La diòcesi d’Urgell -i encara més l’arquebisbat de Barcelona- torna a estar a l’expectativa. En els ambients religiosos, en els passadissos eclesials i, encara més, vaticanistes, torna a sonar amb força que el relleu de Lluís Martínez Sistach és a tocar. I entre els possibles successors del cardenal barceloní hi continua havent el màxim responsable del bisbat d’Urgell, Joan-Enric Vives Sicília. De fet, i encara que pot passar de tot, una part important de la diòcesi urgellenca espera que hi hagi un canvi que serveixi per dinamitzar, especialment des del punt de vista pastoral, el bisbat. Vives continua sent, juntament amb Juan José Omella, un dels candidats principals a agafar la trona que deixa Sistach, que no només ha superat l’edat de jubilació (75 anys) si no que passa de llarg els tres anys de marge suplementaris que el Vaticà s’agafa en casos complexes per decidir els recanvis. L’arquebisbe i cardenal de Barcelona va fer els 78 anys l’abril.
El relleu d’una de les diòcesis estratègicament més importants de l’arc mediterrani es va frenar arran de la convocatòria de les eleccions catalanes. En cercles catòlics, especialment de la nunciatura espanyola, es dóna per fet des de fa uns dies que una vegada coneguts els resultats electorals del 27 S i després de la celebració del Sínode de la Família, el papa Francesc decidirà. El cas de Barcelona, que es considera més complexe encara que el de l’arquebisbat de Madrid (on el Sant Pare ja va apostar per una figura d’un perfil proper al seu com Carlos Osoro, procedent de València on s’hi ha situat el controvertit Antonio Cañizares), el porta directament Jorge Mario Bergoglio. El Papa dirigiria el procés de substitució en primera persona i, pràcticament, sols comptaria amb el parer del propi Martínez Sistach per acabar adoptant la decisió final.
Vives i Omella no són els únics candidats a agafar el comandament de l’arquebisbat de Barcelona. Però sí que els dos haurien estat inclosos, de ben segur, en la terna de candidats formals. Altres noms que han aparegut a les travesses serien el de l’actual bisbe auxiliar de Barcelona, un Sebastià Taltavull que, en el cas que Vives faci el salt a Barcelona, podria ser enviat a la Seu d’Urgell, precisament. En la llista de possibles successors de Sistach hi hauria aparegut també el nom de l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol; i ja amb menys força, i més encara després del 27 S, el bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz Meneses, vinculat a una línia política més espanyolista del que es considera necessari avui per avui.
Perfils
Vives i Omella tenen dos perfils diferents però força ben valorats per Francesc i el seu entorn. A l’actual responsable del bisbat d’Urgell i, alhora, arquebisbe ‘ad personam’ se li valora la seva alta preparació acadèmica i religiosa, el seu bon lligam amb l’entorn nacionalista català i, també, els seus dots comunicatius i polítics. En aquest darrer sentit, es considera que el fet d’ostentar la prefectura d’un Estat li ha donat una experiència que li seria de gran ajuda a Barcelona. De fet, altres fonts han explicat que, justament, si no hagués estat pel rang que li dóna el Coprincipat, Vives faria temps que s’hauria ‘cansat’ del bisbat d’Urgell. El titular de la diòcesi urgellenca, exbisbe auxiliar de Barcelona, té molts vincles a la Ciutat Comtal, i s’hi desplaça sovint tant per motius professionals com personals.
Juan José Omella, al seu torn, tindria un perfil social més accentuat que Vives. I aquest caràcter l’apropa, i molt, a Francesc. Bisbe actual de Calahorra i La Calzada-Logronyo, va néixer a Terol i comprèn el català alhora que és capaç d’usar-lo. Ideològicament se’l considera moderat. No catalanista, això és clar, però tampoc un radical contrari. L’edat, que en algunes ocasions també és un factor a tenir en compte, està força equilibrada: Vives té 66 anys; Omella 69. Que siguin els dos màxims favorits no vol dir, ni molt menys, que Bergoglio no acabi apostant per alguna altra persona. El papa Francesc ja ha demostrat en diverses ocasions una alta capacitat de sorprendre. Fins i tot, al seu entorn més proper.
Les fonts consultades han assegurat que a la diòcesi d’Urgell s’està molt pendent del possible canvi. I que s’està preparat per qualsevol escenari. L’impàs amb què es viu des de fa temps a Barcelona, sabedors que Sistach té els dies més o menys comptats, no es dóna a la Seu d’Urgell, però sí que les fonts consultades asseguren que hi ha un cert immobilisme. I que a Vives, encara que no s’hi refereixi públicament, se li nota la il·lusió que li faria de ser el màxim responsable de la diòcesi on va néixer i es va formar, a banda de la rellevància que li donaria l’eventual nou càrrec i de l’ascens professional que suposaria. L’arquebisbe de Barcelona, a la llarga o a la curta, acaba sent cardenal. I els cardenals, ja se sap, integren el conclau. El ‘comitè’ que en cas de defunció o renúncia d’un Papa en tria el successor. I una vegada dins l’olla, que li ho diguin a Bergoglio, pot passar de tot.
Nomenat bisbe coadjutor d'Urgell el 25 de juny del 2001, el 12 de maig del 2003, amb la renúncia per edat de l’arquebisbe Joan Martí Alanís, Vives fou nomenat bisbe d’Urgell i copríncep d'Andorra. El 10 de juliol d’aquell mateix any va dur a terme el jurament constitucional com a nou copríncep. Justament, aquest càrrec fa especial la cadira de bisbe urgellenc. I a banda d’haver de comunicar amb preeminència al Govern el nom de la persona que l’hagi d’ocupar, el Vaticà s’hi mira una mica més en el moment d’haver de dur una designació. En cas que es fes efectiu l’ascens de Vives, dos dels noms que més han sonat per rellevar-lo a la Seu serien el de ja esmentat Sebastià Taltavull i el de l’avui titular de la diòcesi de Solsona, Xavier Novell. Taltavull i Novell tornen a ser dues persones amb caràcters i maneres de fer molt diferents. No es descartaria que s’apostés per alguns dels religiosos que ja treballen al bisbat i que han estat promoguts a càrrecs de comandament pel propi Vives.
Comentaris