Cazzola, Brannens i Matsumoto assenteixen després de l’asseveració d’Herrera. “A les botigues, sobretot”, apunta Cazzola. Matsumoto, però, té una explicació: “A les botigues hi ha molts immigrants treballant. Ahir, però, que vam anar a la festa major de Sant Julià, vam sentir molta gent parlant en català”. La trobada amb aquests quatre alumnes té lloc al Centre de Català d’Escaldes-Engordany, on tot el grup d’estudiants (una trentena) fa tres hores diàries de classes de llengua. Dediquen les tardes a altres activitats d’immersió lingüística i cultural més relaxada: visita al Cirque du Soleil, bany a Caldea, sortida a Ràmio…
El vincle d’aquests quatre alumnes amb la llengua catalana és divers. Un s’enderia amb un idioma per diferents motius, per tantes obsessions particulars. Brannens va “descobrir Catalunya per casualitat” i va enamorar-se “molt de pressa” del català. De fet, aquesta estudiant originària d’un petit poble del País Basc francès ja coneixia l’existència de l’occità, que “és molt similar”. La família la lliga a la llengua catalana: “Quan va arribar la rebesàvia valenciana al petit poble on se’n va anar a viure al sud de França, va sentir que es parlava occità i va pensar: ‘Són valencians!’”. Fa un any que Brannens estudia català de manera reglada a la Universitat de Toulouse (cursa un grau doble de llengua castellana i llengua catalana). “M’agrada la musicalitat del català i la barreja que té de castellà, francès, italià, occità…”.
Cazzola estudia català a la Universitat de Verona. Tenia l’opció lliure d’escollir una assignatura de llengua catalana i va llançar-se a la piscina perquè “m’encanten les llengües. Per què no aprendre’n, doncs, una més? M’agrada com sona i m’agrada la cultura catalana, que és molt divertida, molt interessant”. Herrera té formació en català perquè al centre universitari on estudia, a Xile, és obligatori fer tres nivells de llengua i la catalana va ser una de les triades. “M’interessava molt la seva història. A més, no és tan comú estudiar-la, com sí que ho és formar-se en anglès o en italià”. L’atracció per la naturalesa relativament minoritària del català també és una raó d’apropament: “Estudio lingüística i m’interessa molt la glotopolítica, per tant, m’atrau la situació del català com una llengua sense estat, minoritzada. Són temes que m’interessen moltíssim”. Matsumoto fa tres anys que va començar a aprendre català “per raons semblants: també m’agraden molt les llengües i volia aprendre una llengua que no fos la mateixa de sempre”. L’itinerari personal es creua en l’interès d’aquesta estudiant mexicana: “Vaig tenir una mestra de llatí que era de les Illes Balears i vaig conèixer una família d’exiliats catalans a Mèxic. La meva mare, de fet, va estudiar en una escola fundada per exiliats catalans”.
Estudiar una llengua ens vincula a un imaginari cultural, a una producció literària, audiovisual, mediàtica… Brannens explica que cada matí veu el butlletí informatiu d’Andorra Difusió de la nit anterior. Herrera recorda especialment la lectura d’‘El Rusio i el Pelao’, una novel·la de Cèsar A. Jordana que connecta la Catalunya i el Xile de la primera meitat del segle XX (“és l’únic llibre en català que conté espanyol de Xile”). Matsumoto ha participat fa poc en un ‘cineclub’ sobre la pel·lícula ‘Creatura’, de la directora catalana Elena Martín; també esmenta el consum de sèries com ‘Merlí’ o ‘Les de l’hoquei’. Cazzola manté viva la connexió amb el català a través de la música: Manel o Mushkaa. Brannens escolta Quimi Portet. Referències diverses: més populars o més refinades; la riquesa polièdrica de la llengua.
I hi ha, és clar, les complicacions pròpies de cada idioma. Algun escull. Ni una paraula sobre els pronoms febles. “L’accentuació”, assenyala Brannens. “L’accent obert i l’accent tancat de les es i de les os, que no existeix en francès”. Brannens també apunta una certa dificultat amb les erres finals que no es pronuncien: “És complicat quan ja saps espanyol, que funciona a l’inrevés, precisament”. “Saber espanyol ajuda a aprendre català, però a l’hora confon una mica les coses”, afegeix Matsumoto. “El nivell d’‘interlingua’ del ‘catanyol’ és força ampli”, resumeix Herrera.
Cazzola, Brannens, Herrera i Matsumoto parlen un català genuí, molt correcte i força personalitzat. S’autocorregeixen amb naturalitat. I cal dir que l’impuls autodidacte ha jugat un paper important en aquest coneixement modèlic de la llengua. Una evidència: la curiositat suma.
Comentaris (35)