Ressuscita l’Armiana?

El que avui són quatre bordes derruïdes i mal comptades fruit d’aquell poblament situat en un lloc estratègic per controlar el fons de la vall entre Soldeu i Canillo podria renéixer gràcies (o a causa) del controvertit pont tibetà de la Vall del Riu

Parlar d’encant d’unes ruïnes fa de mal dir. L’Armiana viu en somort. Les seves bordes, enderrocades, amb les travesses de fusta tombades i els murs de pedra mig desfets, són ara l’herència d’allò que va ser. D’un punt estratègic per controlar el fons de la vall entre Soldeu i Canillo. Per divisar ben bé Caselles amb el seu Sant Joan romànic. Si parlessin les pedres de l’Armiana, potser ara temerien un reviscolament. Potser, però, l’intueixen.

Expliquen els vells del llogarret i altres veïns que hi tenen pedres que és ben possible que el pont tibetà de voluptuoses dimensions que s’està construint a tocar de les bardes i que penjarà per sobre de la Vall del Riu faci recobrar la vida a la zona. De fet, que hi tornarà l’activitat i la presència humana en massa sembla pràcticament segur. I això pot portar la reconstrucció d’alguna d’aquelles cases. O potser de totes elles. Potser alguna fins i tot esdevingui un establiment de restauració per treure el ventre de pena dels afamats viatgers que s’acostin a creuar la passarel·la.

El cablejat amb les boies des de la base d'ancoratge de l'Armiana.

Relacionat

El pont de la Vall del Riu ensenya la ‘poteta’

El ressuscitament eventual de l’Armiana seria una més de les contradiccions d’un controvertit projecte. El del pont tibetà més llarg d’Europa, qui sap si del món. Encara falten dies per veure’l acabat del tot. I més dies falten encara per veure si els murs de les bordes de cal Fontana i les altres cases tornen a alçar-se amb la força que havien tingut. “Ara fan pena”, diuen alguns. La legislació no obliga a mantenir-les. Només si generen algun perill per a algú. Ara no és el cas. Quan a la zona, si escau, hi arribin centenars, milers de turistes, serà una altra història.

A l’Armiana com a casa només hi havia cal Fontana. La resta són bordes de dimensions variables. De propietaris del Vilar i de Canillo. Com casa Toni, casa Enraulat o cal Gabatxa

Perquè fins a les bordes i un pèl més enllà està previst que hi vagin vehicles. Autocars, fins i tot. Que en una de les decisions controvertides i que més neguitegen aquells que defensen una Vall del Riu verge com ho ha estat fins ara, fins i tot la penya es ‘tocarà’ per poder facilitar el gir als vehicles. L’Armiana, maleeixen alguns, recobrarà vida per agafar el testimoni del que han fet algunes bordes al fons de la vall d’Incles. D’aixopluc per a pastors i ramats, a acollir ‘chill out’s’ de nova fornada.

Poc o res a veure amb aquell poblament documentat ja a finals del segle XIV. En concret, a l’arxiu comunal de Canillo es conserva un document de l’any 1390 que fa referència a Pere Fontana del Vilar. A l’Armiana com a casa només hi havia cal Fontana. La resta són bordes de dimensions variables. De propietaris del Vilar i de Canillo. Com casa Toni, casa Enraulat o cal Gabatxa.

Aquella zona es divideix en tres parts: l’Armiana al capdamunt de tot, on es trobava històricament només cal Fontana; el Vilar on es troba cal Pellicer i Cal Bonit; i Caselles a la part de Baix. Era una zona rica en boscos, camps i pastures i alhora, com s’ha dit, era i de fet pot continuar sent un lloc estratègic per controlar el fons de la vall entre Soldeu i Canillo. La pèrdua de l’activitat agrícola i ramadera va provocar que les bordes caiguessin en desús i que amb la construcció de la carretera cal Fontana baixés a peu de carretera, ja que abans no hi havia accés pels cotxes.

Ara, amb la posada en marxa de l’atractiu turístic que es pressuposa que serà la passarel·la tibetana, els cotxes, els vehicles, suposadament no hi faltaran. Les bordes molt probablement ressorgiran. Cobraran vida sota nous formats econòmics. Ni pastures ni ramats.

Comentaris (4)

Trending