Andorra va signar la Carta Social Europea (CSE) revisada el 12 de novembre del 2004. Es tracta d’un conveni que permet que els Estats adoptin inicialment un mínim de disposicions -16 articles o 63 apartats- i, posteriorment, puguin anar avançant amb més acceptacions. Al Principat va entrar en vigor parcialment el 30 de maig del 2005. Des de llavors, però, s’ha anat a pas de tortuga.
Andorra té pendents d’acceptar 23 de les 98 disposicions del conveni; en vint anys, només ha incorporat a l’ordenament jurídic dues de les que no va voler signar el 2004
En aquests 21 anys, els respectius governs només han acceptat dues noves disposicions. Tal com s’ha dit, ara s’ha aplicat l’article 28. L’any passat, el 22, que estableix “el dret a participar en la determinació i en la millora de les condicions de treball i de l’entorn laboral”. Ja llavors, el Consell d’Europa posava en relleu, en el que clarament era un retret, que, tenint en compte la legislació del país, hi havia altres punts del conveni que es podrien acceptar. Poc efecte va tenir la recomanació. Ara, com s’ha dit, tot just un altre article més.
En total, la CSE conté 31 articles conformats per 98 apartats. D’aquests, Andorra té pendents d’acceptar un total de 23 disposicions. En alguns casos, són articles sencers. En altres, punts parcials. Entre els primers, per exemple hi ha l’article 6 que parla del “dret a negociació col·lectiva” i obliga els Estats signants a “afavorir la concertació paritària entre treballadors i empresaris”, “a promoure procediments de negociació voluntària per regular les condicions laborals mitjançant convenis col·lectius”, a “fomentar procediments adequats de conciliació i arbitratge voluntaris per a la solució de conflictes laborals”, a banda de “reconèixer el dret a emprendre accions col·lectives inclòs el dret a vaga”.
A priori, i tenint en compte la legislació existent, aquest article es podria acceptar ja. Així ho entenien ara fa uns anys els experts del Consell d’Europa, organisme que controla el compliment del conveni, en un dels informes elaborats. També apuntaven altres disposicions factibles d’acatar com l’article 25 -el dret dels treballadors a la tutela dels seus crèdits en cas d’insolvència de l’empresa- o el 29 -el dret a la informació i consulta en procediments d’acomiadament col·lectiu-.
En canvi, hi ha altres disposicions que, ara per ara, no s’està en disposició d’assumir. De fet, directament, políticament no es vol fer. Per exemple, l’enduriment dels criteris econòmics per al reagrupament familiar impulsat des del Govern aquesta legislatura és directament contrari a algun dels punts de l’article 19, que parla dels “drets dels treballadors migrants i de les seves famílies a una protecció adequada”. Així, l’apartat sis estableix obertament que cal “facilitar en la mesura del possible el reagrupament de la família del treballador estranger a qui s’hagi autoritzat a establir-se dins del territori”.
Un altre article que, per ara, sembla complicat que s’accepti és el 21. aquest marca que els representants dels treballadors han de poder ser informats de forma regular de la situació econòmica de les empreses. Durant la negociació dels canvis pactats entre sindicats i patronal a la Llei de relacions laborals la tardor passada aquest aspecte es va posar sobre la taula però va ser refusat de ple per la Confederació Empresarial.
Un altre article que, per ara, sembla lluny de poder (o voler-se acceptar, segons es miri) és el 24. Aquest estipula el dret a no ser acomiadat sense que hi hagi raons vàlides relacionades amb les aptituds o la conducta o basades en les necessitats de funcionament de l’empresa. I això xoca obertament amb l’existència a la legislació del comiat no causal, figura que, cal recordar, els sindicats va any que reclamen que sigui eliminada.
Per tant, ara per ara sembla que caldrà esperar força temps per poder fer nous avenços en l’aplicació del conveni europeu. Caldrà veure si els darrers canvis legals poden permetre alguna acceptació més. Cal tenir en compte que, un cop es fa aquest pas, des del Consell d’Europa es fa un seguiment de l’aplicació i s’avalua el país, amb informes negatius i retrets si es considera que no s’està complint de forma adequada. Per tant, moltes vegades la sensació és que es prefereix retardar el pas per evitar que aquestes crítiques puguin arribar.
Comentaris (1)