar agraïda”.

Retornant a la tasca pastoral i seminarista, Vives recorda que actualment a la Seu hi ha cinc seminaristes, una xifra baixa, però que està d’acord amb la resta de Catalunya. “Tenim pocs sacerdots”, admet, abans d’explicar que fa ja anys que a la capital de l’Alt Urgell hi arriben persones estrangeres per formar-se en teologia i aprendre català. Especialment, remarca, es tracta de gent de Colòmbia atès que encara fa més anys, quan a l’Amèrica Llatina es va necessitar suport de religiosos occidentals, capellans de la diòcesi d’Urgell es van traslladar com a missioners a Santa Fè de Bogotà, a Colòmbia, deixant-hi molt bona empremta.