Entre el 17 de juliol i l’1 d’agost del 1976, Montréal va reunir 6.084 esportistes -4.824 homes i 1.260 dones- en 23 esports. La Unió Soviètica va liderar el medaller amb 125 metalls i la romanesa Nadia Comăneci va captivar el món amb el primer “10” perfecte de la història de la gimnàstica olímpica. Però, mentre el món mirava els grans campions, Andorra començava a escriure la seva pròpia història.
La delegació andorrana estava formada pels tiradors Esteve Dolsa i Joan Tomàs i pel boxejador Jean-Claude Montané. Dolsa va acabar en la 35a posició de la prova de trap, Tomàs va ser 33è i Montané va superar la primera eliminatòria abans de caure davant l’alemany oriental Ottomar Sachse, un dels grans favorits de la competició. Els resultats, però, eren gairebé anecdòtics. El simple fet de ser-hi ja representava una victòria per a un país que començava a obrir-se camí en l’olimpisme.
“Representar Andorra per primera vegada va ser molt maco. Vam poder-hi anar una colla d’amics i ens ho vam passar molt bé”, recorda Joan Tomàs. “Ens va fer il·lusió a tots poder anar-hi. Vam viure un moment històric i vam poder ser-hi nosaltres”. Aquell privilegi, però, s’havia construït amb molt esforç. Res a veure amb les estructures de què disposen avui els esportistes. “No hi havia gaire ajuda. Ho pagàvem tot de la butxaca. Els Campionats d’Europa i del Món ens els pagàvem nosaltres mateixos. Només l’últim any el Comitè Olímpic Andorrà va assumir alguna despesa”, explica Tomàs. “Hi anàvem perquè ens agradava l’esport”.
CONTRA ELS MILLORS DEL MÓN
Els tres andorrans sabien perfectament quina era la realitat. Havien coincidit en Campionats d’Europa i del Món amb bona part dels rivals que acabarien competint als Jocs, però la diferència de preparació era evident. “Nosaltres admiràvem el que feien els bons i intentàvem copiar alguna cosa. La nostra preparació era molt precària i ja sabíem quin era el nostre nivell”, admet Tomàs.
Montané també era conscient que el sorteig no li havia estat favorable. Després de superar la primera ronda, es va trobar davant Ottomar Sachse, medallista de plata als Jocs de Munic i una de les grans figures del pes superlleuger. “No era conscient que estava fent història. Jo només pensava en els combats”, recorda. “Sabia que em donaven molt poques opcions, però estava convençut de lluitar fins al final i intentar aconseguir un bon resultat”.
El combat es va acabar abans del límit després que una hemorràgia nasal obligués l’àrbitre a aturar-lo. “Vaig tenir la mala sort de caure amb un dels millors del món. L’àrbitre va haver de parar el combat perquè als Jocs, quan hi ha sang, s’atura de seguida. Però marxo satisfet. És una experiència que recordaré tota la vida”, Montané encara avui recorda la diferència de preparació entre tots dos. “Ell ja havia estat medalla de plata als Jocs anteriors i portava més de 130 combats. La diferència era molt gran”.
DESFILAR SOTA LA BANDERA TRICOLOR
Si hi ha una imatge que continua emocionant els dos protagonistes és la de la cerimònia inaugural. “Anar als Jocs Olímpics és un moment inoblidable. Tot esportista somia arribar-hi algun dia”, assegura Montané. “Quan vaig entrar a l’estadi no gosava ni mirar la quantitat de gent que hi havia. Va ser un honor portar els colors del país en una cerimònia al·lucinant”.
Tomàs encara somriu quan recorda el paper d’Esteve Dolsa, que va morir fa uns anys de forma accidental, com a banderer. “Si t’hi fixes a les fotografies, l’Esteve va fer tota la volta a l’estadi portant la bandera amb una sola mà. A mi m’ha tocat ser banderer alguna vegada i amb dues mans acabes fet un ‘xurro’. Ell la va aguantar tota la desfilada sense canviar de braç. Estava fortíssim. Va ser el mestre de tots”. Aquella desfilada era només l’inici d’una experiència que anava molt més enllà de la competició.
LA VILA OLÍMPICA, TOT UN MÓN
Per als tres esportistes, conviure durant dues setmanes amb els millors atletes del planeta va ser gairebé tan impactant com competir. “Viure a la Vila Olímpica, compartir-hi experiències amb esportistes de molts països, fer amistats i parlar amb gent que practicava altres disciplines va ser extraordinari”, recorda Montané.
Tomàs encara conserva escenes molt concretes. “Ens asseiem a taula amb medallistes olímpics de totes les disciplines. Podíem veure competicions de boxa, atletisme o gimnàstica i parlar amb esportistes que després guanyaven medalles”. Entre tots aquells records n’hi ha un que sobresurt inevitablement. “Vam poder veure la Nadia Comăneci. Ens la trobàvem sovint al menjador. Tenia només catorze anys, mesurava molt poc i sempre anava amb un ninot abraçat. Era una nena”.
La delegació era tan petita que la convivència va acabar convertint els tres representants andorrans en una autèntica família. “Jo no coneixia ni l’Esteve ni el Joan”, explica Montané. “Ens vam fer grans amics. Van venir a veure el meu combat, em van donar molt suport i encara avui continuo veient el Joan de tant en tant. De l’Esteve en guardo un record magnífic”. Tomàs també recorda aquella unió amb emoció. “Vam anar-hi una colla d’amics i ens ho vam passar molt bé. Llàstima que ara ens falti l’Esteve”.
EL LLEGAT DELS PIONERS
Quan aquells tres esportistes van tornar de Montréal, probablement no eren conscients de la transcendència del que acabaven de protagonitzar. Amb els anys, però, han vist com Andorra consolidava la seva presència als Jocs Olímpics, tant d’hivern com d’estiu. “En aquella època no te n’adonaves”, reconeix Montané. “L’esport andorrà no tenia les ajudes que té ara. Jo havia d’entrenar-me a França perquè aquí ni tan sols hi havia boxejadors. Però hem fet camí. Ara hi ha esportistes molt preparats i estic convençut que algun dia arribarà una medalla olímpica”.
L’antic boxejador segueix amb atenció totes les participacions andorranes. “Tinc moltes ganes que algun dia sentim l’himne nacional en un podi olímpic”, confessa. Tomàs comparteix aquest orgull. “M’encanta veure que continuem millorant. Tant als Jocs d’estiu com als d’hivern tenim esportistes amb un nivell molt alt. No me’n perdo ni una”. Mig segle després, les classificacions de Montréal 1976 han quedat en un segon pla. El que perdura és el valor simbòlic d’aquella expedició formada per només tres esportistes que, sense grans mitjans però amb una enorme determinació, va obrir la porta perquè Andorra es convertís en una presència habitual als Jocs Olímpics.
Comentaris