“Una flama no es manté sola, i un país tampoc”

Hi ha tradicions que no necessiten presentació. Quan la Flama del Canigó arriba a la plaça del Consell General, Andorra sap que el foc està a punt de tornar a dibuixar cercles de llum als carrers del país. És el preludi de la nit més curta de l’any, però també d’un ritual que connecta generacions, parròquies i sentiments.

La tarda ha començat amb un llarg aplaudiment als representants del Centre de la Cultura Catalana i a tots aquells que han anat a cercar la flama. Custodiada enguany pels joves de la comissió de festes del Roser d’Ordino, la flama ha completat un recorregut tan simbòlic com singular: el darrer tram fins a Andorra la Vella l’ha fet damunt d’un tractor, una imatge que resumeix perfectament l’esperit del país i d’una tradició que continua avançant sense renunciar a les seves arrels.

Des de l’escenari, i amb la presència dels Gegants d’Andorra la Vella, el síndic general ha recordat que aquell foc no era “un foc qualsevol”, sinó “l’espurna ancestral que encén la nostra tradició més preuada”. Ha evocat uns orígens que es perden en el temps, íntimament lligats al solstici d’estiu i a un foc purificador que, des de fa segles, il·lumina les muntanyes del Pirineu.

També ha recordat els anys en què les falles van quedar reduïdes a l’àmbit familiar i gairebé clandestí, fins que el jovent d’Andorra la Vella va protagonitzar-ne la recuperació pública el 1987. “Sou els guardians d’un llegat que ha passat de l’oblit a la màxima esplendor”, ha afirmat, dirigint-se als col·lectius fallaires de les set parròquies.

TRASPÀS DE LA FLAMA DEL CANIGÓ

Acabat el parlament ha arribat un dels moments més simbòlics de la jornada. De la flama mare n’han nascut set més. Una rere l’altra, Canillo, Encamp, Ordino, la Massana, Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria i Escaldes-Engordany han rebut el foc que il·luminarà les seves celebracions durant les pròximes hores. Un gest senzill però carregat de significat: una sola flama convertida en set, una sola tradició compartida per tot un país.

La cerimònia ha continuat amb el relleu dels fallaires menors. Els representants de cada parròquia han anat cedint la capa als seus successors en una escena que exemplifica millor que cap altra la transmissió generacional d’aquesta tradició. Entre ells ha destacat l’Ian, convertit en el primer fallaire menor de la Massana, la parròquia del nou fallaire major de les valls. Amb una serenitat impròpia de la seva edat, ha resumit l’esperit de la jornada amb una frase que ha arrencat l’aplaudiment del públic: “És el moment de l’any en què passat, present i futur es donen la mà”.

Però la gran mirada de la plaça s’ha posat en Eduard Vergara. Quan Ferran Mata, fallaire major sortint, ha pres la paraula, l’emoció s’ha fet evident. Li ha tocat cedir la capa a algú de la seva mateixa parròquia, la Massana, on ell mateix ha crescut. Vergara ha pujat a l’escenari conscient del pes de la capa que acabava de rebre. Una peça que, segons ha explicat, no atorga cap poder, sinó “el privilegi de tenir veu en nom d’un poble que manté vives les seves tradicions”. El nou fallaire major ha construït un discurs profundament personal, en què ha repassat els seus orígens, la seva vinculació amb el rugbi i Protecció Civil, l’amor pel país i una passió per les falles que l’acompanya des de l’adolescència.

UN MISSATGE DE PAÍS

Durant anys havia observat aquella capa amb admiració. Avui la vestia. També ha parlat del foc. Del seu poder de fascinació, de la seva capacitat per unir persones i crear comunitat. Però sobretot l’ha utilitzat com una metàfora del país. Igual que una flama necessita equilibri per mantenir-se viva, Andorra necessita “seny, esforç i voluntat d’entendre’s”. Per això ha aprofitat l’altaveu que li ofereix el càrrec per llançar un missatge directe a les autoritats i al conjunt de la societat: preservar allò que considera el veritable tresor del país, la seva gent.

Les seves paraules han estat impregnades també d’un agraïment constant. A Andorra la Vella, on ha descobert les falles; a Escaldes-Engordany, la parròquia de la seva infància; a Ordino, per haver-li mostrat la força de la cultura popular; i, evidentment, a la Massana, que enguany representa.

Però si el discurs ha connectat amb el públic, el que ha vingut després ha acabat de conquerir la plaça. Perquè un fallaire major no només parla. També roda. Vergara ha encès la falla i ha començat a dibuixar cercles de foc davant dels centenars de persones reunides a la plaça. Les espurnes han il·luminat la façana del Consell General mentre el públic seguia cada moviment. L’espectacle semblava arribar al final quan des del grup de fallaires de la Massana ha sorgit la pregunta: ‘El pugem o no?’.

La resposta ha arribat immediatament. Entre rialles i aplaudiments, els seus companys l’han alçat en braços perquè continués rodant la falla per damunt de la multitud. Durant uns instants, el foc ha semblat elevar-se encara més, convertint el nou fallaire major en una mena d’estendard vivent d’una tradició que continua creixent. La imatge ha resumit tota la jornada: una comunitat sostenint un dels seus mentre aquest manté viva la flama.

Com a novetat, enguany els representants polítics no s’han decidit a rodar falles, deixant tot el protagonisme als col·lectius fallaires. I quan els discursos, els relleus i les exhibicions ja han acabat, la festa ha continuat com ho fan les bones tradicions: compartint coca i xocolata entre veïns, familiars i visitants. La nit de Sant Joan tot just ha començat. I les set flames ja han emprès el camí cap a les seves parròquies.