El monòleg creat i interpretat per Santiago, dirigit per Irina Robles i amb participació destacada, per exemple, de Cristina Pericas, és un treball molt de casa que, alhora, ha fet estada a La Villarroel en un dia tan emblemàtic com el 8M, el 8 de març, el Dia de la dona. Cert, ho ha fet en una programació, l’’Off’, diguem-ne la divisió petita o de propostes alternatives, que no es representa en els horaris més habituals per al públic teatral ordinari. Caps de setmana en horari de vermut, dilluns i dimarts a les tardes. L’‘Off’ de La Villarroel, però, també té una arma de doble tall: té un públic fidel que sap que trobarà propostes atrevides, diferents, però amb el segell d’una sala consolidada no, el següent. I a Barcelona, que és un dels espais teatrals més reconeguts, probablement, del panorama espanyol i segurament europeu.
En fi, que hi ha satisfacció en l’entorn ‘Nua’ i que Santiago espera que, d’una manera o altra, això permeti a la seva criatura monologuista amb molta interacció amb el públic trobar altres sales per anar rodant. Sí, ‘bolos’. “El balanç és positiu, en primer lloc perquè com a companyia és ‘guai’ poder baixar a Barcelona amb una peça que s’ha estrenat a Andorra. És meravellós perquè realment a Barcelona hi ha moltíssimes coses que es creen, hi ha moltes companyies i poder estar en una temporada jo crec que és una mica un indicador de qualitat també de les coses que s’estan creant a Andorra”.
L’actriu destaca la programació ‘Off’ com una opció bonica, diferent, atrevida. “Una alternativa que no és tan comercial però que saps que és de qualitat” i per la qual han passat actors i actrius, creadors, que amb el temps han tingut una trajectòria coneguda i reconeguda. Recorda Elena Santiago, que afirma que per tot això ha estat un “moment vital molt bonic”, que quan estudiava a l’Institut del Teatre ja acudia a l’ ‘Off’ a veure quines coses s’hi cuinaven. Aquesta vegada no ha estat espectadora. Ha estat la protagonista d’una història de plena vigència i que interpel·la constantment l’espectador.
Santiago celebra la resposta d’assistència. “Jo crec que Deu-n’hi-do la gent que ha vingut a veure'ns tenint en compte que som ‘Nua’, que és una peça que s’estrena a Andorra, que no s’ha creat a Barcelona, que sempre és més fàcil que tinguin l’efecte boca orella”. I és que el fet que ella mateixa, o Robles o Pericas hagin tret algun cop o altre el cap per la capital catalana, són poc més que unes desconegudes. I amb tot, “ha anat força bé. Ens ha vist força gent i el ‘feedback’ del públic ha estat molt positiu”. I més encara veient “el joc teatral al qual juguem, al qual, vulguis o no, el públic el necessitem ben actiu. Que participi de la història. No sabíem com respiraria el públic de Barcelona i ens hem emportat una sorpresa molt bonica i positiva”.
“Jo crec que hem contribuït a fer que el teatre d’Andorra, especialment el d’autor o d’autora, vagi tenint cada cop més una mica de presència també a Barcelona. I que a poc a poc es vagi com creant una marca de país”
L’actriu i directora sap que arran de la seva estada a Barcelona, alguna cosa més s’ha mogut, però tot just l’estada a La Villarroell va acabar diumenge. Cal veure la repercussió de tot plegat. Ara bé, té clar que, d’alguna manera o altra, “jo crec que hem contribuït a fer que el teatre d’Andorra, especialment el d’autor o d’autora, vagi tenint cada cop més una mica de presència també a Barcelona. I que a poc a poc es vagi com creant una marca de país”. Ep, i també, ja s’ha apuntat, “una altra cosa molt positiva i que a mi, de cop, m’ha deixat amb un molt bon regust de boca”.
I què és? Doncs que han que han connectat amb tots els públics, amb totes les edats. “La mitjana de públic que ens ha vingut a veure, tot i que ha vingut gent jove, és el que sol anar al teatre a Barcelona, amb una mitjana de 40 i 50 anys. Però tot i això i encara que el pretext de l’obra són els nus sintètics fets amb intel·ligència artificial malgrat que també treballem l’assetjament, hem connectat amb gent més gran” del que és el teòric públic objectiu del muntatge. “No sabíem ben bé com podíem connectar amb gent de 50 i 60 anys, de 70 anys. No sabíem quina seria la rebuda d’aquest públic diguem-ne més gran”, indica Santiago.
I, ja s’ha dit, ara i en d’altres ocasions, per al monòleg de Santiago, per a ‘Nua’ i el fet de poder trencar amb el silenci còmplice que es denuncia, la interacció amb el públic és molt important. Però no hi ha hagut especials dificultats. La rebuda d’aquell públic de 40 anys o més “ha sigut molt bona i ha empatitzat moltíssim amb aquesta història i tots han entrat en el joc i com a públic ho han gaudit a l'hora que han sortit colpits. I això per mi és una cosa molt bonica, perquè d'alguna manera crec que hem aconseguit apropar aquesta problemàtica una mica a tots els sectors i a totes les edats, i això personalment em fa sentir molt feliç i satisfeta”. En fi, que ‘Nua’, també i d’alguna manera, s’ha fet gran.
IMATGES: Cristina Pericas / Maria Vilariño
Comentaris