Quan la plataforma és més pandèmica encara

La davallada d’ingressos producte de la caiguda d’esquiadors derivada de la crisi sanitària ha posat de relleu l’elevat, elevadíssim cost, que té per a Ensisa l’amortització de la passarel·la esquiable més enllà dels dubtes que pot generar la maniobra financera acordada pel comú

La pandèmia és un escull, sí. Però ho és més encara si t’has polit les reserves amb projectes faraònics com el de la plataforma esquiable de Soldeu, una operació en gran part pública per a la revalorització de terrenys privats que, alhora, són garantia d’uns compromisos bancaris amb el mateix banc que forma part de la societat que ara bufa de valent. La caiguda d’ingressos d’aquest darrer hivern ha posat ben de relleu l’elevadíssim cost que té per a Ensisa amortitzar la passarel·la justificada per la necessitat de poder fer realitat uns campionats d’esquí de primer ordre mundial.

Diversos experts financers i jurídics, però també empresaris de Canillo, han posat de relleu els perills i les motivacions ‘reals’ de les maniobres financeres que el comú canillenc ha d’avalar com a propietari de gairebé el 51% de l’accionariat de la societat que gestiona les pistes d’esquí de Soldeu i el Tarter. La corporació liderada per Francesc Camp i Marc Casal -que com a conseller de Finances els anteriors mandats ja sap el pa que s’hi dóna amb el cost de la plataforma- ha hagut de beneir l’ampliació de la pòlissa de crèdit d’Ensisa de 10 a 24 milions a banda d’hipotecar dos edificis.

És senzill atribuir-ho tot a la pandèmia. Però l’impacte econòmic de la crisi sanitària el que han fet en el cas d’Ensisa és evidenciar, posar damunt la taula per a tots els públics, el dispendi econòmic que suposa una construcció que, clarament, beneficia a uns pocs -privats a més per molt que el projecte fos declarat d’interès públic- però que hauran de pagar molts més. Com a mínim, els contribuents a la parròquia de Canillo, que veuen com lluny de ser el revulsiu que es pretenia ara per ara és una llosa.

La pandèmia ha posat en dificultat el finançament d'Ensisa.

Relacionat

Canillo amplia una pòlissa de crèdit i hipoteca dos edificis per reduir l'efecte Covid a Ensisa

La plataforma i allò que hi va annexat haurà costat uns 35 milions, que aviat són dits però costa més de pagar. Ensisa va posar les reserves que tenia a la caixa i més hi tot per poder afrontar una obra faraònica que interessava especialment al 49 i escaig per cent de la societat. Crèdit Andorrà era el més interessat en construir la passarel·la que dóna valor als terrenys que l’envolten. Uns terreny d’un privat que en unes quantes dècades tornarà a recuperar l’espai cedit per a la plataforma. Una volta perfecta.

S’amplia una pòlissa de crèdit que facilita un banc que alhora és accionista de la societat que amplia la pòlissa. Els juristes consultats admeten que hi pot haver un conflicte aparent per aquest embolic amb la pòlissa, el peticionari, qui el concedeix i tot plegat. Però que és un conflicte més aparent que real

Però com que la pandèmia era imprevisible i les seves conseqüències econòmiques també, allò que hauria passat dissimulat ha transcendit més clarament. I davant les dificultats que suposa haver d’amortitzar la infraestructura més l’assumpció de la resta de responsabilitats econòmiques i financeres associades a l’activitat d’Ensisa, ha calgut recórrer als artefactes comptables i financers per poder disposar del ‘cash’ necessari. Ampliar una pòlissa de crèdit que facilita un banc que alhora és accionista de la societat que amplia la pòlissa.

Els juristes consultats admeten que hi pot haver un conflicte aparent per aquest embolic amb la pòlissa, el peticionari, qui el concedeix i tot plegat. Però que és un conflicte més aparent que real. ¿Que queda lleig? Tant o més com tota l’operació. No vindrà d’una, venen a dir els consultats, que lamenten que tot plegat, més que la pandèmia, el que ha vingut és a mostrar les misèries d’Ensisa per culpa de la plataforma. D’una plataforma que serà molt difícil sinó impossible d’amortitzar.

I és que a Ensisa li queden a tot estirar dues dècades de concessió. En aquest termini caldria, doncs, treure rendiment a la inversió feta. I és altament improbable. Encara que, i toquem fusta, no hi hagi cap pandèmia més. I això sense tenir en compte les clàusules que aparentment beneficien una de les parts en joc -sempre la mateixa, ai làs- al terme de la concessió. La passarel·la va servir per allargar la pista de l’Avet, sí. I fer-la més reeixida. Però, de moment, el que fa mal de veritat és haver ‘d’allargar’ el préstec. Cou.

Comentaris (4)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.