La tragèdia del Monsa, el drama d’un país

Un quart de segle després, les imatges de la dantesca col·lisió d’un camió desbocat incrustat contra el centre comercial de l’avinguda Carlemany retornen a les retines de tanta i tanta gentEra la tarda d’un 6 de desembre del 1994 en un eix comercial ple de gom a gom en l’inici d’un pont de la Puríssima d’una Andorra que encara construïa els fonaments constitucionals 

És l’inici del pont de la Puríssima. Hora de dinar. I un tràiler carregat de sucre se salta un semàfor en vermell a la confluència de l’avinguda Carlemany i la de les Escoles. Andorra està plena a vessar de gent. L’eix comercial més encara. El tràiler, un camió desbocat que sembrarà el terror en qüestió de minuts, molts pocs minuts, enceta una frenètica, macabra i desbocada cursa mortal. Fins a encastar-se, literalment, contra un hipermercat. Contra el Monsa. És 6 de desembre del 1994 i es gesta una tragèdia. D’això en fa 25 anys. Un quart de segle d’una de les catàstrofes majors de l’Andorra contemporània. Encara tendra, molt tendra, després del procés constituent. En ple debat d’investidura. Nou víctimes mortals. Totes dones. I desenes de ferits.   

Encara no eren dos quarts de 4 de la tarda quan els telèfons van començar a sonar a la caserna dels bombers. Al carrer Riberaygua. Bona part del cos seguia una formació. Els primers missatges a la centraleta de bombers són que un camió ha atropellat una agent de circulació. Una urbana. El següent missatge és que un tràiler s’ha encastat fins a aixafar-lo del tot contra un cotxe. També a l’avinguda Carlemany. Ara a l’altura de la plaça Coprínceps. Els  telèfons  ja  no deixarien de sonar. El país vivia moments de certa convulsió en una d’aquelles setmanes clau per a l’economia de tantes i tantes persones.

Nou morts, tot dones, tres de les quals residents, i 45 ferits seria el trist balanç de la tragèdia que va commocionar el Principat, que ni tan sols va decretar un dia de dol nacional

De seguida va començar a córrer la veu, arreu, que un accident de trànsit hauria pogut causar quinze, potser vint morts. Serien menys. Però la sensació davant el Monsa era dantesca. Juntament amb els aiguats d’una dotzena d’anys abans, segurament dos dels drames inesborrables de l’últim mig segle. Pocs dies després d’aquell terrible episodi s’aprovarien les primeres mesures per prohibir l’accés al centre del país de vehicles de gran tonatge. Les fotografies d’aquell macabre accident encara parlen per si soles. Tota la gent que ho va veure i viure en primera persona encara té guardada a la retina aquella imatge brutal d’una barreja de sucre i sang. Dolçor i tragèdia.

La tarda-vespre d’aquell 6 de desembre d’ara fa 25 anys va ser sinistra. L’impacte atronador del tràiler contra el restaurant i el magatzem Monsa, amb la perfumeria com a principal damnificada, encara ressona en les oïdes de molta gent. Sense cap dubte, aquell tro i el pas continu de sirenes van advertir de quelcom greu. Molt greu. Desenes de veïns van córrer a ajudar. Tants o més s’acostaven fins al lloc dels fets per comprovar que el camió del terror no hagués enxampat un dels seus. El país sencer se submergia en una confusió, en una commoció, que duraria, però. Ben poc. Ni tan sols hi va haver un dia de dol nacional. Coses d’un país on primer, tot sovint, és la caixa. Avui, aquest divendres, també inici d’un pont que ha de portar milers de persones fins a Andorra, les autoritats sí que acudiran fins a l’espai on hi va haver aquell terrible accident per fer-hi una ofrena floral i, potser, pagar aquell deute. Redimir-lo.

L’impacte atronador del tràiler contra el restaurant i el centre comercial, amb la perfumeria com a principal damnificada, encara ressona en les oïdes de molta gent

Fa un quart de segle, la tractora d’un camió va entrar sense escrúpols dins del Monsa, de l’establiment que avui acull un conegut establiment d’entrapaneria i menjar ràpid. Va fer caure tres de les sis pilones que sustentaven el local. Una mica més i s’enfonsa del tot. Sort que no va agafar, encara, més coses, perquè allò que va malauradament tocar ho va arrasar tot. Igual com havia arrasat tot el que havia trobat els quatre-cents metres precedents. Va ser una magna tragèdia però ho hauria pogut ser molt més. El desconcert era evident. Nou morts, tot dones, tres de les quals residents, i 45 ferits seria el trist balanç de la tragèdia. Anys després encara hi hauria una altra víctima mortal. Víctima, però, des del primer moment. Probablement la primera.



Jean-François Passini era un jove conductor professional de camions francès. Tenia 34 anys i era pare de quatre fills. Sempre es va sentir responsable. Ja des del port d’Envalira que va notar que aquelles rampes el posaven a prova. Ben aviat tindria clar que el camió no funcionava com deuria. No va ser a temps, no va poder, el destí no li va permetre aturar aquella màquina de la mort. Només la tragèdia el frenaria el bell mig d’una avinguda Carlemany plena com un ou. Malauradament, Passini, conscient en tot moment del capítol macabre que havia protagonitzat des del minut zero, va esdevenir un home mediàtic al seu país. Amb el suport familiar, amb l’escalf dels sindicats de transportistes francesos, va aguantar fins arribar al judici més de tres anys després del sinistre.

Tres anys i mig després del sinistre i quan ja s’havia celebrat el judici, el conductor del tràiler de la mort es va disparar un tret al cap; Jean-François Passini no va superar mai tant dolor

La vista es va iniciar el 16 de febrer del 1998. Però buit, desemparat, sense feina i sense poder oblidar la tragèdia que el camió havia causat, i amb la dona plantejant-li una separació conjugal quan ja s’havia celebrat la vista, el 19 de març del 1998, es va disparar un tret d’escopeta al cap a la porteria de l’edifici en què vivia. Mort el principal processat, ja no hi havia causa. Els empresaris van haver de respondre per no haver tingut prou cura del tràiler. Els exàmens tècnics van deixar clar que patia diverses deficiències. El sistema de frenada no estava en condicions. I Passini tampoc no va veure els senyals que recomanaven primer, i prohibien, després, passar pel centre urbà.

El tràiler que el 6 de desembre del 1994 va colgar de morts i de terror la Vivand actual. I encara, recorden els implicats, malgrat la tragèdia es va estar de sort: podia haver estat immensament pitjor. I encara malgrat els minsos recursos d’aleshores, la solidaritat, la companyonia, va permetre tirar endavant. Amb tot just una hora i mitja totes les víctimes, almenys les més greus, s’havien derivat cap a l’hospital, on hi havia una autèntica revolució, on s’havia de fer el cor fort per poder atendre els ferits, més d’un i de dos sense alguna de les seves extremitats. Amb tot just un dia tots els difunts estaven identificats i es van iniciar les tasques de repatriació. 48 hores després el Monsa tornava a aixecar la persiana amb presumpta normalitat.



Calia fer caixa. Com passa 25 anys després. Andorra ha canviat molt en algunes coses, no pas tant en tantes d’altres. Un quart de segle després d’aquell camió-bala baixant sense control per l’avinguda. Una màquina que sumava 40 tones fent un ziga-zaga que resultaria letal. Que seria fatal. Imatges de mort i de dolor, de consternació, d’impotència, que aquell dia van posar el país al focus de la notícia en els països veïns -totes les difuntes eren espanyoles; el camioner francès- i que avui tornen a la retina de tanta i tanta gent. 25 anys del drama del Monsa, d’una tragèdia de país. El camió del terror. El terror que va sembrar un camió. De sucre. Però infernal.

 

Etiquetes

Comentaris (1)

Trending