Aquesta distància lleugera és evident per a Amadeu Veloso, president de l’Associació Cultural de Residents d’Alto Minho, amb seu a Encamp: “Fan falta molts diners per venir a treballar a Andorra, per començar una vida aquí. Molta gent, a més, està cansada de la despesa que implica viure al Principat i vol tornar”. Veloso, però, palesa la bona premsa de l’acolliment andorrà: “Nosaltres treballem i complim. I sempre ens hem sentit molt bé al país”.
Precisament, aquest vespre, la comunitat portuguesa ha celebrat la Diada Nacional (10 de juny; el Dia de Camões –el cèlebre poeta– i el Dia de les Comunitats Portugueses) en aquesta acollidora casa cultural. Les autoritats –el cònsol general, Duarte Pinto da Rocha; la subsíndica general, Sandra Codina; la ministra d’Afers Exteriors, Imma Tor; la titular d’Afers Social, Trini Marín; la cònsol de la Massana, Eva Sansa; el rector de l’UdA, Juli Minoves; i altres– s’han reunit per celebrar la llarga integració portuguesa en la realitat andorrana (es passa ja per la tercera generació, si no la quarta; tot i que la successió de generacions no és ben bé real perquè els descendents són, al cap i a la fi, andorrans de ple dret).
“El que tinc molt clar és que vull anar a viure a Portugal. Vull tenir la nacionalitat portuguesa. Em beneficiaria més de cara al meu futur”
El cònsol general ha escampat un reguitzell llarg d’agraïments i alguna frase buida típica d’aquests actes: “Som universals perquè som portuguesos i som portuguesos perquè som universals”. La calor ha copat tota la sala, com si es volgués emular la temperatura lusitana (malgrat la seva obertura fresca a l’Atlàntic, Portugal també pateix altíssims valors). Entre els assistents, alguns joves vestits amb indumentària tradicional: unes noies lluïen robes de ‘labradeira’ (vestit festiu) i ‘domingar’ (vestit de treball). I un anunci de Pinto da Rocha: Sílvia Prada ascendeix de subconsellera consular de Comunitats Portugueses a consellera de la mateixa cartera. El cònsol general ha destacat, finalment, “una diàspora integrada i influent”. Una diàspora ufanosa per la victòria, diumenge, a la Nations League.
Després de la part institucional de la trobada, el tiberi, és clar: bunyols de bacallà, ‘moelas’, ‘caldo verde’, pernil serrà (“també és de Portugal”), xoriço portuguès i més bacallà (desenes i desenes de maneres de servir-lo). La nació celebrada, però amb l’evidència de viure una petita separació (que hem de normalitzar). Beatriz Da Silva, andorrana de pares portuguesos, se sent molt vinculada a Portugal. Té 17 anys i no creu que la seva vida estigui lligada a Andorra: “El que tinc molt clar és que vull anar a viure a Portugal. Vull tenir la nacionalitat portuguesa. Em beneficiaria més de cara al meu futur”.
Cami Gonçalves porta 35 anys a Andorra i ha trencat el tòpic d’una comunitat portuguesa entristida, introvertida: “Abans els familiars que marxaven de la terra d’origen patien molt. Ara, en canvi, ja no vèiem una immigració de pena. Els qui deixen Portugal surten amb una formació, volen conèixer món; per això, precisament, ens integrem tan bé, plenament”. Gonçalves ha remarcat les dues cares de l’essència lusitana: el cant del ‘fado’ (sentiment endins) i el ball de la ‘vira’ (expressió enfora).
Comentaris (3)