Desenes de famílies van quedar marcades de per vida. Sense cap mena de dubte, aquelles que van perdre un ésser estimat en aquell terrible accident. Una en concret, de Barcelona, va deixar tres de les seves integrants en l’envestida protagonitzada a tort i a dret pel camió que intentava desesperadament controlar, sense possibilitat de fer-ho ja en els moments previs de l’impacte, un conductor francès de 33 anys i quatre fills: Jean Francis Pasini. Si el dramàtic accident va quedar gravat en la retina de desenes, centenars de veïns del Principat i de molts dels turistes que omplien l’avinguda un festiu a Espanya, el trauma s’apoderaria d’aquest home nascut a Lió el 1961 i que s’acabaria suïcidant d’un tret al cap anys després -el 18 de març de 1998- al replà d’entrada de l’edifici on vivia. Pasini acabaria sent la desena víctima de la tragèdia del Monsa, un drama en majúscula i l’accident de circulació segurament més greu de la història d’Andorra.
Dels 44 ferits de diversa consideració que va deixar oficialment l’accident, n’hi ha encara molts de vius i que recorden perfectament l’accident. D’altres, per raons òbvies, no poden tenir memòria d’aquell sinistre letal. Però els ha deixat petjada per sempre més. És el cas de la nena que molts dels voluntaris que es van posar a fer de sanitaris improvisats van retirar de l’epicentre de la col·lisió mortal del camió: Irina Morisset Ambatlle tenia llavors 18 mesos i perdria part del peu dret arran d’aquell virulentíssim impacte. Trenta anys després del sinistre, la bebè avui ja mare de família parla per primer cop.
Trenta anys després, també, apareixen alguns documents del sumari judicial. De les diligències policials. I amb alguns d’ells l’Altaveu reconstrueix l’accident. Els minuts previs i posteriors del xoc mortal. De la bala de quaranta tones amb què es va convertir el camió que Pasini no va poder controlar de cap de les maneres i que els peritatges van evidenciar que era un desastre de vehicle. De fet, Pasini va arribar al Pas de la Casa des de Lió amb una tractora obsoleta també i que es va quedar sense canvi de marxes només travessar la frontera. Inservible per continuar el trajecte.
El conductor francès, que no coneixia de res Andorra i la seva orografia, i que segurament no va ser prou hàbil en la conducció i, sobretot, no es va voler jugar la feina plantant-se i no volent seguir la marxa que l’havia de dur a entregar 34 tones de sucre per al Punt de Trobada, va canviar de tractora entre el 5 i el 6 de desembre quan un dels fills de l’amo de l’empresa familiar per la qual treballava, dels francoitalians Salvatori, va arribar des de Ternay, al costat de Lió, amb una altra cabina que estava igual o pitjor que l’anterior. Li fallava el fre elèctric, li fallava el fre de mà. Se sabia abans de posar en marxa el vehicle. Però calia entregar el sucre.
EL MOMENT DEL SINISTRE
“L’acusat Jean Francis Pasini va entrar a la vila d'Escaldes-Engordany pel carrer Copríncep de Gaulle duent posada la sisena velocitat, i fou a l’alçada de l’hotel Valira, a l’avinguda Carlemany, quan s’adonà que el fre de servei, o fre de peu, deixava de funcionar per causa de l’anormal sobreescalfament i que el camió anava adquirint cada vegada més velocitat, i ja abans de la cruïlla de l’avinguda Carlemany amb el carrer de les Escoles va perdre el control del camió per la qual cosa no va poder aturar-se davant del semàfor que regulava dita cruïlla i que es trobava en fase vermella. El camió va seguir la seva trajectòria de manera incontrolada i en arribar a l’altura de la plaça Coprínceps va col·lidir amb la part davantera del tractor contra la part posterior del turisme Peugeot 205 que era correctament conduït pel seu propietari, projectant dit vehicle vers la vorera on arrancà un senyal lluminós publicitari, propietat de l’empresa Expansió, anant finalment a col·lidir contra la façana de l’establiment Gelateria Häagen Dazs.”
“El camió va seguir la marxa, descendint incontroladament per l’avinguda Carlemany, i va anar a topar contra la part posterior del vehicle Lancia Delta HF, que era conduït pel seu propietari, vehicle que per efecte de l’impacte fou projectat vers el carril contrari de circulació on col·lidí contra el vehicle Fiat Uno que circulava per aquest carril, conduït pel seu propietari, colpejant també una agent de circulació de l’Honorable comú d'Escaldes-Engordany. Posteriorment el camió va col·lidir contra la part posterior del vehicle Volkswagen Passat, que era conduït pel seu propietari, arrossegant-lo uns dinou metres i desplaçant-lo sobre la vorera on dit vehicle atropellà una vianant i colpejà la motocicleta Yamaha XT 600, que estava allí estacionada i que caigué al damunt d’una vianant.”
“Seguidament, el camió va anar a col·lidir contra la part posterior d’un vehicle Nissan Terrano, desplaçant i projectant dit vehicle contra el rebedor de l’establiment Joieria Aurum i, finalment, el camió tractor va xocar contra la façana del Restaurant Monsa, moment en que derrapà i es produí l’efecte ‘tisora' entre el camió tractor i el semiremolc, arrossegant aquest al vehicle Volkswagen Jetta que estava circulant enfront del restaurant, vehicle que s’incendià, anant finalment el camió tractor a encastar-se a l’entrada del Centre Comercial Monsa, després de col·lidir contra la façana dels establiments Júlia-5 i Homes, on va quedar aturat, mentre que el semiremolc quedava bolcat a l’exterior de dit establiment, després de col·lidir contra la furgoneta Nissan Vanette, vehicle que a la seva vegada va xocar contra un panell publicitari propietat de Promocions Publicitàries. També va resultar danyat un senyal lluminós propietat de l'Honorable comú d’Escaldes-Engordany.”
Així estableix els fets centrals, l’accident concret. El sinistre mortal. La tragèdia, la sentència dictada pel Tribunal de Corts el 31 de març de 1998, tres anys i mig després de la dramàtica col·lisió esglaonada. Un accident respecte del qual es va extingir la responsabilitat de Pasini. Havia defensat la seva honorabilitat durant el judici, s’havia defensat dels ‘atacs’ que li van llançar els Salvatori i, en qualsevol cas, no hauria tornat a entrar a la presó perquè a tot estirar li haurien caigut vuit mesos de reclusió condicional. Els mateixos que es va imposar a Luigi i Laurent Salvatori. El primer titular de l’empresa de transport. El segon, empleat i mecànic que hauria d’haver tingut cura de l’estat del camió. Dels camions.
Pasini es va suïcidar a l’immoble on vivia de Rillieux La Pape entre el judici i la notificació de la sentència. Va ser l’únic dels implicats que va complir presó un temps. Del 9 de desembre quan va sortir de l’hospital al 3 de gener quan la llavors batlle Marina Duró va decretar la seva llibertat provisional. L’asseguradora del vehicle, amb la seva corresponsal andorrana, van treballar de valent per indemnitzar totes i cadascuna de les víctimes ja a l’avançada. Van abonar milions i milions de francs francesos o de pessetes. Dins de la desgràcia, es va voler estar a prop de tots els afectats. Desenes.
Pasini, Jean Francis, va deixar de ser aquell home somrient que van conèixer, per dir-ho així, dues txeques adolescents que feien auto-stop més o menys a l’altura de Font Romeu i que amb ganes d’arribar al Principat es van enfilar a l’Scania francès i serien testimoni privilegiat del macabre accident de circulació. Es deien Terezie Suranska i Nora Trumpesova. De dinou i setze anys respectivament tornarien a Andorra tres anys llargs després per declarar en la vista oral. Per defensar a la seva manera l’actuació del camioner amb qui amb prou feina es van creuar algunes paraules en anglès però amb el qual van passar una nit al Pas esperant una cabina nova i amb qui estaven convençudes d’arribar a un país nou.
Jean Francis Pasini no va poder treballar mai més després de l’accident. Cap empresa el contractava. Era l’home de la tragèdia del Monsa. Tenia un subsidi d’atur i una depressió de cavall. El seu caràcter va canviar. I just després del judici la seva dona li va sol·licitar el divorci. Després de tanta pressió. De tantes i tantes nits de cabòria, de declarar només després de l’accident que hauria preferit estar ell en el lloc de les víctimes mortals i que les dones que van perdre la vida no haguessin hagut de veure segat el seu futur, es va acabar disparant al cap. Els perits van deslligar el suïcidi de la tragèdia del Monsa. El sentit comú, potser erroni, deia, diu, una altra cosa.
EN PRIMERA PERSONA
Pasini va explicar molts cops el succeït. Davant la policia, davant la batlle instructora, durant el judici. Sempre va dir el mateix. També van dir-hi la seva les dues ‘auto-stopistes’ txeques que van fer el mateix traçat que acabaria esdevenint mortal. I els Salvatori defensarien la ‘qualitat’ del seu vetust vehicle. Van ser les cinc grans veus de la vista oral. L’Altaveu reconstrueix els moments previs de l’accident especialment a través de la declaració del conductor a la policia i a la batlle. Les declaracions més properes al moment dels fets. Un testimoniatge fet des de la llavors habitació 334 de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell, on va estar ingressat Jean Francis Pasini.
“El dia 4 de desembre de l’any en curs a les 23 hores vaig sortir de Lió vers Andorra carregat de sucre per portar-lo al Magatzem Punt de Trobada de Sant Julià de Lòria. L’empresa que va comprar aquesta mercaderia és Mamut Interprise, radicada a l’avinguda Tarragona d’Andorra la Vella. El total de pes del camió més la carrega era de 40 tones. Es la primera vegada que vinc al Principat. En arribar a la vila de Font Romeu el dilluns 5 de desembre al migdia, vaig carregar dues noies que feien auto-stop. No sé els seus cognoms, ja què no ens enteníem. Eren txeques. Una d’elles parlava anglès i vaig poder saber que es deia Teresa. Quan vaig arribar a la vila del Pas de la Casa el dia 6, vaig telefonar vers les 7 hores, a la meva empresa Salvatori, ja què tenia el canvi de marxes trencat de la tractora, quedant-me parat a uns dos quilòmetres passat el Pas de la Casa”, va començar declarant Pasini a la policia.
“Es va presentar en el lloc el fill de l’empresari, en Laurent Salvatori, amb el qual, vam fer el canvi de tractora. Vam posar la tractora marca Scania matrícula 8829 KV 69 a la- remolca matrícula 653 ADM 38 per poder continuar el meu trajecte. Després d'enganxar-la, em vaig adonar que no funcionava el fre elèctric. En Laurent Salvatori em va dir que no anava el fre elèctric i que tampoc funcionava el fre de pàrquing o fre de mà. Si havia de parar el camió, em va dir de deixar-lo parat amb una marxa posada. Tampoc funciona el tacògraf, vaig posar-li el disc ja què és obligatori, però aquest no funcionava”, continuava manifestant en francès i traduït i sintetitzat al català per l’agent de policia de torn.
“El fill del propietari de l’empresa Salvatori, en Laurent Salvatori, em va fer el comentari que en el trajecte de Lió al Pas de la Casa, l'havien parat els gendarmes sancionant-lo per no haver passat l’ITV (Passage Aux Mines). Crec que no l’han pogut passar per manca de diners.” Certament, Pasini sempre descriuria el que altres informes inclosos en la causa judicial semblen apuntar o, fins i tot, evidenciar. L’empresa que tenia encarregat el trasllat de 34 tones de sucre cap al Punt de Trobada des de Lió era d’aquelles que jugaven al límit de tot. Una empresa justeta, amb escassetat, que trampejava com podia i rapinyava d’aquí i d’allà. De fet, la tractora que es va sinistrar es va adquirir amb tres més una de les quals es destinava directament a peces de recanvi. La cabina accidentada va costar a l’època 30.000 francs de segona mà.
“Després de fer el canvi de tractores, vaig continuar el trajecte vers Andorra la Vella, sortint del Pas de la Casa entre les 13.45 hores i les 14 hores. En ser la primera vegada que vinc al Principat, no sabia el pendent que hi havia a l'altre costat del Port d’Envalira. En Laurent Salvatori, tampoc havia vingut mai al Principat. Aquest tampoc sabia els pendents que hi han fins arribar a Andorra la Vella. Com que havia de lliurar la mercaderia, no li vaig fer cap comentari i vaig continuar la ruta. Si no ho hagués fet, possiblement m'haguessin acomiadat de l'empresa. Crec que el propietari de l’empresa, en Louis Salvatori, sí coneixia el Principat. Aquest no em va fer mai cap comentari de les carreteres del Principat. Solament em va dir que havia de lliurar aquest mercaderia.”
“Vaig baixar el Port d'Envalira amb marxes curtes i sense cap problema fent servir el fre de pedal i el del motor. Quan vaig arribar a l’entrada de la vila d’Escaldes-Engordany, vaig veure una senyal que deia: vers l’esquerra Espanya. Directe i totes direccions. Recte Andorra la Vella. Com és la primera vegada que vinc al Principat i em van dir que havia d'anar a l’avinguda Tarragona d’Andorra la Vella, vaig passar pel centre de la població. En cap moment, vaig veure una senyal de prohibit circular vehicles pesants pel centre d'Andorra així com una senyal d'obligació d'anar vers la meva esquerra en direcció C.S. 100. Quan em trobava en el centre de la vila no sé en quin lloc, ja què com he dit anteriorment no conec el Principat per ésser la primera vegada que vinc, em vaig quedar sense frens.”
La declaració policial, que en gran mesura repetiria posteriorment després a la batlle Marina Duró en el parell d’ocasions que va acudir a l’hospital a visitar-los per interrogar-lo abans de processar-lo i enviar-lo a la presó de manera preventiva, seguia. “Els dos indicadors dels frens, les seves agulles van baixar a zero de cop i es van encendre els llums del quadre de comandaments. El camió va començar a prendre velocitat sense poder-lo parar. Hem vaig quedar sense aire als calderins dels frens sense tenir ni fre de pedal ni de motor. Quan em vaig quedar sense frens, circulava entre 20 i 30 quilòmetres l’hora i amb la marxa curta quarta o quinta. No puc precisar exactament en quina marxa circulava de les dos. Amb la inèrcia, possiblement vaig circular en el moment de l'accident a més de 70 km/h.”
Per intuïció o perquè ho sabia, Pasini encertava. I és que l’agent de policia destinat al grup de circulació que es va encarregar de fer una anàlisi bàsica del disc del tacògraf acabaria informant en el seu informe consultat per l’Altaveu que la velocitat màxima assolida per l’Scania del Monsa seria de 77 quilòmetres l’hora quan passaven dos minuts de 2/4 de 4 de la tarda. Eren tres o quatre minuts abans d’acabar encastat en el centre comercial i just abans d’iniciar els xocs sense fre a dreta i esquerra contra tot allò que es va posar en el seu trajecte. Evidentment, després de cada impacte la velocitat es veia reduïda.
Sia com vulgui, Pasini continuava. “Degut a la velocitat en què circulava, es va posar davant meu una agent de circulació del comú d’Escaldes-Engordany fent-me senyals de parar i fent servir reiterades vegades el seu xiulet. Com no podia parar, vaig fer servir la botzina del camió amb insistència. Aquesta agent va sortir del mig i crec que no la vaig atropellar. A l’alçada d’uns semàfors, hi havia un cotxe parat degut a què aquest semàfor estava en vermell. No recordo si el vaig esquivar o no, el què sé és que vaig passar el semàfor en vermell. No me'n vaig adonar si sortia fum de les rodes degut als frens. Jo no me'n vaig adonar i ningú em va fer senyals ni em va fer parar per aquest motiu. Després, no recordo exactament si abans o després d’uns semàfors, vaig col·lidir contra un cotxe de color blanc que estava davant meu, el qual de l’impacte va sortir projectat cap endavant i possiblement vers l’esquerra.”
El camió baixava per Carlemany ja fora de control, amb Pasini fora de sí i les dues noies txeques volent-se fondre. Les declaracions policials serien pràcticament idèntiques i en sobresurt, per exemple, que totes dues van deixar clar que el xòfer en cap moment en presència seva i durant les hores compartides, que van ser unes quantes, no va prendre alcohol. El conductor continuava la seva declaració. “A partir d’aquí, recordo que vaig començar a col·lidir contra cinc o sis cotxes, els quals sortien projectats cap a tots els costats i donant algun d’ells, voltes en rodó. De sobte, el camió m’ha basculat vers la meva esquerra i ja no recordo res més.”
I és que Pasini havia entrat plenament en una situació d’estrès i acabaria sent un dels dotze ferits greus que hi va haver. N’hi hauria nou d’espanyols i un d’Encamp i la bebè que residia llavors a Escaldes. La cabina del camió acabaria destrossada i el conductor va rebre forts impactes, especialment al cap. Segurament d’aquí que declarés també que “no puc dir on va quedar parat ni contra què he col·lidit. Després de l’últim xoc i de sentir molt soroll, solament recordo que vaig ésser traslladat per una ambulància al centre hospitalari despertant-me en aquesta habitació. No puc precisar contra quants vehicles vaig col·lidir. Crec que eren uns cinc o sis cotxes i no sé si vaig atropellar algun vianant o si algun cotxe de l’accident en va atropellar algun”.
L’Scania va topar contra algun vehicle més dels que va recordar Pasini en la declaració i, certament, el camió, durant la baixada desbocada, no va atropellar directament cap vianant. Però sí que hi va haver tres mortes d’una mateixa família en un dels cotxes contra els quals va impactar i d’altres dels automòbils que va projectar a banda i banda van causar greus ferits (entre els menys greus, 26 espanyols, una de les noies txeques, quatre residents a Andorra o andorrans i tres el domicili del qual no es va fer constar almenys inicialment). I, és clar, en estavellar-se contra el centre comercial i bolcar tractora i remolc, algunes persones més va acabar aixafant mortalment. Van ser nou mortes i una quarantena llarga de ferits. Alguns van trigar gairebé cinc-cents dies a recuperar-se. Hi va haver qui va perdre les dues cames i un tros de braç per culpa del sinistre. D’altres que arran d’aquell macabre accident patirien seqüeles de per vida.
Jean Francis faria alguns complements de declaració més davant la policia per especificar, per exemple, què entenia ell per fre de pàrquing o per fre ralentitzador, per posar dos exemples. Sempre va deixar clar que mai va tenir voluntat de generar aquella tragèdia i que no va veure l’oportunitat, durant la baixada des del Port d’Envalira, de poder aturar-se sense afectar la circulació. En ple pont de la Puríssima d’aquell 1994, aquest divendres fa just trenta anys, un accident gegant assotava l’avinguda Carlemany i situava Andorra en el radar informatiu d’Espanya i França. Per culpa del sucre. I, sobretot, a causa d’un camió desbocat que va portar el pànic i la desolació. El turisme era el turisme, però, i malgrat la commoció es va mirar de recuperar tan ràpid com es va poder la normalitat. I en pocs dies es va prohibir de totes totes que vehicles de més de 3,5 tones poguessin circular pels nuclis urbans.
La tragèdia del Monsa i el drama de Pasini es van allargar molts mesos més. D’això encara no en fa tres dècades però sí que tot plegat va ser fruit d’aquell maleït viatge ensucrat però gens dolç. Terrible. Devastador. Un accident, potser imprevisible però de ben segur del tot evitable si aquella tractora no s’hagués posat en circulació, que continua marcat en el calendari. Cada 6 de desembre el record de la tragèdia del Monsa sacseja una micona el record. Encara que sigui en silenci. Un silenci, però, eixordador.
FOTOGRAFIES: POLICIA D'ANDORRA / ARXIU NACIONAL (ANA) - SERVEI FOTOGRÀFIC DE GOVERN / SUMARI CAUSA JUDICIAL TC-235-2/94. VÍDEO: LLUÍS DEJUAN / ANA
Situació que presentava l'exterior del Monsa poc després de la col·lisió.
Estat en què va quedar la tractora del camió.
El cap de Govern en funcions, Òscar Ribas, donant instruccions a l'adjunt en la direcció de la policia Xavier Sopena.
Compareixença dels responsables governamentals.
El director de Sanitat en funcions, Lluís Burgués, donant compte de l'estat dels ferits al costat d'Òscar Ribas.
Comentaris (13)