El cas d’Encamp es vol assumir com un episodi aïllat, però els ànims estan certament agitats. Sandra Bosch és mare de dos bessons de deu anys que estudien al Colegio Español María Moliner d’Escaldes. La família porta poc temps –tres mesos– vivint a Andorra: “Vam venir aquí per la qüestió de la seguretat”. Els fets de fa uns dies la van sorprendre, però “també se n’ha parlat molt. Parlant-ne tant, t’adones que és un cas puntual, que hi ha seguretat. Que es comenti el cas fa que no es normalitzi. No es deixa passar”. Des de l’escola “ens han transmès tranquil·litat. Ens han dit que és un cas aïllat”, explica. I expressa una certa inquietud: “Els nens ja surten sols ara. Van sols a l’autobús o al parc, per exemple. Sempre et queda aquell neguit, aquella pregunta de ‘què passarà’, però no els vull transmetre cap classe de por”. A la porta de sortida del mateix centre, una parella que espera el seu fill d’onze anys es manifesta “preocupada, lògicament”. “Aquestes coses sempre criden l’atenció i no està bé que passin. Sempre hi ha un grupet de nens que n’enxampen un altre de més calladet i li ‘lien’ la troca”.
“Se suposa que Andorra era un país on aquestes coses no passaven”, expressa Arancha Rubio, mare d’una alumna de deu anys. “Portem poc temps al país i la idea que teníem era que les criatures poden caminar tranquil·lament pel carrer”. Ara, aquesta idea s’ha començat a trencar: “Els alumnes de Segons Ensenyança van amb els pares ara”. La filla de Rubio explica que els professors els han dit que “hem de tenir més cura quan caminem pel carrer, que hem de passar per carrers segurs”. Més alerta, doncs. I no córrer riscos. Helenca és mare d’una nena de nou anys que també estudia al María Moliner, però en té una altra de tretze que segueix la formació al Lycée. Aquesta mare assegura que en cap dels dos centres els han comunicat res. “Com a mare, sí que em preocupa la situació. Tinc una nena de tretze anys”. Apunta, a més, que “al parc –el Prat del Roure– sí que veiem més moviment de policia. Està tot més controlat, aparentment. L’altre dia hi havia vigilància a l’Espai Jovent, registraven i miraven quins nois entraven i quins no a les instal·lacions”.
“Se suposa que Andorra era un país on aquestes coses no passaven”
Carles Joval és pare d’un nen de deu anys, a punt de complir els onze, alumne de l’Escola Andorrana d’Escaldes. No li ha arribat cap comunicació del centre. El seu fill ha patit dos incidents al Prat del Roure. “No sé si està relacionat o no amb el cas d’Encamp, però, fa unes setmanes, un grupet se li va apropar mentre estava amb unes amigues. Se’n van burlar i els van intimidar”, explica Joval. “Jo sempre li he dit que no es deixi ‘matxacar’, que no es quedi avergonyit. Que es defensi i després m’ho expliqui”. El fill està “en alerta”. Sobretot en aquesta zona. El grupet en qüestió –afegeix el pare– el formaven joves de “tretze i catorze anys que sortien de l’Espai Jovent”. “Va ser la setmana abans de l’incident d’Encamp i vaig quedar una mica espantat”. Joval admet que hi ha un canvi en el funcionament de la vida quotidiana: “Com molts altres pares, que segurament confiàvem que el nostre fill podria anar sol pel carrer, començo a tenir la mosca darrere l’orella”. Alguna cosa, doncs, està canviant. És a dir, hi ha un retrocés: “Per curar-nos en salut, preferim fer acompanyament”. “Últimament, la cosa s’està ‘desmadrant’ molt. Especialment, entre els nens i nenes de dotze i tretze anys. Van massa ràpid, s’estan accelerant en comparació amb la meva generació”.
Una progenitora espera que la seva filla acabi l’última classe lectiva al Col·legi Sagrada Família. “M’amoïna, evidentment”, comenta. Ha optat per gestionar la situació amb prudència: “He parlat amb la meva filla i tots hem de prendre mesures, però tampoc cal magnificar el tema. La nena, simplement, ha d’actuar amb preocupació, anar sempre per carrers on hi hagi gent, intentar no anar sola”. Reconeix que la calma ciutadana que sempre ha lluït el Principat s’esberla una mica amb casos com el d’Encamp: “S’ha trencat, sí, però espero que puguem tornar a una situació normal, sense alteracions. Espero que no sigui un punt d’inflexió, que tot s’arregli. Tinc l’optimisme”. Assumeix, això sí, que “això pot passar de tant en tant”. “Per sort, encara estem lluny d’Espanya o de França”, diu.
Comentaris (20)