Martina Camiade o la Creu de Sant Jordi més efímera

Una setmana després que la Generalitat aprovés la concessió del guardó a la historiadora que va ser secretària general del comú de Canillo, discretament la delegada de l’IEC a Perpinyà hi va renunciar

Martina Camiade, dempeus, parlant en un acte.
Martina Camiade, dempeus, parlant en un acte. ARXIU

Ni una setmana no va durar la Creu de Sant Jordi que la Generalitat va concedir a Martina Camiade Boyer. Qui va ser secretària general de Canillo amb detenció inclosa per posar mà a la caixa allà per l’any 1994 va renunciar al guardó una setmana després que s’oficialitzés la seva designació. Ho va fer discretament i ja en plena pandèmia. Just en l’esclat de la crisi sanitària i en l’esclat, també, del que semblava una mena d’aberració: premiada una condemnada per apropiació indeguda -amb dret a refer la vida, és clar- i alhora qüestionada pel món de la historiografia pirinenca com a mínim.

Una vegada va transcendir la decisió, la de premiar-la, van passar poques hores abans no es posessin les mans al cap tant amants de la història, i professionals del sector com, també, veïns de Canillo que recordaven encara el seu pas fosc pel comú que llavors liderava el cònsol Francesc Areny. Vaja, que la dona va ser condemnada en rebel·lia pel Tribunal de Corts el 1995 per apropiació indeguda. Tot plegat, però, refeta la seva vida més enllà de la frontera del Pas, en aquella zona denominada com a Catalunya Nord i amb el suport i aixopluc d’un influent com Joan Becat, l’ara catedràtica va anar agafant pes.

Martina Camiade en pronunciar el seu discurs d'ingrés a l'Institut d'Estudis Catalans.

Relacionat

L'ex-andorrana que 's'apropia' d'una Creu de Sant Jordi

Formant part de l’Institut Francocatalà Transfronterer, exercint mestratge a la Universitat de Perpinyà o essent membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) tot esdevenint-ne delegada a la Catalunya Nord, Camiade va fer-se un nom. Va fer-se un lloc. I va llaurar-se el camí cap a la Creu que acabaria sent, probablement, tota una creu. I és que set dies després de la decisió formal de la concessió, Camiade va comunicar al departament de Cultura de la Generalitat la seva renúncia, que el Diari Oficial del govern català (DOGC) va recollir en la seva publicació del 19 de març.

Camiade no és santa de la devoció de massa gent, que encara no entenen com pot estar al capdavant d’un projecte avalat pel programa Poctefa -aquella història transfronterera entre França, Espanya i Andorra- tot gestionant més de 700.000 euros

El món no estava llavors per Martines, per Camiades, i menys encara per Creus de Sant Jordi. I tot va passar per alt. Fins ara. La quota distintiva per a l’IEC quedaria resolta substituint la historiadora franco-catalana per un sociòleg expert en religió d’inqüestionable prestigi com és Joan Estruch. L’exsecretària general del comú de Canillo, que va mantenir la nacionalitat andorrana fins al 2017, quan hi va renunciar expressament, no es penjaria la medalla. Potser no li feia falta. Però de ben segur menys falta li feia encara a l’Institut d’Estudis Catalans.

Camiade no és santa de la devoció de massa gent, que encara no entenen com pot estar al capdavant d’un projecte avalat pel programa Poctefa -aquella història transfronterera entre França, Espanya i Andorra- tot gestionant més de 700.000 euros. Les raons reals, fins i tot les formals, de la renúncia només les coneix la interessada. I algú més, cert. Però no hi ha dubte, asseguren diverses fonts, que el fet que transcendís el passat en aquest cantó de la frontera, aquella apropiació indeguda condemnada amb presó, aquells impagaments testimoniats al BOPA, no només no haurien agradat a la Generalitat i a l'Institut d'Estudis Catalans sinó que haurien fet recomanable passar-ne pàgina.

Gratant, gratant, s’hauria pogut esquitxar uns guardons, la Creu de Sant Jordi, que no seria la primera vegada que trontollen. Però és que gratant gratant potser s’haurien posat en quarantena des de l’assumpció de certs programes no pas escadussers de recursos i, també, potser, i només potser, la política de nomenaments del propi Institut d’Estudis Catalans. I per molta Martina i molta Camiade que sigui l’exandorrana historiadora -també notària d’alguns episodis del passat del Principat- hi ha coses que encara són més importants. I d’altres, que ho són menys. I la creu que podia suposar la Creu bé valia, suposadament, una renúncia.

Etiquetes

Comentaris (1)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.