Quan la vida és el que passa entre desnonament i desnonament

‘Benvinguts al nostre desnonament’ és un muntatge de 24 hores que es crea minut a minut. Tres joves actrius -Lua Roca, Maria Solsona i Laia Tarifa- amb el suport tècnic de Dani Abreu creen amb el pas dels minuts, de les hores, una història que podria ser la del seu veí. O la seva mateixa. Tenen una escaleta, un guió i, sobretot, tenen l’experiència d’haver-ne sentit parlar. D’haver vist, sentit o compartit l’experiència d’algú que un bon dia rep una carta i li diuen que s’ha acabat. Que ha de marxar de casa. Pot semblar un projecte oportunista. Però Roca, Solsona i Tarifa fa més de dos anys que tenien entre cella i cella commoure amb una ‘performance’ real. 

Relacionat

“El FesTac està fent els passos per ser un espai de referència i epicentre de la creació andorrana”

Aquesta nit de divendres han muntat una desmanegada tenda de campanya, no sense dificultats, davant la ministra de Cultura, Mònica Bonell; el director de Promoció Cultural, Joan-Marc Joval; o el cònsol de Sant Julià, Cerni Cairat. Hi havia alguns dels responsables del propi FesTac, que són coproductors del muntatge com Fira de Tàrrega, i altres persones implicades en el certamen de teatre al carrer -com la consellera Teresa Areny- que no han dubtat en apuntar-se a ajudar les tres ‘desnonades’. Que una mica, d’això és del que es tracta. De remoure consciències. De veure la interacció de qui passi per la plaça laurediana. En un punt prou cèntric i concorregut. A tocar del centre esportiu.

L’organització del festival teatral ha advertit als veïns de la zona, als cossos de seguretat, que es tracta d’una ‘performance’. Perquè no hi hagi cap aldarull. Però no tothom ho sap. I les tres actrius ‘ocuparan’ la plaça 24 hores. Hi faran vida com la farien tres joves que s’han quedat sense casa i s’han de llançar al carrer. I no ha calgut massa estona -la nit serà freda i segurament sense el suport que han tingut les primeres hores- per comprovar la reacció humana davant algú que munta la parada enmig de la plaça. Des dels nois que sortien d’entrenar-se i han tingut una reacció més aviat de menyspreu fins als que perfectament eren conscients que anaven a veure una creació artística de denúncia.

Pel mig, però, qui sap que allò que veia de forma ‘irreal’ és real del tot en ciutats ben properes. O, fins i tot, que la hipocresia andorrana evita que aflori totalment per aquestes contrades. Però que amb l’evidència que el problema de l’habitatge és realment un problema també a Andorra, cada cop hi ha més famílies que han de plantejar-se que serà el futur… imminent. Demà. La setmana vinent. Potser l’any que ve. I és aquí on burxa la història del desnonament de la Lua i el suport que la Laia i la Maria decideixen fer-li. Perquè no en tenen massa més. 

LA REIVINDICACIÓ

La ‘performance’ s’ha iniciat a les 9 d’aquesta nit de divendres. Equipades amb motxilles i roba tèrmica, les tres noies han aparegut a la plaça. Simulaven haver recollit els trastos de casa de la Lua, l’amiga desnonada, i que veient la manca d’alternativa s’han plantat a l’espai públic. Allí hi han anat dipositant les pertinences. Des del llum de sobretaula al càmping gas o la tenda que han tingut feina a muntar. El muntatge no l’havien pas assajat. I és que tota la història és una creació que té molt d’improvisació. De saber reaccionar a qualsevol interpel·lació del ciutadà que passi per la plaça. Del que sap que és una representació. I de qui es pensa que tot plegat és real. 

Relacionat

El FesTac fa cinc anys amb el carrer com a escenari

A mode de presentació, la reivindicació. Perquè les tres actrius han iniciat la ‘performance’ sense manies. Què passa quan algú rep una carta comunicant-te que has de deixar el pis. La casa on pensaves fer la vida. Doncs que "no es desplega una merda. Ni amics, ni familiars, ni institucions ni Raonador del Ciutadà ni Afers Socials. Res. I en contrapartida no paren d’alçar-se torres, el cap de Govern es fa un xalet immens, i el noi que viu sota casa meva ha muntat un negoci que es diu Tradeand o alguna cosa així i es passeja pel meu barri amb un Jaguar de color verd florescent”. Aquesta ha estat la carta de presentació, per dir-ho d’alguna manera.

Perquè a la Lua, l’amiga desnonada, la fan fora perquè o bé o no pot pagar el nou lloguer que li demanen o bé s’ha venut l’immoble a un nouvingut de calé segur. Davant d’això, cal, “necessitem xarxa a cada parròquia. No podem continuar acceptant que hi hagi desnonaments silenciosos, expulsions a tot el país”. I per contra, el sou digne i la feina digna siguin més aviat una utopia. “No ens movem perquè tenim por. Treballem per gent important. Som funcionaris, som mestres o fem la neteja a casa d’un secretari d’Estat. Tenim por perquè tenim por que ens acomiadin. Tenim vergonya. Perquè vivim en un país que viu de les aparences i no pot acceptar que no tots ens puguem permetre pagar un lloguer. Ens hem d’organitzar. I per això som aquí.”

Relacionat

El FESTAC celebra els cinc anys obrint una nova porta a la creació de teatre al carrer

Són a la plaça per despertar consciències. Per remoure les entranyes. Perquè hom pensi amb què es pot trobar demà passat si allò que ara va bé deixa d’anar-hi. Perquè gairebé ningú no està salvat de veure’s obligat a muntar una tenda de campanya al carrer. Fins i tot sense haver muntat mai abans una tenda de campanya. La Lua, la Laia i la Maria ‘ocupen’ el carrer 24 hores immerses en un projecte de creació artística que miraran de poder exportar. La temàtica és andorrana i universal. Per sort seva. I per desgràcia d’una societat empobrida. Curulla de misèries. Mancada de valors.