La situació és real. L’ha viscut la Julia (nom fictici perquè ens demana preservar la seva identitat). Fa 12 anys que viu al país, té feina estable, parella i un gos. “Tenir mascota és el que complica més la situació perquè en la majoria de pisos no accepten gossos”, relata. Quan parlem amb ella li queden dos mesos per haver de deixar casa seva i confessa el neguit i desesperació davant la falta d’opcions. “Ara mateix ens és igual la zona, però quan truques a les immobiliàries et diuen que no tenen res”, exposa i els anuncis d’internet, ja sigui de portals immobiliaris o de grups de Facebook “me’ls sé de memòria”. I els té tan controlats que fins i tot s’ha adonat que en pocs mesos de diferència alguns “han pujat de 200 o 400 euros perquè comença la temporada d’hivern”.
La Julia explica situacions com les que han viscut molts altes. Primer fas càlculs i sumant els sous dels dos membres de la parella et poses un límit. Quan veus que no arriba per les ofertes que hi ha, estires una mica més, però tampoc serveix. I aquí comença la preocupació. “No volem viure al límit, per viure al límit ens en tornem al nostre país”. El seu company és de Portugal i allí la família els pot acollir, amb espai per a ells i el gos.
A banda del preu, assenyala, “el càsting que et fan: et demanen els punts de la CASS, el contracte de feina i fins i tot referències al llogater que tinc ara, que no sé si és legal”. Tot plegat un procés “molt dur” que condiciona l’estat anímic i la salut mental. “Tens dies de tot i cada dos dies penses en un pla B, fins i tot anar a compartir pis”, admet.
S’havien posat el mes de novembre com a màxim per trobar alguna cosa i quedar-se al país. Al final ha tingut sort. Gràcies a una coneguda ha pogut trobar un pis, que entre mesos de fiança, d’agència i avançament li ha suposat una desemborsament important. La part positiva? Ja pot dir que torna a tenir casa. “Però ha sigut un calvari i una incertesa que no desitjo a ningú”, afirma.
CONDICIONS ABUSIVES
Una por, la de quedar-se sense casa, que també han viscut una família d’andorrans (també ens demanen anonimat) que des del desembre del 2019 lluitava per trobar un pis que s’adaptés a les seves necessitats. El seu cas, si volen, és més greu perquè han patit condicions abusives i se’ls ha fet marxar de l’habitatge tot i que en cap cas es complia cap de les condicions fixades en la llei que obligava a prorrogar els contractes.
El seu calvari va començar el desembre de fa 4 anys quan el propietari del pis on vivien des de feia 14 anys els va anunciar que es venia l’immoble. Els va donar l’opció de comprar-lo, però “per nosaltres era un preu desorbitat”. Un pis de 120 metres quadrats pel qual pagaven un lloguer que no arribava als 1.000 euros, despeses a part. A això, cal afegir-li que l’estiu del 2019 havien fet algunes obres, amb l’acord del propietari, per necessitats mèdiques d’un dels membres de la família.
La propietat els va arribar a fer un contracte nou per evitar que qui comprés el pis els pogués obligar a marxar. Un contracte que finalitzava el juny del 2022. Al febrer del mateix any reben una carta dels nous propietaris dient-los que no els renoven el contracte. “Llavors ja portàvem un any i mig buscant”, expliquen.
La nova propietat els diu de signar un nou contracte abans que s’acabi el vigent i els ho planteja com un favor perquè no hagin de marxar. Això sí, els apugen el preu a uns 1.300 euros, remarcant-los que els fan “un favor” perquè en podrien arribar a treure 1.600. “Com que no sabíem on anar, ho vam acceptar tot i no estar-hi d’acord”, reconeixen.
En aquell moment no van ser conscients que la llei els protegia i no els podien aplicar aquelles condicions, però és clar, què hauria fet qualsevol altre davant d’una situació així? Acceptar la proposta o negar-t’hi sabent que uns mesos després et quedes sense casa i que no saps on trobar un pis? “No sabeu a la d’immobiliàries que hem trucat, som andorrans, i només una ens ha tornat la trucada. Per què? Perquè gràcies a un conegut van prioritzar-nos”, detallen. Però tampoc hi va haver sort. I en un termini d’un o any o un any i mig, tots els pisos que han anat veient han pràcticament doblat el preu. “De 650 a 1200, de 1.200 a 2.200 euros”, expliquen indignats.
Han remogut cel i terra. Han parlat amb tots els coneguts possibles i han anat a trucar a totes les portes imaginables perquè “estàvem desesperats, hem estat tres anys i mig buscant”. A més, aquest 2023 els van tornar apujar el lloguer. Amb poc temps van passar de pagar 1.000 euros a 1.500.
Quan en plena desesperació han buscat l’ajuda de l’administració, els han dit que la situació era denunciable, però “no ho volem fer, al final aquí ens coneixem tots”. També els han recordat que poden demanar ajudes per pagar el lloguer, però “no demanem ajudes, simplement volem un pis digne i no arruïnar-nos pagant un lloguer!”. Per això clamen per una regulació dels preus.
Com en el cas de la Julia la seva història finalment també acaba bé. Quan ja pràcticament havien decidit marxar del país, han pogut trobar una sortida. Dels 120 metres quadrats de pis passaran a 55 i pagaran aproximadament 1.000 euros de lloguer. Però la prioritat, també per les necessitats de salut, era poder trobar un aixopluc. Més endavant ja es veurà. “I tot això fent gairebé 50 anys que vivim al país”, conclouen.
Comentaris (29)