“Una consulta de 45 minuts ens suposa gairebé tres hores”, explica Irune, mare d’un infant que rebia dues sessions setmanals a casa. La família viu al Tarter i, durant l’hivern, calcula que només la baixada fins a Andorra la Vella pot representar una hora. A això s’hi afegeixen el temps per aparcar, la sessió i el trajecte de tornada.

L’arribada de la logopeda a casa evitava tota aquesta logística i permetia que l’infant comencés la sessió pocs minuts després de sortir de l’escola. Segons la mare, el nen hi arribava menys cansat, es trobava en un entorn conegut i es mostrava més receptiu.

La diferència no era només de comoditat. Irune assegura que, sense el servei domiciliari, la família no hauria pogut mantenir les dues sessions setmanals. “Si haguéssim hagut de baixar a Andorra, n’hauríem pogut fer una només”, afirma. La freqüència del tractament quedava condicionada, per tant, per la distància, els horaris laborals i les dificultats de mobilitat.

En el seu cas, també hi havia l’impacte sobre el descans i l’escolaritat. El seu fill té TDAH i, segons relata, arribar tard a casa després de la consulta hauria complicat l’hora dels deures, el sopar i el son. La mare vincula aquest cansament amb una menor capacitat de concentració l’endemà a l’escola.

“Comptar amb una logopeda a domicili va ser la nostra salvació”, assegura una mare 

“Has d’escollir entre la logopeda o l’escolaritat”, resumeix quan parla de les visites que només es poden programar durant l’horari lectiu. Si la consulta obliga a baixar des de les parròquies altes, una sessió pot acabar comportant la pèrdua de bona part del matí o de la tarda de classe.

La Maria, una altra mare usuària del servei, coincideix a destacar la conciliació familiar i el fet que l’infant pogués treballar en el seu entorn habitual. “Comptar amb una logopeda a domicili va ser la nostra salvació”, explica.

Val a dir que la seva filla actualment no necessita continuar les sessions. La família, però, no descarta haver de reprendre-les el curs vinent. En aquest cas, no disposar d’atenció domiciliària els suposaria una dificultat important per encaixar el tractament amb els horaris familiars.

UN MODEL NASCUT A MADRID I TRASLLADAT A ANDORRA

Bascompte va començar a interessar-se per aquesta modalitat després de treballar en una clínica de Madrid. Recorda una successió de sessions curtes, amb poc marge per parlar amb les famílies i amb infants que sovint arribaven precipitadament. Aquell ritme la va portar a iniciar un servei a domicili a la zona on residia.

Quan tornava a Canillo, persones del seu entorn li plantejaven que una proposta semblant podia encaixar a Andorra. Les cues, els trajectes des de les parròquies altes i el temps necessari per assistir a una consulta de mitja hora o tres quarts d’hora eren alguns dels arguments que escoltava. Bascompte va tornar definitivament al país el desembre del 2024 i va posar en marxa l’activitat com a autònoma.

Segons les seves dades, va arribar a tenir uns trenta usuaris actius per setmana. Inicialment es desplaçava per diferents punts del país, des de Sant Julià de Lòria fins a Ordino, però l’elevat volum de feina la va portar a concentrar-se progressivament a Canillo, Encamp i el Pas de la Casa.

La logopeda considera que el Pas era una de les zones on el servei tenia més sentit. Així, explica que algunes famílies no baixaven a la vall central i que els professionals tampoc acostumaven a pujar-hi. La manca de vehicle, els horaris laborals, la necessitat d’atendre altres fills o les cues feien que alguns infants no iniciessin el tractament o no el poguessin mantenir.

La seva idea inicial era més ambiciosa i passava per crear una xarxa amb professionals distribuïts per parròquies, de manera que cadascun cobrís una zona determinada. El projecte no va arribar a desenvolupar-se fins a aquest punt, però Bascompte defensa que reduiria trajectes i permetria acostar l’atenció a les famílies.

Bascompte es desplaçava per diferents punts del país, des de Sant Julià de Lòria fins a Ordino, però l’elevat volum de feina la va portar a concentrar-se progressivament a Canillo, Encamp i el Pas de la Casa

La professional sosté que anar a casa del pacient no només facilita la logística. També pot modificar la manera com l’infant afronta les sessions. En un entorn conegut, diu, acostuma a sentir-se més segur i receptiu, sense haver de dedicar diverses visites a adaptar-se a una consulta, a una persona desconeguda i a la separació dels pares.

En aquest sentit, Bascompte recorda especialment una nena de quatre anys, molt tímida, amb qui va treballar durant dos anys. Els pares li van explicar que l’Elsa aniria a casa a jugar i la logopeda va integrar els objectius terapèutics en contes, trencaclosques i jocs simbòlics. Segons la mare, la menor difícilment hauria acceptat entrar sola en una consulta.

POCA DEMANDA PELS CANALS DEL COLA

La presidenta del Col·legi Oficial de Logopedes d’Andorra (COLA), Olga Armengol, assegura que l’entitat no rep gaires peticions relacionades amb l’atenció a domicili. La resposta contrasta amb l’experiència de Bascompte, que parla d’un volum de feina elevat, i amb les necessitats exposades per les famílies consultades.

La diferència pot respondre al fet que les peticions no arribin directament al col·legi, sinó que es traslladin als professionals. Amb tot, Bascompte va posar fi al projecte el 3 de juliol, tot insistint que la decisió és personal i que no està relacionada amb una manca de pacients ni amb el funcionament del servei. De moment, no preveu tornar a exercir, però voldria que un altre professional o un grup de logopedes recollís la iniciativa.