La SAC ha commemorat aquest aniversari amb una trobada dedicada a recordar la gestació, el disseny i la construcció d’un edifici que va transformar una tragèdia en un dels grans referents culturals del país. Durant la taula rodona, que ha estat moderada per l’arquitecte Antoni Pol i Solé, s'ha llegit una carta d’una de les persones que va acabar fent possible que Ricard Bofill s’encarregués de la reconstrucció del Santuari. Parlem de Salvador Clotas i Cierco, qui era aleshores el director del Taller d’Arquitectura de Bofill, i tot i que no ha pogut estar presencialment a l’acte, ha volgut compartir els seus records.
En el text, Clotas exposava que l’incendi del santuari, l’any 1972, el va afectar profundament. Meritxell formava part dels seus records d’infància i joventut, vinculats a profunds llaços familiars i d’amistat que té a Andorra. “No em podia imaginar aleshores que acabaria formant part de l’equip responsable de l’obra que havia de prendre el relleu d’aquell temple”, assenyala. Qui era en aquell moment el director del Taller d’Arquitectura recorda que tot va començar amb l’encàrrec fet a Ricard Bofill per projectar un nou santuari. Tot i que aquells anys l’estudi vivia una etapa de gran expansió internacional, ell tenia un interès especial perquè el projecte a Andorra tirés endavant.
Segons Clotas, Bofill va afrontar Meritxell com un repte singular. La seva idea era crear una església oberta i transparent, en què “les muntanyes fossin una presència constant des de l’interior del temple”. Al mateix temps, volia reinterpretar la tradició romànica andorrana, “recuperant elements característics com els arcs i les obertures allargades, però des d’una mirada contemporània”. El resultat, afirma, va ser una obra capaç d’unir modernitat, paisatge i patrimoni. Cinquanta anys després, considera que la seva integració dins la societat andorrana ha estat un èxit i que el fet que els ciutadans l’hagin incorporat de manera natural al seu patrimoni és el millor reconeixement possible.
Però per arribar aquest punt, primer es va haver de convèncer a Bofill. El mossèn Ramon, recorda que quan es va començar a parlar de reconstruir Meritxell després de l’incendi, hi va haver moltes dificultats per tirar endavant el projecte, així que un grup de persones, es van començar a reunir per preparar un pla per presentar amb el que hi podien fer i qui se’n podia encarregar, però en el moment de presentar el que havien enginyat els van dir que seria en Bofill qui se n’encarregaria.
Quan es va anar a veure a Ricard Bofill per primera vegada per proposar-li l’encàrrec, la resposta inicial va ser taxativa: “Jo soc ateu, no em facis construir una església”. La situació, però va canviar quan es van adonar que el director del Taller d’Arquitectura era Salvador Clotas i Cierco, una persona molt vinculada a Andorra. Clotas havia viscut durant anys Escaldes-Engordany, acollit pels seus familiars, i tenia moltes amistats al Principat, així que li van demanar ajuda perquè convencés Bofill d’acceptar el projecte. Al cap d’uns dies van tornar a reunir-se amb l’arquitecte, que aquesta vegada va posar una condició: volia que algú li expliqués què era realment una església abans d’acceptar-ne la construcció.
Va ser aleshores quan va aparèixer la figura de mossèn Josep Maria Ballarín, qui es va encarregar de transmetre el que era el sentit espiritual, simbòlic i comunitari d’un temple. La trobada es va produir a la seu del Taller d’Arquitectura, al carrer Nicaragua de Barcelona. El taller disposava d’un gran espai central recobert de moqueta a terra, parets i sostre, una sala gairebé mítica dins de l’estudi, han recordat. Bofill i Ballarín hi van passar prop de 23 hores conversant de manera ininterrompuda, acompanyats únicament per música de Mozart. “Què es van dir exactament no ho sé, però quan vaig tornar a trobar Bofill uns dies després ja havia canviat completament d’opinió”. Aquella conversa va resultar decisiva perquè l’arquitecte assumís finalment el projecte.
La reconstrucció de Meritxell que avui coneixem era només una part d’una proposta molt més extensa. La idea original pretenia convertir el Santuari en un autèntic centre nacional. Partia de la idea que Andorra s’articula al voltant de diverses valls i que, si Meritxell havia d’esdevenir el gran santuari del país, havia de simbolitzar la unió entre aquests territoris. Per això el projecte incorporava un gran pont que connectava el santuari amb la muntanya situada al davant. Des d’allí arrencava un recorregut monumental format per escales que ascendien cap al vessant de la muntanya i que, simbòlicament, semblaven continuar més enllà del que permetia veure el paisatge.
Malauradament, aquesta ambiciosa estructura va quedar finalment descarada a l’hora d’executar els treballs, però la reconstrucció va continuar endavant amb una infraestructura més integrada en l’entorn, i un gran claustre obert per poder observar la naturalesa: el Santuari de Meritxell que coneixem avui en dia, i que com deia Salvador Clotas Cierco, en la seva carta: “Que els andorrans l’hagin fet seu i el percebin com seu, és el millor reconeixement que pot rebre una obra arquitectònica”.
Comentaris