La seva fòbia, obsessió fins i tot en alguns moments, han estat els clients del domini esquiable canillenc. Acaba el cicle laboral i n’obre un altre. Ara observarà l’estació des de l’altra banda. Això sí, l’ordinador se l’endú a casa, no sia el cas que algun dia li demanin auxili. “M’ho agafo bé. He fet la meva feina i deixo un equip molt ben preparat i amb molta il·lusió”, explica Naudi la penúltima jornada de feina. Fa temps que prepara el retir. “Fa temps que ho tinc tot ben organitzat.” A l’estació se l’estimen. Tothom o gairebé tothom en parla bé. Molt bé, fins i tot.
Sense conèixer-lo de res, Conrad Blanch el va anar a cercar quan va fitxar per Ensisa; “em va explicar el seu projecte i em va entusiasmar; m’hi vaig llançar de cap”. L’aventura va començar l’octubre del 1993
“El factor humà, per mi, és molt important. I és el que hi ha hagut a l’estació. Una bona entesa. No tot és blanc o negre. Hi ha una escala de grisos.” I sovint s’ha de trobar la tonalitat escaient. Amb els companys igual com amb els clients. O amb els clients com els companys. Ara podrà anar a l’estació com un usuari més i dir “doncs mira, això és una bona idea, molt millor del que fèiem; o al contrari, potser pensaré que era millor el que havíem estat fins ara”. S’ho mirarà amb ull crític. Però amb afany constructiu. Mirar endavant com sempre ha fet durant tres dècades. El final d’etapa “ja el tenia coll avall”. Té, explica, distraccions apunt per omplir el temps del nou cicle vital. “Per distreure’m.” Ara tindrà més temps per al bricolatge. O per fer trobades amb els amics. Per anar a fer travesses de muntanya o calçar-se les botes i gaudir d’una bona jornada d’esquí de muntanya.
Per a qui no ho recordi, en Naudi va ser un dels primers olímpics andorrans. Va competir a Innsbruck el 1976. Corredor durant molts anys. Esquiador d’un cert nivell i bona requesta. Ara, allò del dorsal a l’esquena, que durant anys i panys va lluir, ja li ha passat. No es veu fent curses màster ni res de tot això. Però a la dècada dels setanta i vuitanta l’esquí, com a corredor, primer, i com a entrenador, després, va ser la seva vida. De fet, sempre ha estat lligat al món de la neu. Durant sis anys es va guanyar la vida a SuperMolina i a l’Esquí Club Núria Masella com a entrenador. Fins que l’Esquí Club d’Andorra, “en funcions de federació”, el va repescar per convertir-lo en el director tècnic del que havien de ser els joves valors de l’esquí andorrà.
Mai no havia perdut els lligams amb Andorra. Ni amb Canillo, és clar. Després de vuit o nou anys ja a casa i com a preparador de promeses de l’esport de la neu per excel·lència, el fitxatge de Conrad Blanch com a director de Soldeu-el Tarter li canviaria a ell la vida sense saber-ho. A Blanch no el coneixia de res. De sentir-ne parlar. De veure les seves gestes alpinístiques. Blanch el va anar a cercar “i em va explicar el seu projecte. Em va entusiasmar i m’hi vaig llançar de cap”. I així 27 anys (des de l’octubre del 1993). Dels tres pilars bàsics que durant molts anys han sostingut l’estació canillenca, ara només quedarà en actiu Enric Barbier. “Però ja es pot anar preparant també”, diu sorneguer Ton Naudi.
“El primer amb què em quedo”, és amb el fet que “l’atenció al client s’ha integrat en la mentalitat de tot el personal. Mirar de buscar aquell efecte sorpresa, que el client et digui ‘no m’esperava aquesta atenció’. O ‘quin gran detall’”
Des del primer dia va ser director de Qualitat i Medi Ambient. Però parlant en plata, d’en Ton es volia que tingués cura del client -i, per tant, de les millores que es poguessin fer cap als usuaris- i que s’encarregués de cuidar dels paratges per on transita l’esquiador. És a dir: que vetllés per les muntanyes de Canillo com si del jardí de casa seva es tractessin. I això ha fet. “Deuria veure alguna cosa en mi; vam tenir unes xerrades…” diu Ton Naudi quan se li demana com és que Conrad Blanch va anar a espetegar amb ell. Ser de la parròquia també hi va ajudar. “Coneixes tots els racons i raconets. Saps com és la gent i com l’has d’atacar.”
Poden estar tranquils els mandataris comunals. En Naudi no té pas cap intenció de fer política activa. “Ja saps com va això, tu”, diu al periodista durant una conversa afable. Prou sap el pa que s’hi dóna. Ho viu directament o indirectament a casa. Sap les batusses que cal afrontar tot sovint per a res (la seva dona és Dolors Cabot, excònsol avui a la minoria comunal). “Després de veure tot el que es veu…” En Ton s’estima més parlar d’estació, de muntanya. Té molts bons records dels seus anys a la Molina i a Masella. Però l’estada a Soldeu-el Tarter i el record que se n’endú “és fabulós; sinó, no hi hauria estat tants anys”.
Encara que molts el defineixen com l’ànima de l’estació, el cor, fins i tot, ell assegura que “no és ben bé així”. Ni tan sols la direcció en què sempre ha estat integrat és el líder únic. “Sí, cert, hi ha un equip de direcció. Però al darrere o fins i tot al davant hi ha un equip de 800 persones sense les quals mai no s’hauria assolit el que s’ha assolit.” Encara que no ho vulgui admetre del tot, però, Naudi, en Ton, és una peça clau en el creixement de Soldeu-el Tarter. En el nivell de qualitat ofert. Que per alguna cosa és, i això no ho nega, “un amant de la muntanya i del bon servei”. Ha estat, segurament, el millor amic de la clientela. Repassa de memòria totes les certificacions internacionals que ha rebut l’estació durant aquests anys. I se’n sent d’allò més orgullós.
“Al març del 1999 vàrem obtenir la primera certificació internacional, l’ISO: 9001 (qualitat). Al febrer del 2002 vam obtenir la ISO:14001 (medi ambient). El maig del 2002 se’ns va atorgar la ISO:22000 (seguretat alimentària). Des del novembre 2018 que estem amb la seguretat al treball OSHAS:18001, aquest any aquesta certificació s’ha passat a ISO:45001”. Per a ell totes són important. La primera, perquè va ser la primera , i perquè a Andorra hi havia tot just un parell d’empreses que la tenien. O la que reconeix la bona seguretat alimentària li fa dir que a “a l’estació es dona menjar i beure a milers de persones, i cal ser molt rigorós a l’hora de tractar tots els circuits dels aliments, des del proveïdor fins al que consumeix el producte”.
“Sóc un amant de la muntanya i del bon servei. I el factor humà, per mi, és molt important. I és el que hi ha hagut a l’estació. Una bona entesa. No tot és blanc o negre. Hi ha tota una escala de grisos”
Però si d’alguna cosa se sent orgullós, “del primer amb què em quedo”, és amb el fet que “l’atenció al client s’ha integrat en la mentalitat de tot el personal. Mirar de buscar aquell efecte sorpresa, que el client et digui ‘no m’esperava aquesta atenció’. O ‘quin gran detall’”. Segur que hi ha mil coses a millorar. N’està segur. I segur que l’equip “preparat i amb il·lusió” que deixa mirar de superar el llistó alt, molt alt, que deixa.
Aquest divendres plegarà l’ordinador -hauria plegat ja fa alguns dies, “però s’ha de fer una pila de paperessa”, vaja, que el traspàs no és allò senzill que pensava- i se l’endurà a casa. Diu que així si algun dia ha d’actuar en un cas d’urgència li serà més fàcil. “Ara podré fer de client anònim. Miraré des de l’altre costat. I podré opinar com qualsevol persona del carrer.” Encara que sap que no serà ben bé així. Ton Naudi no serà mai qualsevol persona a Soldeu-el Tarter. Per molt que ara enceti nova etapa.
Comentaris (7)