Camiade va ser una de les primeres estudioses sobre ‘les coses’ del Principat. Estudis antropològics quan tot estava per fer, allí per la dècada del 1980. Nascuda a Millars, al Rosselló, el febrer del 1951, Camiade obtindria la nacionalitat andorrana 21 anys més tard. S’integraria en el grup de Lydia Armengol i seria peça molt activa en el Centre d’Estudis Andorrans de Perpinyà. Allí va coure molts dels seus treballs. Alguns tindrien alguna dimensió superior, com per exemple ‘La parròquia d'Ordino al segle XVIII: població i mentalitats’, editat per l’esmentat centre o ‘La casa en la comunitat andorrana del segle XVII al segle XIX: el seu paper social, econòmic i polític’ que acabaria publicant Editorial Andorra el 2001.
Cert que la influència en tot l’entorn cultural de la Catalunya nord de Joan Becat ha estat molt elevada i que Camiade gaudia d’aquest suport. Cert que la historiadora, que és en la qualitat que s’ha premiat Camiade, forma part de l’Institut Francocatalà Transfronterer o que és membre de l’Institut d’Estudis Catalans essent la delegada de l’esmentada institució a Perpinyà. Però això no treu que sigui “tot un personatge”. Alguns dels seus alumnes, andorrans, la recorden com una crac.
Hauria d’haver complert tres mesos de presó ferma, que no va fer mai, per apropiació indeguda; el 2017 va renunciar al passaport andorrà
Però ningú no oblida, menys encara a Canillo si ja es té un bagatge, que deu venir a ser si ja es té una certa edat, que Camiade va ser tot un catacrac. Secretària general del comú en el consolat de Francesc Areny, Martina Camiade va ser detinguda el 1994 acusada de posar mà a la caixa. Alguns recorden que l’ara historiadora reconeguda en l’àmbit catalanòfil, va dormir almenys una nit en cel·les policials. Un temps després, el 24 de novembre del 1995, el Tribunal de Corts la va condemnar a 18 mesos de presó, dels quals n’hauria d’haver fet tres de ferms, per un delicte d’apropiació indeguda.
Quan la sentència va arribar, Camiade ja havia marxat d’Andorra, les reclamacions posteriors per deutes contrets amb diversos bancs del Principat s’haurien de fer a través de publicacions, de notificacions públiques anunciant la seva rebel·lia, no fos cas que tornés a Andorra -allò de veïna que fou de l’avinguda Fiter i Rossell d’Escaldes-Engordany ara en parador desconegut- i la fessin passar els tres mesos que tenia ‘reservats’ a la presó. Fins que el 29 de desembre del 2017 va trametre una carta anunciant que renunciava a la nacionalitat andorrana, petició que li va ser concedida el 10 de gener següent pel Govern.
Avui, un altre govern, el català, li ha concedit la Creu de Sant Jordi. La dels Set Braços encara roman a Canillo. I als historiadors del Principat, del Pirineu, als indignats amb Camiade, sempre els queda mossèn Benigne, l’arxiver de la Seu, per aferrar-s’hi i passar les penes. Quin malson, Martina, diuen.
Comentaris (4)