“Traïció, no té una altra paraula”

El pare de l’anestesista i capità de l’exèrcit cubà fugit mentre estava de missió a Andorra escriu a una responsable del ministeri de Salut Pública exposant què sent per la desaparició del fill

Luis Alberto Romero García és el pare de Dariel Romero. A Andorra passaria totalment desapercebut sinó fos perquè es tracta del pare de l’anestesista membre de la brigada sanitària cubana desplaçada al Principat i que des del cap de setmana està en parador desconegut. Si no canvien les coses, i no sembla que ho hagin de fer, el també capità de l’exèrcit cubà ha desertat juntament amb una infermera de la delegació amb la qual hauria iniciat una relació sentimental des d’Andorra estant.

Romero, el pare, hauria enviat una nota a una de les responsables del ministeri de Salut Pública de Cuba, en concret a la doctora Georgina Pérez, per exposar-li la seva sensació. Els seus sentiments. El seu neguit. La vergonya que sent -en castellà n’hi diu ‘bochorno’- per l’acció del se fill. “Traïció, no tinc una altra paraula amb la qual qualificar aquest fet”, escriu l’home, que mostra la seva fidelitat al règim castrista i a les missions sanitàries que des de l’Havana s’envien arreu del món en una mesurada estratègia comunicativa alhora que en una operació política i econòmica. Aquests darrers extrems, evidentment, no els esmenta pas el senyor Romero.

Suposadament, segons el pare, la dona del metge, que exercia a l'Hospital Militar Central Doctor Finlay de l'Havana, no sabria res de la desaparició d'un home que a nivell militar i dins del partit hegemònic cubà estava ben considerat

En la carta, l’home es mostra compungit. Les fonts consultades expliquen que no és clar què hi ha de sentiment real, que hi pot ser, i què hi ha, també, de maniobra per mirar d’evitar una possible represàlia, que en casos com els protagonitzats com Dariel Romero hi sol ser. De fet, en la majoria d’ocasions, a les missions hi envien professionals que tenen un fort arrelament familiar a Cuba. Si pot ser de províncies i no pas de l’Havana, on la vida és més cosmopolita i la mentalitat lleugerament més oberta, i encara millor si els sanitaris tenen fills petits. Són mecanismes que actuen, o així ho pensen els responsables de les delegacions, com eventuals frens per, justament, evitar desercions. La situació no hauria funcionat en l’anestesiòleg Romero.

Era un dels principals integrants de la delegació enviada a Andorra. I com el seu pare recorda en la carta, era capità de les Forces Armades Revolucionàries (FAR) cubanes i un dels secretaris d’un dels nuclis polítics del Partit Comunista Cubà a l’hospital Finlay on exercia. I aquest hospital no és un centre qualsevol. Formalment és l’Hospital Militar Central Doctor Carlos Juan Finlay, que es va inaugurar a l’Havana el 1943 per brindar atenció mèdica als militars de l’exèrcit. I a les seves famílies.

medico andorra
Dariel Romero, al centre, amb dos altres companys de la brigada a l'aeroport.

“Lamento profundament el succeït amb el meu fill. No tinc paraules per expressar la vergonya (bochorno) tan gran que he sentit en assabentar-me de tan difícil notícia, del seu abandonament de la missió mèdica de la seva TRAÏCIÓ. No té una altra paraula amb què qualificar aquest fet”, escriu Luis Alberto Romero García. I hi afegeix: “No sé quines hauran estat les circumstàncies, ni que el va fer protagonitzar aquest vergonyós cas. Mai va rebre aquest exemple de part nostra i no sap quanta pena i quant dolor sento”, li diu a la doctora Georgina, que és com s’adreça al final de la missiva a la responsable ministerial.

“El nostre prestigi internacionalista estarà molt lluny de quedar tacat amb aquesta deshonra. Continuarem prestant tota l’ajuda possible a tot aquell que ho sol·liciti i el paper de la medicina cubana seguirà molt, però que molt alt" 

El pare del sanitari desertor -suposadament estaria a la zona de València, on té família- maleeix els ossos del seu fill quan recorda que els responsables del ministeri de Salut cubà suposadament estaven esmerçant “el seu preciós temps en organitzar-li un homenatge pel seu aniversari”. I seguidament explica que “la seva esposa no sap res d’ell. Ningú no sap res. No sé si ja sabrà que ell és un capità de les FAR i fins i tot un secretari d’un nucli del PCC en el seu hospital Finlay”.

“Jo em sentia orgullós de les seves consecucions, que ha estat rebent des de fa molt temps, molt ben mirat pels seus caps per la seva abnegació i esperit de sacrifici i ostentava tota una sèrie de reconeixements i medalles per la seva labor”, continua destacant el pare de Dariel, que recorda que “molts casos hi ha hagut de traïció a la nostra pàtria. Però cal sentir-ho ben de prop per saber el dolor que se sent”. I després de recordar que “m’acabo de prendre una aspirina, doncs pateixo d’artrosi generalitzada i amb tres hèrnies discals”, remarca la seva fidelitat al règim: “Sempre la meva vida per les nostres honroses FAR i no me’n penedeixo el més mínim i aquestes qüestions les sap de sobra.”

I acaba, Luis Alberto Romero exaltant les bondats de la medicina cubana. “El nostre prestigi internacionalista estarà molt lluny de quedar tacat amb aquesta deshonra. Continuarem prestant tota l’ajuda possible a tot aquell que ho sol·liciti i el paper de la medicina cubana seguirà molt, però que molt alt en tot el món, i jo, en allò personal, continuaré brindant la meva ovació cada nit pels nostres metges cubans i tot el personal de salut. Gràcies novament per tot el que en el seu moment ha fet per la nostra família, pel bon tracte que em va brindar”. "Perdonin-me vostès i tot el seu equip per aquesta situació”, conclou tot signant amb el seu nom i identificant-se com a pare de Dariel.

Comentaris (6)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.