Al contracte s’estipulava concretament que estava prohibit “tenir a l’interior de l’habitatge llogat animals de cap mena”. Però l’home en tenia, i almenys dos, segons assenyala. De fet, indica que s’havia arribat a un acord oral que li donava permís per fer-ho. Però, amb el retard amb el lloguer, va arribar també l’acusació d’haver trencat el contracte i, per tant, es va procedir a fer-lo fora del seu habitatge, que havia ocupat des de feia gairebé deu anys sense, aparentment, cap problema anterior.
Des del TSJ, però, s’assenyala que és cert que l’arrendatari no podia tenir animals a l’interior del pis i que, segons el contracte, això havia de donar pas a la resolució d’aquest. Però, va una mica més enllà, “procedeix analitzar si en aquest supòsit concret l’incompliment d’aquest Pacte que, com es deriva de la seva lectura no es va establir només per la tinença d’animals, justifica l’acció resolutòria”. La conclusió final serà que no, que això no ha estat motiu suficient per fer-lo fora.
L’anàlisi recau en el fet que la prohibició d’animals domèstics “no es destina només a la prohibició d’aquests animals al pis, sinó que és una clàusula adreçada a impedir molèsties o perills pels demés veïns”. La immobiliària havia justificat que l’home, efectivament, molestava a altes hores de la matinada. En contraposició, el TSJ assenyala que s’entén que aquesta situació no s’ha produït, “no havent-hi constància de queixes dels veïns al respecte”. Per tant, s’indica que “no qualsevol incompliment d’un pacte contractual pot generar l’acció resolutòria” i que, en definitiva, “no pot motivar una resposta tan dràstica com és el trencament d’una relació obligatòria de tracte successiu”.
Comentaris (19)