Ramon I d’Andorra

Desenes de persones s’han acostat fins a AINA per viure i protagonitzar “l’elogi més sincer i el reconeixement de tot un país”. Emoció a flor de pell, amb un Ramon Rossell pensant-se a l’inici -o almenys així ho ha semblat- que la cosa no anava amb ell. “L’important és sembrar i no recollir”, ha recordat Espot que sol sempre dir el mossèn. “I avui us toca recollir. Ho fem a casa vostra, lluny dels grans escenaris de pantalles i discursos grandiloqüents”, li ha etzibat el cap de Govern. Era el tercer o quart reguitzell d’elogis que rebia mossèn Ramon en públic. Fins arribar al punt de seure ja havien estat alguns més en privat. I després de la condecoració més encara.

És clar, el mossèn de Canillo és avui, ja i per sempre, Ramon I d’Andorra. Per mèrits propis i “tenacitat i tossuderia”.

“AINA no seria el que és sense ell, però tampoc seria el que és sense els centenars de joves que, any rere any, hem posat el cor i l’energia al servei d’un projecte educatiu”, ha recordat David Palmitjavila, un dels molts exmonitors -ha parlat en representació dels antics monitors- que han fet carrera de rellevància pública després de passar per la casa del mossèn. I és que a l’homenatge dels homenatges, entre el verd del prat i de l’arbrada, al costat d’un camp de futbol i a tocar del santuari del lleure, hi havia representants de totes les institucions del país i gairebé de més enllà. I aparentment hi havia moltes autoritats, exautoritats i fauna similar. Però hi havia, segur, ‘ainistes’ i antics ‘ainistes’. Que, de fet, això unia a tots o gairebé tots els assistents. 

“Ens va ensenyar a mirar els infants i a entendre que darrera de cada emprenyada hi havia una oportunitat per educar i fer créixer. Ens va donar confiança per ser líders, però també per ser companys, referents i models. I darrere de tot això sempre hi eres, i encara hi ets, tu. Potser sense grans discursos, però amb una mirada que ho diu tot. Amb una presència constant, amb aquella manera de ser discreta. En Ramon ens observava, ens guiava i, sobretot, ens deixava créixer.”

“Vull traslladar-vos el sentiment unànime d’admiració i gratitud. El simple fet de dedicar tota una vida a una institució, a un projecte, a un objectiu, ja és prou motiu d’admiració. Perquè és un acte de constància i de valentia. Però si aquesta vida s’ha dedicat en plenitud a l’educació, la inclusió i la solidaritat, l’admiració s’engrandeix”

David Palmitjavila ha parlat en nom de molts monitors. I Xavier Espot ha posat damunt el terreny de joc d’AINA des de Pep Visa a la Margarida, la filla de la Ramona. Que si l’Esther Planes, la Maite Casals, la Meritxell Palmitjavila o la Maria Àngels Bardina. El cap de Govern, en el seu parlament previ a entronitzar Ramon Rossell en l’Olimp de Carlemany ha parlat a través de l’experiència de molts ‘ainistes’. “Mossèn Ramon és AINA. I no AINA com una representació dels edificis o d’unes colònies d’estiu, sinó AINA com tota la gent que s’estima Andorra, que s’estima la muntanya, que els agrada la convivència, tots els amics que fas, tots els valors que t’inculquen.” Els representants dels actuals monitors també l’han elogiat.

I mossèn Ramon, entre els núvols i la migdiada -quarts de quatre, després de dinar- persistia en l’escolta. En l’emoció. “Hi ha una paraula que és clau que és fidelitat”, diria amb l’Orde de Carlemany ja a la solapa en conversa distesa amb un grup de periodistes. “A poc a poc, picant molta pedra, arribes molt lluny. Estic content.”

Ja eren més paraules que les simbòliques que ha pronunciat després de l’homenatge. “Gràcies, gràcies, gràcies.” Ha estat el discurs d’en Ramon, el mossèn, l’amic, el nou proclamat sobirà de l’Andorra del 2025 vinguda del 1966, quan Rossell va arribar a Canillo com a capellà tan jovenàs que hi havia qui es pensava que el bisbe havia gosat enviar per aquelles contrades un escolanet avançat. I avall. Però no. Era el futur pare d’AINA. L’actual Ramon I d’Andorra. “No hi ha ningú que s’imagini Andorra sense la llavor de mossèn Ramon”, li ha deixat anar el representant dels monitor d’ara. “La llavor que ha plantat mossèn Ramon ha fet un arbre que no som capaços de veure l’ombra que arriba a donar.” Pam!

L’acte ha estat una pluja d’elogis. Espot, Xavier, ha repassat en paraules el que uns joves ‘ainistes’ havien escenificat sobre la gespa. Els principals passatges de la vida de mossèn Ramon lligada amb AINA. El cap de Govern ha parlat “d’acte de gratitud de part de totes les persones que tenim la fortuna de conèixer-lo”. El mandatari governamental, s’ha dit, ha fet una repassada a la trajectòria de Rossell a través de la visió de persones que van estar o estan vinculades a AINA.

I ha repassat entrevistes respostes pel capellà o anècdotes contades pel mossèn. Com quan va trobar una parella a Meritxell que celebrava el seixantè aniversari de boda i li van dir que els havia faltat “estimar més”. “Aquella mateixa nit vau escriure un article dient ‘D’amor mai no n’hi prou’. Quanta raó que teníeu”, li ha deixat anar el cap de Govern abans de pronunciar els elogis més profunds i intensos. Espot, que havia definit mossèn Ramon com a sinònim de bondat entesa com la qualitat que reuneix, tots, tots, tots i cadascun dels valors descriptibles. Perceptibles. Humans. 

“Vull traslladar-vos el sentiment unànime d’admiració i gratitud. El simple fet de dedicar tota una vida a una institució, a un projecte, a un objectiu, ja és prou motiu d’admiració. Perquè és un acte de constància i de valentia. Però si aquesta vida s’ha dedicat en plenitud a l’educació, la inclusió i la solidaritat, l’admiració s’engrandeix. Aquesta Orde de Carlemany és el símbol d’un país que reconeix l’empremta de la bondat en aquelles persones que, com vos, cada dia són una mica més de pau i d’aquell amor que tant falta ens fa en aquests temps incerts i convulsos.”

Ovació.

I condecoració. Rei d’espardenya i de fulard. Mossèn Ramon d’AINA. Una institució. I encara un dard sense verí. “Us veieu de successor d’Espot?” Silenci. I una resposta: “Si governar és servir, sí.”

PD: “Quan era petit em vaig colar en una sala, no hi havia diners, ja sabeu, on hi feien la pel·lícula ‘Murió con las botas puestas’. Jo seré d’aquests que moriré amb les botes ‘puestas’. Però l’important no és la persona si no l’equip. I a AINA hi ha un gran equip. I l’objectiu de fer créixer lligams tot respectant els valors i la fe de cada nano.”