La presència portuguesa al Principat es va intensificar als anys vuitanta, després de la Revolució dels Clavells. Portugal vivia un període de precarietat social i econòmica, mentre que Andorra necessitava mà d’obra en plena expansió urbanística i turística.
La comunitat portuguesa va omplir sobretot els sectors de la construcció i els serveis. El 2008, hi havia més de 2.800 portuguesos treballant només en la construcció. Van ajudar a construir carreteres, hotels, blocs i cafeteria rere cafeteria. Però aquesta contribució no sempre es va traduir en reconeixement social. El portunyol es va convertir en llengua quotidiana, però també en frontera invisible. Molts portuguesos treballaven i vivien sense entrar del tot a la vida social andorrana.
La Soraya va néixer a Andorra, i va treballar bona part de la seva vida al sector editorial. Però, el 2023 va decidir plegar i marxar a Viana do Castelo amb la seva parella. Ara regenta un cafè d’especialitat, Peloton, i estudia disseny web. “Necessitàvem un canvi de vida. Andorra se'm feia molt petit. I, a més, el tema dels lloguers, en aquell moment, ja era difícil”, explica. Tot i haver nascut al Principat, diu que tornar a Portugal no ha estat només una qüestió econòmica, sinó emocional i de projecte vital: “Si al final tampoc és el teu lloc, te’n canses ràpid”. Sobretot, subratlla les petites coses que han acabat pesant: “Aquí es pot sortir amb la bici tot l'any, i això m'ha ajudat a gaudir més de l'esport”. Per a la Soraya, el retorn ha estat poder fer la seva vida on millor encaixa avui.
L’Ana va arribar a Andorra als 15 anys. Hi va viure 26 anys, i al Xocolatí d’Encamp hi va construir una vida plena. Però, el 2023 va decidir tornar a Arcos de Valdevez, on ha obert el mateix negoci, més petit, però amb una idea clara: treballar a la seva manera i viure més tranquil·la. Sense fills i amb una família a Portugal, la decisió va ser més fàcil: “Va arribar el moment de pensar en mi. Necessitava tornar a les meves arrels”. No obstant això, l’Ana parla d’Andorra amb afecte i agraïment: “No vaig marxar perquè a Andorra estigués malament. Tot el contrari”; però també amb realisme: “Andorra no em va regalar res, m'ho vaig treballar. Però, va ser un país bo amb mi.” Per a ella, tornar ha estat retrobar-se amb allò que no va poder viure de jove, recuperar el temps que la vida laboral va accelerar.
La Lucinda va viure 28 anys a Encamp. Va tornar el 2023, amb 46 anys, quan encara estava en plena edat laboral. “Sempre vaig pensar tornar. Aquí tenia la meva casa. I volia fer-ho amb una edat per a treballar, no sols per a jubilar-me.”
El seu cas mostra una nova tendència: ja no cal esperar la jubilació per tornar. Els projectes de vida es reescriuen abans: “Aquí es guanya menys, però es viu millor perquè la vida a Andorra és molt rutinària.” Tot i això, admet que començar de zero no és senzill: “Són gairebé 30 anys. És una altra vida. És començar de nou, encara que sigui la teva terra.”
La Rosa Maria, de 56 anys, ha deixat Andorra enguany, després d’una vida fent-se un lloc. A diferència dels altres testimonis, va tornar perquè volia iniciar una nova etapa vital i gaudir més de la família: “El motiu és que volia passar a una altra etapa de la vida, i disfrutar una mica més de la família”, afirma. Però, el retorn no ha estat senzill. Reconeix l’impacte emocional de deixar enrere els vincles creats durant anys: “M’està costant una mica. Eren molts anys allà, i hi he deixat la família, els fills i la néta. Ja estava acostumada a aquella vida, i és un canvi”. De fet, Rosa Maria confessa: “Crec que estava millor allà que aquí”. El seu cas il·lustra que no tots els retorns són una fugida; sovint és una combinació de voluntat personal i reptes afectius.
La M. - qui ha preferit mantenir l'anonimat - s’hi va estar 35 anys. Va tornar abans de jubilar-se, perquè el seu marit ja ho havia fet i una malaltia crònica no li permetia seguir treballant. Per ella, no tenia sentit mantenir la vida a Andorra amb un sol ingrés: “Amb la jubilació del meu marit no podíem pagar un pis a Andorra. Què menges?”, lamentava.
Però el problema més dur va arribar quan van iniciar els tràmits per tornar.
L’administració va registrar la seva baixa abans d’hora, deixant-la sense cobertura mèdica mentre encara era al país.
Comptava amb continuar coberta per la CASS durant el període de transició - un dret habitualment reconegut. No obstant això, l’administració va registrar la seva baixa abans d’hora, deixant-la sense cobertura mèdica mentre encara era al país i mentre feia el trajecte cap a Portugal: “Vaig anar al metge per a fer les proves que necessitava abans de marxar, i la targeta ja no passava. Em van dir que era com si ja estigués vivint a Portugal, però encara era allí.”, explicava. Va haver de pagar totes les consultes, analítiques i proves de la seva butxaca. Més de 600 euros, després de dècades cotitzant.
M. deixa el país amb un regust agredolç: tot i que lamenta treballar “35 anys i, d'un dia per a un altre, em vaig quedar sense res de cobertura, ni d'ajuda.”, diu que no es penedeix: “Andorra va ser un bon país per a mi.”
Les seves històries resumeixen un patró que es repeteix entre moltes famílies: després de dècades vivint i treballant al Principat, el retorn arriba com una conseqüència natural de processos vitals, decisions econòmiques i canvis personals. Quan les condicions que havien fet possible la vida a Andorra es desajusten, el país d’origen torna a aparèixer com una alternativa possible, familiar i, sovint, inevitable.
Mentrestant, a Andorra, la petjada lusitana no marxarà. Queden bars, queden restaurants, queden cognoms. Queda folklore i queden ‘concertinas’. Però sobretot, queda un llegat silenciós, fonamental i sovint invisibilitzat. Tornar no és anar enrere. És, per a molts, acabar allò que un dia va començar quan van travessar un port de muntanya buscant futur.
Comentaris (23)