Dotze dies després torna a ser a Andorra, amb el cor ple gràcies a les abraçades rebudes a Cuba. Però sense saber res de les maletes. “La policia no m’ha trucat en cap moment.” La policia no sap on buscar. A banda de la desaparició de les maletes, l’única sospita que van ser robades és el fet que, de cop, un vehicle va accelerar en passar pel costat del seu cotxe. I ja no se’l va poder enxampar. “Ens van dir que hi havia càmeres i crec que ni tan sols les han mirat”, es lamenta la dona.
Però emmarquem la situació. Laurediana d’adopció, havia d’agafar el bus cap a l’aeroport el 7 de març una estona abans de les 2 de la tarda. Hi va anar amb el seu cotxe. El bus l’esperaria a la parada de bus que hi ha a la sortida del túnel de la Tàpia. Havia quedat amb el seu germà que abans que arribés el bus, passaria a recollir el cotxe amb que s’havia traslladat del seu domicili a la parada de bus. Amb les maletes -poca broma, més de seixanta quilos- al maleter. Va treure les maletes i les va deixar a la improvisada andana. Al carrer, vaja. “A qui no passa mai res i per això ho vaig fer.”
I es va enfilar de nou al cotxe just per fer un parell de trucades. Una a seu germà advertint-lo que anés a recollir el cotxe. L’altra a una amiga. I de sobte, en mirar pel retrovisor va veure que les maletes ja no hi eren. I que acabava de passar a tot gas un cotxe suposadament gris. Va lligar caps. “M’havien robat les maletes amb cosa de tres minuts. Van córrer molt. Segur que eren professionals.” O aquesta és la impressió que va tenir aquesta laurediana de Cuba.
Només arribar el germà, es van enfilar els dos al cotxe en direcció a la frontera per si era possible encara atrapar els lladres. Els agents de policia que hi havia a la frontera de seguida va començar a controlar cotxes similars al descrit per la dona. Però l’operació no va reeixir. “Havien baixat força abans que nosaltres; segur que els va donar temps de passar la frontera.” Ells i les maletes. Sense temps a refer-se, va acabar-se enfilant al bus, després el tren i després hores i hores de vol. “Em vaig passar tot el viatge plorant.”
COMPRES
La dona havia estat un any comprant material per endur-se. Hi havia quinze o setze parells de sabatilles, llençols, sabó, alguna plata de pernil… Les maletes plenes de dalt a baix. La filla de la dona de les maletes -dona noms, llocs de feina… tot per evidenciar que es tracta d’una família integrada al país i a Sant Julià- va acudir al despatx de policia a interposar una denúncia. De manera prèvia, la mare va haver d’autoritzar la filla, donar-li poders.
“La meva filla va fer una descripció exacta de les maletes i el contingut. Ho van valorar en uns 850 euros. Jo crec que pot anar fins a 1.000. Una de les maletes la vam comprar a terminis. De molt bona marca.” Quan va arribar a Cuba, plorant òbviament, no li van retreure pas no haver portat res. “Ben al contrari, em van assegurar que amb les meves abraçades ja se sentien plens.” I ella, vist com està la situació a Cuba, tampoc no va tenir gaire més temps per plorar. “Havíem de pouar aigua, pràcticament no hi havia llum, i havia de cuinar amb carbó.”
En fi, aquest dijous va arribar a Andorra, va tornar a Sant Julià, i la seva sorpresa és que la policia no li havia dit res de les maletes. Plora de ràbia per haver-se quedat sense el material. Però, diu, també plora d’indignació perquè, li sembla, no s’està fent tot el que caldria. Els lladres van ser molt més ràpids.
Comentaris (2)